Delfín Amaya, ‘Pequeñín’, una icona de la Rumba Catalana
Tenía un don, tenía un don,
cuanto tocaba su guitarra era el mejor.
Tenía un don, tenía un don,
tocando su guitarra dios se lo llevó.
Delfín Amaya, Delfín Amaya,
con sus canciones nos cautivo…
Dos hermanos unidos por la musica,
recorriendo el mundo entero.
Hermano, allí donde estés iré yo…
Tenía un don, tenía un don,
con su guitarra era el mejor.
Tenía un don, tenía un don,
era en la guitarra era el mejor.
Delfín Amaya, Delfín Amaya,
allí don de estés iré yo.
Enllaç a la cançó
Delfín Amaya, una icona de la Rumba Catalana, ens ha deixat després de passar uns anys amb greus problemes de salut.
Se’n va un gran compositor, un gran músic i, sobretot, una gran persona amb qui, des de ben petit, vaig compartir tota una vida.
Recordo que em deixava estar amb ell quan assajaven a casa seva. Aleshores, Los Amaya eren molt joves i començaven a fer les seves primeres gravacions. Jo amb prou feines tenia dotze anys i, per a mi, van ser un gran referent del qual vaig aprendre moltíssim.
A les nits fèiem passejades parlant de música. Em portaven al cinema amb ells i després em deixaven a casa. Ells ja tenien uns vint anys i jo havia d’anar a escola al matí. Són records que no podré oblidar mai, perquè em van adoptar com un germà petit i vaig compartir amb ells tota la meva joventut acompanyant-los a les actuacions, a l’estudi i vivint amb ells el dia a dia.
Van ser tants els consells que vaig rebre i tantes les hores que vam passar tocant junts, tant amb Delfín com amb Pepe, que és impossible separar la meva història musical de la influència que van tenir en mi.
Delfín era un geni a l’hora de compondre i un gran guitarrista. Era el creador musical de Los Amaya, mentre que Pepe hi aportava aquella veu tan singular que feia d’aquella fusió un so únic i personal. Els dos germans tenien una compenetració extraordinària, i això feia que les seves composicions tinguessin una màgia molt especial.
Los Amaya, els germans José i Delfín, juntament amb altres joves d’aquella època com Agustín Abellán, Chango, Ramunet, el Noi, Moncho, Carpi o Juanito del Pocholo, entre d’altres, van marcar el curs de la Rumba Catalana. Tot i que molts d’ells tenien els seus propis grups, al principi van acompanyar Los Amaya en les seves gravacions.
Los Amaya van ocupar el tron de la Rumba Catalana en un moment d’una importància vital per al gènere. Tenien la missió de demostrar que la rumba podia continuar sonant, evolucionant i arribant a nous públics.
Amb la seva força i la seva joventut, van donar a la Rumba Catalana un so tremendament actual cap als anys setanta. El moment demanava un so discotequer i ells ho van aconseguir a la perfecció.
Els més ortodoxos d’aquella època podien pensar que el gir que van fer a la rumba era una cosa estranya, però allò era pur «presentisme», que és precisament el que sempre ha caracteritzat la nostra rumba: una música viva, que evoluciona i creix, però que manté un fil argumental amb les seves arrels.
Van aconseguir arribar a un jovent que fins aleshores no s’havia interessat gaire pel nostre gènere. Es van envoltar d’artistes i productors com Tony Ronald, Alex i Checho Soler, Atlanta, Josep Mas Kitflus i la Tribu Pegasus, músics de primera fila que van aconseguir donar a la rumba un so de luxe.
Van ampliar el repertori, van crear balades i van fer que la rumba no fos únicament una música per ballar, sinó també una música per escoltar.
En aquells anys, Los Amaya eren els rumbers de moda, amb un directe contundent. Encara els recordo acompanyats per Atlanta, un grup que tocava un funk d’allò més pur i que es va saber acoblar a la Rumba Catalana com pocs. La fusió que van aconseguir Los Amaya i Atlanta va servir de referència per a molts dels que vam venir després.
Tot i que jo vaig començar en aquest món de la mà de Chacho i de Peret, Los Amaya em van adoptar quan era molt jove. Em van donar el privilegi de compartir amb ells els assajos a casa, on anava cada tarda en sortir de l’escola.
Escoltava les seves discussions musicals a l’hora de compondre i els acompanyava mentre gravaven les seves maquetes casolanes en un casset. Van ser tantes hores junts que, inevitablement, el seu so es va convertir en un referent per a mi.
Després vaig tenir la sort d’actuar al costat de grans mestres, però amb Los Amaya sempre hi he tingut una connexió molt especial, difícil d’explicar de vegades amb paraules.
Ells van participar en el meu primer LP, ‘Piña Colada’, produït per Kitflus i la Tribu Pegasus al complet. Va ser una producció de luxe que, en aquella època, s’avançava al seu temps.
La connexió que sentia amb Los Amaya era mútua. Hem passat tota una vida junts, dins i fora de la música. Pepe i jo sortíem cada dia junts, escoltàvem música i parlàvem de noves idees musicals.
Era una època daurada per a la rumba. Jo començava a ser conegut en aquest món i ell era en Pepe de Los Amaya.
Conec millor que ningú la seva trajectòria perquè la vam viure junts. I, potser per això, també conec molt bé el moment que viuen avui els qui pertanyen a aquella generació. Sento que, d’alguna manera, estem recorrent el mateix camí.
He d’acceptar que el temps passa i que tot canvia a les nostres vides. És llei de vida. El temps mai no camina enrere. Però no és just veure com grans artistes queden arraconats, sense pena ni glòria, després d’haver dedicat tota una vida a la nostra música; després d’haver lluitat per ella, d’haver estat referents i d’haver inspirat tots els que vam arribar després.
Com a gitano, encara em costa més entendre que no cuidem el patrimoni musical que estem deixant en mans de la nostra gent gran.
Confio en la saviesa dels joves rumbers, en les seves ganes d’experimentar amb nous sons i de connectar amb el seu públic. És el mateix que vam fer nosaltres quan érem joves. Però també sento que el fil argumental que ha unit generacions i generacions de rumbers es va fent cada vegada més fi. I em preocupa que s’acabi trencant un fil de gairebé un terç de segle de Rumba Catalana, de Rumba Gitana i de memòria musical i comunitària.
Sense tirar d’humor negre, i sí de realisme, crec que el següent de la llista soc jo, i no m’agradaria anar-me’n sense veure l’estructura que permeti aquest diàleg constant entre generacions diferents, un espai de mentoria musical per mantenir un fil que abans, imagino que, per les condicions de vida al barri, es mantenia d’una manera natural, però que ara necessita suport institucional.
Necessitem que tot aquest patrimoni musical que els nostres grans van construir amb tant d’esforç no desaparegui amb ells.
Avui ens deixa Delfín Amaya, però amb ell no se n’hauria d’anar una part de la nostra memòria.
Per això ho he de cridar amb tota la vehemència que em queda:
Cal cuidar la nostra gent gran, cal escoltar les seves històries, reconèixer la seva feina i preservar el patrimoni que ens han deixat!
Gràcies Delfín, per la música, pels teus ensenyaments, per aquelles tardes d’assaig, per aquelles passejades parlant de música i per tants moments compartits. Gràcies per haver format part de la meva vida des que jo tot just era un nen.
Descansa en pau, germà.
La teva guitarra ha emmudit, però la teva música i el teu record continuaran formant part de la història de la nostra Rumba.
