La Fundació Peret: que el llegat no sigui només record
Els que em llegiu de tant en tant ja sabeu que hi ha un tema amb el qual em poso una mica pesat: la necessitat de cuidar la nostra memòria musical. Cada vegada tinc més clar que la Rumba Catalana no es pot permetre perdre tot allò que han construït els que ens han precedit. I quan parlo de patrimoni no em refereixo només als discos. Parlo de les cançons, és clar, però també de les històries, les fotografies, els instruments, els llocs, les maneres de tocar i els records. Parlo també d’aquella manera d’aprendre els uns dels altres, de mirar com tocava el de davant, d’acompanyar-lo i, amb els anys, acabar ensenyant tu al que venia darrere. I parlo de les festes, les celebracions, les reunions familiars i aquelles trobades on la rumba no era una música que s’anava a veure, sinó que era una música per celebrar i compartir. Perquè, al final, segurament el patrimoni més important que ens ha deixat la rumba no és cap objecte ni cap cançó concreta. És haver sabut teixir comunitat. Ajuntar generacions, famílies, músics i gent al voltant d’una música compartida. I això també s’ha de cuidar i transmetre.
Per això em va fer especialment feliç veure néixer la Fundació Peret.
En aquest cas, a més, no puc parlar des de gaire lluny. Peret forma part de la meva vida musical i personal. Vaig tenir la sort d’aprendre al seu costat, d’acompanyar-lo, d’escoltar els seus consells i de compartir molts quilòmetres i molts anys d’aquell món de la rumba que avui intento explicar sempre que em deixen (i quan no, també!).
Però precisament perquè el vaig conèixer, sé que reduir Peret a quatre grans èxits seria quedar-nos amb una part molt petita de la història. La Fundació neix des de la família, de la necessitat de posar ordre, protegir un patrimoni i, sobretot, donar continuïtat a tot allò que Peret va deixar.
Fa uns dies vaig poder parlar amb ells per entendre una mica millor què hi ha darrere d’aquest projecte. M’expliquen que la idea feia temps que voltava per casa. La família sentia la necessitat d’“harmonitzar el discurs”, d’ordenar tot aquell llegat i decidir com s’havia de transmetre a les noves generacions.
I hi havia també una qüestió molt més concreta: el patrimoni. Peret va deixar béns i espais que formen part de la seva història, com la finca de Mataró, i la família era conscient que, sense una estructura que els protegís i els donés un sentit, amb els anys tot això es podia dispersar, malvendre o, simplement, desaprofitar.
Aquí crec que hi ha una diferència important. Una cosa és guardar, una altra és conservar, i una altra, encara més interessant, és aconseguir que allò que conserves continuï tenint vida. Aquesta sembla ser la intenció de la Fundació Peret.
Quan pensem en Peret és inevitable que apareguin les grans cançons, els escenaris, la festa i aquella capacitat que tenia per posar un públic sencer dempeus. Però darrere d’aquell artista hi havia molta més cosa. La família m’explica que una de les missions que s’han proposat és precisament donar a conèixer aquest altre Peret. El Peret més reflexiu. El que pensava molt les coses. El que podia passar hores parlant de música, però també de la vida. El Peret que, segons expliquen, tenia gairebé una vessant de pensador que no sempre ha arribat al gran públic.
I això em sembla especialment interessant perquè jo sempre he pensat que per entendre de debò la música d’un artista s’ha d’intentar entendre també d’on surt aquella música. Peret no va aparèixer un bon dia del no-res amb una guitarra a la mà. Hi havia una família, una cultura, un barri, una manera d’entendre la música, una generació de gitanos catalans, unes vivències i una Barcelona molt determinada darrere de tot allò. I després hi havia ell amb aquella personalitat enorme.
La família també vol recuperar una part del repertori que ha quedat amagada darrere dels seus grans èxits. Perquè quan un artista fa cançons que passen a formar part de la cultura popular, de vegades aquestes cançons són tan grans que acaben tapant tota la resta. I Peret té molta música per redescobrir.
Peret continua estant entre els músics
La Fundació es va presentar oficialment aquest mes de setembre a la Plaça de Catalunya, en una gran trobada rumbera que va reunir artistes de diferents generacions.
I aquí haig de dir que a mi tampoc em va sorprendre la resposta dels músics. Quan es parla de Peret, la família rumbera apareix. Uns perquè van treballar amb ell. Altres perquè el van conèixer personalment. Altres perquè van créixer escoltant-lo. I alguns són tan joves que no van tenir l’oportunitat de compartir temps amb ell, però han arribat a Peret a través de les històries que els hem anat explicant els més pesats de la generació anterior, a través dels discos, dels vídeos, però sobre tot, a través de l’artista convertit en llegenda.
La família de Peret ho explica molt bé: l’afecte que continua despertant Peret va molt més enllà de la seva música. Molta gent l’associa a moments de la seva pròpia vida, a festes, a records familiars, a persones que ja no hi són.
L’“Anastilosi de la Rumba”
Però si hi ha una idea de tot el projecte que em va cridar especialment l’atenció és una expressió que utilitzen des de la Fundació: l’Anastilosi de la Rumba.
El nom és una mica més difícil que tocar el ventilador, però la idea s’entén perfectament. Es tracta de recuperar les peces que formen la nostra història -música, testimonis, patrimoni, coneixements, experiències-, tornar-les a posar en relació i utilitzar-les per construir alguna cosa nova.
I aquí m’hi apunto! Perquè això és exactament el contrari de viure de la nostàlgia. Jo puc explicar mil batalletes de quan érem joves, de quan la rumba omplia sales, de músics que vaig conèixer, de sessions d’estudi que acabaven quan ja sortia el sol… Però si tot això només serveix perquè els de la meva generació ens asseguem a dir que qualsevol temps passat va ser millor, malament rai.
El passat ha de servir per construir el que ve després. Si no, només és passat.
La Fundació parla d’un ecosistema de projectes al voltant de Peret i de la Rumba Catalana: conservar i divulgar el seu patrimoni, recuperar la finca de Mataró com a espai cultural, impulsar investigació, formació, projectes audiovisuals i documentals, crear noves propostes musicals i generar col·laboracions entre artistes de generacions diferents.
Aquí hi ha molta feina. Però també hi ha una oportunitat enorme per fer que la Rumba Catalana continua respirant amb salut.
Que els joves no hagin de començar de zero
Durant molts anys la rumba s’ha transmès d’una manera molt natural. Un nen agafava una guitarra perquè veia tocar el pare, l’oncle, el cosí o el veí. Entrava a un assaig, primer mirava, després feia palmes, un dia li deixaven tocar una mica i, sense haver-ho planificat gaire, anava aprenent l’ofici. Jo mateix he après així moltes de les coses que sé, però els temps han canviat. I si volem que aquest fil entre generacions continuï existint, potser ja no podem confiar únicament que tot passi de manera espontània.
Necessitem espais, necessitem arxius, necessitem gravar els testimonis dels qui encara poden explicar aquesta història en primera persona, necessitem que els joves puguin saber què hi havia abans d’ells, no perquè hagin de copiar-ho, sinó precisament perquè puguin fer alguna cosa nova sense començar sempre de zero. I necessitem, sobre tot, continuar trobant-nos en un món on cada cop som menys veïns, per raons que millor no entrar a enumerar …
Les trobades, les reunions, les festes, les discussions, aquest ha estat sempre l’espai natural de la rumba. La comunitat. I això és el que em sembla més interessant de la Fundació Peret. Que porta el nom d’una figura enorme de la nostra música, però que pot acabar parlant de moltes més coses que de Peret.
Pot parlar de la nostra memòria, de la Rumba Catalana, de la cultura gitana catalana que la va fer possible, dels músics que van construir-la, de les famílies i les comunitats que l’han mantingut viva, i dels que encara han de venir.
Peret ja va fer la seva part. Ara ens toca als més joves fer girar la roda, i aquesta fundació pot ser una de les peces centrals del motor que farà que la Rumba Catalana continuï reinventant-se amb criteri i arrels.
Que la Rumba us acompanyi!
