“No sembles gitana”: quan el prejudici es repeteix tant que deixa de semblar discriminatori
Vuitanta dones gitanes d’entre 16 i 70 anys van participar durant vuit mesos en tallers sobre antigitanisme de gènere impulsats per l’entitat Veus Gitanes. De les seves converses van sorgir experiències i comentaris que moltes havien escoltat alguna vegada. D’aquí neix la campanya Una frase que em van dir per ser dona gitana, una invitació a reconèixer uns prejudicis que, precisament perquè són quotidians, moltes vegades passen desapercebuts.
Estem acostumats a identificar el racisme quan apareix de manera clara, amb un insult, un rebuig explícit o una agressió. És més difícil reconèixer-lo quan s’amaga en una frase quotidiana, en una broma o fins i tot en un comentari que pretén ser un elogi. De tant sentir-los, alguns prejudicis poden acabar semblant normals. La mateixa campanya parteix precisament d’aquesta realitat: fer visibles comentaris i estereotips tan normalitzats que moltes vegades ni tan sols són percebuts com a discriminatoris.
“No sembles gitana”. “Les dones gitanes no estudieu”. “Per ser gitana ets massa llesta”. “Les dones gitanes sou molt tancades”. Són algunes de les frases que van aparèixer durant els vuit tallers realitzats dins del projecte. Hi van participar 80 dones de perfils i edats molt diferents. Al llarg d’aquests vuit mesos, les dones van participar en debats, entrevistes, dinàmiques de grup i espais de reflexió en què van compartir les seves experiències. Algunes situacions van ser reconegudes de seguida com a discriminatòries. D’altres van costar més d’identificar, precisament perquè feia molt de temps que formaven part del llenguatge quotidià. De totes les experiències recollides, finalment se’n van seleccionar sis testimonis per a la campanya. L’objectiu no era només denunciar frases concretes, sinó ajudar a reconèixer els prejudicis que hi ha al darrere.
Entre totes aquestes frases n’hi va haver una que va aparèixer una vegada i una altra: “No sembles gitana”. L’havien sentit dones de diferents edats i amb trajectòries vitals molt diverses. La seva repetició mostra que no es tracta simplement d’un comentari aïllat. Per dir a algú que “no sembla gitana”, primer cal tenir una idea prèvia de com se suposa que ha de ser una dona gitana: com ha de vestir, parlar, comportar-se o viure.
Prejudicis com aquest mostren amb claredat què és l’antigitanisme de gènere. Es tracta d’una discriminació que afecta d’una manera específica les dones gitanes, perquè s’hi creuen els prejudicis sobre el Poble Gitano amb els que encara existeixen sobre les dones. Per això apareixen idees sobre com ha de vestir una dona gitana, quins estudis pot tenir, quines feines pot fer, com s’ha de comportar o quin paper s’espera que tingui dins de la seva família i de la societat. Moltes vegades aquestes idees s’expressen de manera oberta, però d’altres apareixen en comentaris o actituds tan habituals que poden passar desapercebuts.
Però aquests prejudicis no són només idees equivocades o comentaris molestos. També contribueixen a mantenir situacions de desigualtat. Poden influir en les oportunitats educatives i laborals, en el tracte que rep una persona o en el seu accés a determinats drets i recursos. A més, poden servir per justificar aquesta desigualtat: si pensem que una dona gitana no estudia o no treballa perquè “la seva cultura és així”, deixem de mirar les barreres i la discriminació que pot trobar. D’aquesta manera, la responsabilitat acaba recaient sobre qui pateix la desigualtat i no sobre qui discrimina o sobre les estructures que permeten que aquesta desigualtat continuï.
Per això, la campanya, a més de mostrar aquests prejudicis, interpel·la el públic: “Quin aspecte he de tenir?”. Amb aquesta pregunta canvia la veu. Ja no són altres persones les que diuen com és o com ha de ser una dona gitana. Són les mateixes dones les que responen i qüestionen aquesta mirada. La campanya recorda que no existeix una única manera de ser dona gitana i que cap identitat no es pot reduir a una imatge construïda des de fora.
Des de Veus Gitanes reivindiquen que “les dones gitanes tenen trajectòries, interessos, professions, projectes i maneres de viure molt diferents” i recorden que cap d’aquestes eleccions les fa “més o menys gitanes”. Davant les imatges homogènies que encara existeixen, l’associació de dones gitanes insisteix que “identitat, tradició i creixement personal no han de ser incompatibles” i recorda que “cada jove pot construir el seu propi projecte de vida mantenint al mateix temps el vincle amb la seva cultura i amb allò que considera part de la seva identitat”.
L’entitat insisteix així que ampliar les possibilitats no implica renunciar a les pròpies arrels. Des de Veus Gitanes assenyalen que els agradaria que una jove gitana sentís que “la seva identitat no ha de marcar-li un únic camí” i que pot prendre les seves pròpies decisions i plantejar-se nous projectes sense deixar enrere allò que forma part de la seva cultura.
No obstant això, des de l’entitat adverteixen d’una paradoxa. Per desmuntar determinats prejudicis, sovint sembla necessari insistir que les dones gitanes estudien, treballen, són professionals o assoleixen determinats èxits. Són realitats que és important visibilitzar davant d’uns estereotips que durant molt de temps han negat aquesta diversitat, però des de Veus Gitanes recorden que “una dona no hauria d’haver de demostrar determinats èxits acadèmics o laborals perquè la seva vida sigui considerada valuosa”.
Per això, l’entitat insisteix a ampliar allò que reconeixem com a valuós. Parlen de la cura de la família, de tirar endavant una llar, d’acompanyar altres persones, de crear xarxes de suport o de participar en la comunitat. Es tracta, expliquen, de “reconèixer la diversitat de projectes de vida” i d’entendre que estudiar, treballar, cuidar, participar en la comunitat o combinar diferents facetes són realitats igualment dignes de respecte i reconeixement.
La campanya Una frase que em van dir per ser dona gitana es pot veure a les xarxes socials de Veus Gitanes, però la iniciativa no es limitarà a la seva difusió a les xarxes. L’associació preveu continuar impulsant tallers, formacions, trobades i noves accions de sensibilització per continuar treballant sobre uns prejudicis que moltes vegades passen desapercebuts precisament perquè s’han tornat quotidians.
“No sembles gitana” sembla un comentari inofensiu, però revela fins a quin punt continua viva una mirada racista sobre la identitat gitana. La frase conté una pregunta molt més gran: qui va decidir com ha de semblar una dona gitana? La campanya retorna aquesta pregunta a qui mira. El problema no és que les dones gitanes no encaixin en un estereotip, sinó que aquest estereotip continuï servint per jutjar qui són, què poden fer o quin lloc s’espera que ocupin.
