Homenot a Django Reinhardt. El manouche que va reinventar el Jazz

Homenot a Django Reinhardt. El manouche que va reinventar el Jazz

• 23 agost 2026
• by: Juan José Suárez Laso
• in: Entrevistes
• Etiquetes: Django Reinhardt, Homenot
• note: no comments

Acabem de matinada al campament de Django als afores de la ciutat. Em desperto al migdia quan la llum entra per la claraboia d’aquella petita caravana blau cel. Em trobo en un espai auster i reconfortant que fa olor de sàndal i bergamota, envoltat de teles a les parets d’un verd mar intens. És com un quadre del primer barroc espanyol, com un cel serè del Greco toledà. Mai no he tingut res a veure amb les religions de la resurrecció, però he de reconèixer que aquest migdia soc molt a prop del paradís.

Recordin que la nit anterior Django va actuar en un club de Jazz, que Yul Brynner i jo vam anar a escoltar-lo i que vam estar, és el meu últim record conscient, en una plaça cantant i ballant, de gresca, fins ben entrada la matinada. Se’ns va acostar un agent de policia i ens va preguntar què hi fèiem: “Nous célébrons la Libération, monsieur l’agent…”, va xiuxiuejar Yul mentre parpellejava. Encara al maig del quaranta-set quedaven manifestacions ciutadanes que celebraven la guarició de la pesta infecta del nazisme. L’agent va fer una calada a la cigarreta i va continuar la ronda esbufegant d’enveja.

Una borratxera amb bona ombra! Reinhardt, enfilat a les espatlles de l’estàtua de la plaça, cridava: I els meus gitanos??!! On són els meus gitanos??!! Que me’ls portin!! Estàvem molt a gust perquè Yul em feia un petó cada vegada que li venia de gust, altres vegades es posava a plorar i sacsejava les espatlles per, tot seguit, posar-se a ballar i fer uns escarafalls amb els braços i els malucs que feien que Django i jo ens tiréssim per terra de riure. Quan el sol va treure el nas per l’edifici de llevant de la placeta du Calvaire, a Montmartre, en vam sortir i el taxista del cotxe negre llogat per Yul des de la nit anterior, que ens esperava, ens va xiular; vam pujar al cotxe i Django li va donar una adreça. Al mig de la plaça hi havia l’estàtua de bronze de Dionís, el déu grec, amb un pandero a les mans morenes. Un Dionís mig nu amb una cabellera llarga sobre les espatlles és l’última imatge que tinc d’ahir a la nit. El cant matiner dels ocellets despertant la ciutat em va fer quedar profundament adormit al seient del darrere del cotxe.

Una chavorrilla, un àngel preciós, em porta un got d’aigua fresca. Bec. Se’m queda mirant com qui observa un estrany, amb el caparró inclinat. Tusso i surt de la caravana. Els seus passets lleugers en baixar les escales em desperten del tot. Em quedo mirant el cel una bona estona fins que soc capaç d’estirar el cos i aixecar-me amb cautela perquè encara tot em roda al voltant. Ara entenc els trapezistes, allà dalt, movent-se amb la prudència que dona el respecte a la implacable força de la gravetat.

Baixo les escales del cel i vaig a topar amb un campament de gitanes que, com una tropa de deesses atrafegades, estenen la roba lluminosa, alcen una galleda d’aigua neta, guarneixen un poltre mestís. Hi ha una deessa vella que prepara el menjar en una olla enorme de ferro posada al foc, i una deessa jove que pentina els cabells negres a les seves cosines, vestides de colors meravellosos i assegudes en uns tamborets baixets. No hi ha cap home al campament i jo penso en el miracle que contemplo abans que un aire fred em torni al meu estat natural. Totes em miren i es posen a riure amb timidesa. Les rialles són la transició a la realitat, i tot canvia. La crua realitat s’imposa i el paradís contemplat s’esvaeix i veig, aleshores, la realitat d’un campament gitano. La manca de mitjans que podrien fer més amable el seu dia a dia, les males condicions en què viuen les meves cosines, la pobresa que lluita per no degradar-se al límit del que és digne, el color deslluït de les peces rentades mil vegades a la pedra i amb aigua del rierol, els regalims de brutícia a la cara dels més petits, desnodrits a simple vista. Tota la lluminositat desapareix. Els colors ja no són radiants. L’únic que resisteix en aquesta transició a la realitat és l’olor del campament. Fa olor de net, com fa olor la natura lluny de les clavegueres de la capital.

Se m’acosta una gitana vella:

_ Els homes estan traginant per la ciutat. Jean encara dorm. Ara l’aviso.

_ No, deixi’l, tia. No hi ha cap pressa.

_ Doncs caldrà despertar-lo… Com si no m’escoltés, o no m’entengués, se’n va tota decidida i em deixa amb la paraula a la boca.

La gitana que prepara el menjar em fa un gest perquè m’hi acosti. Hi vaig. Agafa una tetera de damunt les brases i em serveix un te negre en una tassa de ceràmica estrident. Bec i em cremo el llavi i la llengua. La gitana em mira i diu:

_ D’on vens? Sembles d’una altra època?

_ Vinc de Barcelona, tia.

_ Ahhh!!

Jo vaig néixer l’any mil nou-cents setanta-quatre, però el meu desig d’estar amb aquest músic tan meravellós em permet saltar temps i espais per poder conversar amb ell i observar-lo, passar dies al seu costat i assistir als seus concerts. És una ficció en què explico la vida de Django tal com la va viure, servint-me de documentació i recollint anècdotes i esdeveniments de la seva vida. He de confessar que al final tot és real, que jo ho visc com una realitat que es construeix a través del relat, que em permet acostar-m’hi i conèixer aquest gitano de ben a prop, tocar-lo. Fumar una cigarreta amb ell o escoltar la seva veu.

El poltre renilla i Django treu el cap de la seva caravana roja i daurada, que és al centre del campament. Com un espantaocells amb els cabells ben esbullats, mentre baixa les escales treu una petita pinta de nacre i es pentina els cabells mullats. Es posa la roba, una jaqueta i un mocador al coll d’un verd oliva amb motius daurats a joc amb la camisa. Somriu en veure’m com un marrec murri que ha fet una trapelleria. Ahir a la nit em vaig adonar que Reinhardt és un tipus simpàtic i afectuós, que el que vol és gaudir i agradar. Amb trenta-set anys està en el seu millor moment.

_ Yul s’ha quedat al seu hotel perquè aquest matí presentava la pel·li a la Filmoteca. T’he dut amb mi perquè estaves fregit.

_ Prens cafè?

_ Què?

_ Cafè.

_ No, te.

_ Genial. Doncs anem a esmorzar aquí al costat. Hi ha una cafeteria de carretera on serveixen uns esmorzars d’emperador romà. Mentre parla em quedo hipnotitzat pel moviment dels seus llavis, que fa que el bigoti sembli tenir vida pròpia.

Django puja a una moto. L’engega. Jo pujo al darrere i marxem.

Asseguts a una taula de fusta en unes cadires de boga ens porten uns plats. Una senyora rossa entrada en carns acosta el menjar. Mengem fins a saciar la gana i la ressaca se me n’ha anat, el mal de cap que duia desapareix, i Django torna a somriure. Mira la carretera, aquella mirada del cansament que es perd en el paisatge sense atendre res en concret. La senyora del bar té la ràdio posada i sona un vals vienès.

_ De petit el meu avi m’ensenyava a portar el compàs posant-me aquesta música. Deia que qualsevol estil musical era susceptible de mudar. Que un músic té l’obligació de portar a la seva oïda allò que escolta per convertir-ho en una altra cosa més propera. Deia que la música és com el pa, com les parets de casa teva, és el llenguatge que es parla i que s’entén, i cal fer-la tan senzilla i alegre que qualsevol la pugui sentir i ballar. M’agafava de la maneta i em portava a la catedral per escoltar els cants de missa durant la litúrgia. La seva mà era enorme, ferma, càlida. Després de missa anàvem directament a la botiga de guitarres i allà passàvem el matí sencer. Em va ensenyar que una fusta vella i seca té millor so que una de verda, i que la gent en general passa per un procés semblant al de la fusta.

La música de la ràdio s’atura i Reinhardt deixa de parlar. Em mira.

_ Tu ets de Liberchies, a Bèlgica. Vas néixer allà el gener del deu. Què és el jazz manouche? Pregunto.

_ Jo he escoltat Glenn Miller, Fletcher Henderson, Benny Goodman i Duke Ellington, el gran Count Basie. Els he escoltat des que tinc ús de raó. D’aquí neix el swing. Als casaments i als prometatges els gitanos feien festa tocant swing, era la moda. És una música que beu d’aquella però que muda per la sonoritat dels instruments gitanos, per l’oïda del gitano, i es transforma en una altra cosa. És tot un espectacle adonar-se de com un estil negre es transforma quan el gitano se’l fa seu. L’esperit no ha canviat gens, continua sent el mateix, però irremeiablement en mans gitanes, a través de l’oïda gitana, de la seva sensibilitat, del seu virtuosisme, s’ha convertit en una altra música. Això ho vaig viure des de petit. Després, la meva família, jo i els meus germans, en vam fer una nova interpretació i va néixer això que anomenen jazz manouche, el jazz gitano.

_ I quina és la clau?

_ El ritme. És la base. D’una interpretació rítmica diferent neix una música nova. És el múscul, és la pell qui rep la música. No és abstracta. És la pell qui rep l’impacte sonor, i després els músculs la ballen. Quan toco la guitarra deixo que siguin els meus músculs els que s’expressin, ells creen el mecanisme. A partir d’aquí, de la rítmica, de l’engranatge i l’articulació, la música no és més que ordre, equilibri i harmonia. El gust.

La paraula manouche prové del sànscrit manus, persona o ésser humà. El terme manouche es refereix als gitanos sinti que parlen un dialecte del romaní amb influències de l’alemany, el dialecte d’una comunitat que no va voler entendre les fronteres entre França i Alemanya fins que la barbàrie es va desfermar.

El sobrenom de Jean Baptiste és Django (el despert, el chanelaor) i defineix molt bé la condició d’aquest gitano. La seva pròpia gent li va posar el malnom que més s’adiu amb la seva naturalesa. De petit, Django va sentir la crida de la música. Als dotze anys el seu pare li va regalar un banjo i aviat el va tocar copiant altres músics. Als tretze anys va començar la seva carrera musical en una sala de ball de la Rue Monge, al districte cinc de París.

_ Amb disset anys em vaig casar amb la meva dona, Bella. Ens vam criar al campament. La mama i la seva cosina germana van acordar el nostre matrimoni. Jo estic enamorat de Bella des de petit.

La senyora del bar porta un gerro amb flors artificials de cel·luloide de colors diferents. El ram és esgarrifós. Tan sensible encara, la proximitat d’aquell pastitx de branques i flors em condueix a un estat de tristesa, ansietat i crispació intolerable. Django s’aixeca com una molla i demana a la senyora que s’endugui aquell armament. La seva veu frega la tristesa.

_ Va ser la nit del vint-i-sis d’octubre del vint-i-vuit. Feia un any que érem casats i en aquella època Bella venia flors a les places de París a les senyoretes que passejaven pels bulevards. Vaig arribar a les dues de la matinada després de tocar al nou club La Java. La caravana era plena d’aquelles flors de cel·luloide, en sortien fins i tot per les finestretes, de sota el nostre llit, de damunt la roba. Fins a la porta Bella hi havia deixat el gènere per vendre’l l’endemà. Érem feliços, un any de casats, i res no podia enterbolir aquella alegria. Miràvem el futur des de la confiança d’una innocència sense màcula. No podíem imaginar cap ombra. Al cap d’una estona vaig sentir com un ratolinet rosegava el llençol. Em vaig aixecar per foragitar-lo i vaig encendre l’espelma que teníem a la tauleta de nit per poder veure-hi en la foscor. Va regalimar una mica de cera. Va caure damunt un pètal d’aquella falsa flor violeta. Va esclatar el pitjor infern. El meu amor va sortir corrents de la caravana. Jo vaig intentar apagar el foc. Era casa nostra. Però el cel·luloide em va atrapar, les mans i les cames, vaig quedar sotmès per una força invisible que m’aferrava sense pietat. Vaig sentir els dits contreure’s, la cara deformar-se, les cames doblegar-se i obeir el foc. Exhaust, em vaig abocar a la finestra per prendre l’últim alè. Vaig notar que algú m’estirava cap endins. Era un dels meus germans, Joseph, que em salvava la vida. Abans de perdre el coneixement pel dolor, vaig veure al cel un estol d’ocells descolorits. Tenia divuit anys.

Django va ser traslladat a un hospital on els metges li van voler amputar una cama. Ell s’hi va negar. Divuit mesos postrat al llit perquè aquell jove es pogués recuperar, i la mà esquerra li va quedar deformada: els dits petit i anular van quedar inútils, contrets cap al palmell, a causa de la calor rebuda als tendons.

_ Marxem!! I va sortir gairebé corrents d’allà.

Vaig pagar el compte i Django m’esperava a la porta del bar amb la moto engegada.

Els ocells són els espectadors de la vida de l’home, són els tafaners més curiosos, cruels i pietosos que existeixen. Són els antics déus que continuen allà escrutant els actes de l’ésser desemparat en la seva desgràcia eterna, aterrit, amb la por al cos i el neguit, procurant resistir, exhaust. Els ocells observen la impossibilitat d’una solució a aquest estat. Contemplen la impotència de l’home a qui no queda altra cosa que abandonar-se a un destí així, suportant indefens aquesta força poderosa. Els ocells intenten imaginar, benèvols i cínics, què seria de l’home i de la dona en una altra realitat, en un altre món, en un altre engranatge impossible. Quan piulen ens parlen, ens descriuen, però en un llenguatge que hem perdut.

Càmera sobre la carretera perseguint la moto que va a tota velocitat. Música de fons.

Veu en off:

_ Després d’allò em vaig quedar sol, un any sencer, a l’estudi d’un bon amic pintor que em va deixar compartir el seu pis. Era paisatgista i es passava tot el dia fora de la ciutat treballant. Durant aquell temps tancat amb la guitarra, minvat per les seqüeles que em va deixar el foc, vaig reinventar el meu toc. Vaig aprendre a tocar d’una altra manera, i aquell exercici d’unió amb el meu instrument va portar un estil nou, més precís, més tècnic, rodó i rítmic. Va ser aleshores que vaig aprendre harmonia i a conèixer tots els racons del diapasó de la guitarra. Em vaig ensenyar a mi mateix a tocar amb llibertat. I vaig aprendre que tots els camins duen al mateix lloc. Un dia va venir Miles Davis a escoltar-me, ell estava preparant la gravació de la banda sonora d’una pel·li de Malle que es rodaria aquí a París. Em va dir que el meu toc era una barreja de foc i aire, que l’un i l’altre s’alimentaven mútuament donant naixement a un so brutal. Estava entusiasmat amb el meu so. I ell era molt de so.

Aquella època d’estudi, soledat i autocura em va permetre trobar-me i entendre allò que només uns quants afortunats descobreixen: conèixer els teus límits i tocar en conseqüència. Una lliçó per la qual dono gràcies al cel i a Rieux, el meu amic pintor. Vaig conèixer Grappelli i els contractes van arribar l’un darrere l’altre. Sales, teatres, festivals… D’aquí va néixer el Quintette du Hot Club of France.

Quan va néixer el meu nen, Henri, jo no hi vaig ser, i no hi vaig ser quan va fer el seu primer anyet, ni el segon, ni el tercer…

La càmera que segueix la moto s’atura en sec. La música s’acaba. La moto s’atura al voral de la carretera. Silenci. Primer pla meu.

_ On anem?

_ A l’estudi de gravació. M’hi esperen.

_ Per gravar, què cal fer?

Miles Davis i Django Reinhardt s’assemblen tocant, com s’assemblen les veus de Manuel Agujetas i Freddie Mercury. El so ho és tot. És pertot arreu.

Primer pla de Django. El gitano s’encén una cigarreta.

_ Ballar. Els músculs tenen memòria. La memòria és l’últim recurs que tenim. D’aquí neix la gravació.

La sessió dura una hora exacta. S’acaba la gravació i sortim com dues feres del silenci i la serenitat de l’estudi al soroll i el neguit d’una ciutat en plena activitat. Django em deixa a la porta del meu hotel i quedem a les deu de la nit al Club on actua. M’estiro al llit derrotat i em quedo adormit.

Són les set de la tarda i començo a organitzar-me, vull arribar una mica abans al club de jazz per conèixer la banda, parlar amb ells i veure com Reinhardt prepara el concert. Cada artista fa el seu propi ritual per concentrar-se abans de pujar a l’escenari. Recordo que Rafael Álvarez “el Brujo”, el gran actor espanyol, entre caixes es movia lentament i com un nen petit per trobar-se abans de sortir a escena. Feia uns moviments semblants als d’un tai-txi molt particular, a poc a poc, respirant per la boca amb cops de respiració, prenent aire com fan els peixos, a batzegades. Com a bon místic feia desaparèixer el seu jo abans de sortir a fer la funció. Em vesteixo amb el meu millor vestit. No faig servir mai corbata, però avui en vull portar una. Per telèfon demano a recepció que me la facin pujar. Al cap d’una estona estic dutxat, afaitat i vestit. Em porten la corbata i demano a la noia que m’ajudi a posar-me-la. Surto de l’hotel a dos quarts de nou i entro en uns grans magatzems que tinc al costat de l’hotel per posar-me un perfum extraordinari que fa olor de fusta. Fet un figurí, agafo un taxi que em porta fins a la porta del club.

Django és al carrer fumant. Ens abracem i entrem al local. Anem fins als camerinos. Allà em convida a seure en una butaca verda fosca amb orelleres.

Django té les mans ficades en un gibrell d’aigua tèbia, fuma Gauloises. Grappelli, excitat, entra i surt constantment del camerino afinant el violí amb la sordina posada i els pantalons mig abaixats. Joseph, l’altre Reinhardt, fuma tranquil fent acords serens i preciosos amb la seva guitarra vella de fusta molt gastada. Un gitano que sembla un ós bru està dret mirant-se en un mirall amb bombetes enlluernadores. Es mira fixament i diu la mateixa frase contínuament, no aconsegueixo entendre què diu, és com un mantra. Està absort en el reflex del mirall movent sense parar els dits en un exercici d’escalfament. És un contrabaixista meravellós. L’altre guitarrista es perfila les ungles amb una llima rosa, mirant al sostre mig estirat en un divan d’un bordeus profund com els seus ulls verds. No parlen entre ells. El silenci només el trenca el murmuri de l’ós presumit. Un noi jove truca a la porta del camerino i dona l’ordre de començar el concert. S’aixequen i s’acaben de vestir. Grappelli s’apuja els pantalons i es posa malament un cinturó gastat i lleig. Estan preparats per tocar. Django s’acaba la copa de whisky d’un glop, agafa la guitarra i el paquet de tabac i surt disparat a l’escenari. Es mor de ganes de pujar a tocar. Aquesta nit és especial per a ell.

_ Sabia que estimar algú no és gran cosa o, més aviat, que l’amor no és mai prou fort per trobar la seva pròpia expressió. Així, s’estima sempre en silenci. I s’arriba a morir sense que durant tota la vida es pugui avançar en la confessió de la tendresa. Haver conegut el miracle i recordar-lo, haver conegut l’amistat i recordar-la, conèixer aquesta tendresa i haver de recordar-la algun dia. Tot el que l’home pot guanyar en el joc de la vida és el coneixement i el record. I això és guanyar la partida.

Just abans de pujar a l’escenari Django se m’acosta i em xiuxiueja a cau d’orella aquestes paraules. Me’n vaig a seure en una tauleta que tinc reservada, m’hi acomodo i demano un Borgonya. Començo a veure com les notes surten dels instruments. Són sons que desprenen colors, són melodies que puc veure i tocar, i amb la tercera copa de vi el so em sap a glòria i el meu olfacte arriba a distingir les escales que el gitano executa amb la supèrbia d’un geni tan humil com és ell.

No se sap com, els investigadors hi donen mil voltes, però els gitanos fan amb la música el que els dona la gana! A les seves mans la música es torna corpòria i material. És el virtuosisme, diuen alguns; és la connexió que des de petits tenen amb la música i els instruments, sostenen d’altres; són les fatigues que arrosseguen les que els fan interpretar d’una manera greu i transcendental; és la connexió amb la natura de què fan gala el gitano i la gitana. És la genètica… El cas és que no s’expliquen l’altivesa amb què superen els estàndards d’execució i creació. Si escoltes la guitarra de Django t’adones d’aquest talent. Si t’acostes a la música creada pels gitanos veus perfectament aquesta dimensió substancial, d’un pes extraordinari, d’una densitat que crea òrbites al seu voltant, que crea un camp gravitatori corbant l’espai i el temps amb la seva massa. El centre d’aquest univers creat, l’astre que absorbeix la resta de corpuscles exògens que graviten, és la facilitat amb què ho fan, la medul·la de la música gitana és la naturalitat, i fer d’allò difícil una cosa aparentment tan senzilla. Els gitanos i les gitanes de tot l’est d’Europa; els espanyols i la seva creació, el Flamenc; els gitanos turcs i la seva darbuka, el seu davul o el seu tef. El címbal dels hongaresos, els metalls dels romanesos, els violins russos. I el cant de les gitanes que fa que t’aboquis a la contemplació de l’ordre de la bellesa. Des de ben petits les mares ensenyen, corregint, una estètica del so elegant i fina. Afinació, compàs i saber que t’hi va la vida. Com li va passar a Èdip en trobar-se amb l’Esfinx a Tebes, davant l’enigma de la qual l’alternativa era la mort, engolit pel monstre. Si t’hi fixes bé, pots veure com un gitano, quan canta, té al davant una Esfinx espantosa.

_ Aleshores tu sinelas de Barcelona, Juan.

_ Sí, Jean.

_ Hi vaig ser l’any trenta amb la banda. Un paio promotor ens va posar unes condicions i allò va ser un desastre. El fulano ens va estafar. Quina ràbia! Amb les ganes que hi vam anar, a la bonica Barna.

_ I vau tocar?

_ I tant. Però vam deixar plantat el paio a la porta del local ple de públic. Hi havia uns gitanos d’Hostafrancs que havien vingut a veure’ns. En una tasca davant del local de concerts, el grup decidíem què fer, tocar o no. La família de gitanets ens van veure i van entrar, es van presentar: els nens, les mosses, les dones, una vella guapíssima. I els homes van començar a demanar vi, després es va obrir una ampolla d’anís, un dels mossos duia una guitarra perquè jo la hi signés. Un home gran, el més vell de tots, es va asseure al meu costat i se’m va acostar amb els ulls endormiscats: “Tengo en mi casa un almendro. Que toito el que entra en mi casa, almendras sale comiendo”, em va cantar baixet. El mosso va començar a tocar la guitarra, les dones van començar a picar de mans amb un compàs preciós. Els meus companys i jo ja ens havíem oblidat del paio lladre. Elles eren guapíssimes, totes. Ells no paraven de complaure’ns, les ampolles de vi i anís van donar pas a una ampolla de whisky que ens vam beure entre tots a xarrups. Vaig agafar la guitarra, el meu germà Joseph va agafar la seva, Grappelli, amb els pantalons mig abaixats i mig borratxo, feia que les nenes es petessin de riure i va començar a portar el compàs damunt una taula de fusta.

El propietari de la tasca s’ho estava passant d’allò més i la clientela es va afegir a nosaltres. Les gitanes van començar a sentir-se incòmodes quan algun senyor es va posar a ballar sense tenir-ne ni idea enmig de la rotllana. Els gitanos van parar en sec de cantar i ballar. El vell que continuava al meu costat es va aixecar, em va agafar del braç i em va treure de la taverna. Els nostres ens van seguir al darrere. Vam arribar fins a les Rambles, van demanar uns quants taxis, hi vam pujar i ens van portar a un barri humil de Barcelona, a prop del port. Una nit d’estiu, temperatura agradable, bufava una brisa salada portada pel mar, càlida i deliciosa, que em provocava una borratxera lúcida. Vam acabar sota un pont, a l’ombra dels seus ulls, quan va clarejar i el sol va començar a picar. Aquella nit vaig escoltar la soleá, la bulería, la rumba catalana, els fandangos naturals… Va ser una delícia trobar els teus germans i germanes i sentir-ne l’escalf. Després d’una reconstituent sopa d’ossos de pernil, els cosins ens van portar a l’Estació de França per agafar el tren que ens duria a Marsella. L’estafador va treure el nas a l’andana, va mirar de lluny el nostre comiat i un dels nens, el més petit, de deu anyets, se’l va quedar mirant desafiant i va fer fugir el mangant amb la cua entre les cames, mirant cap a una altra banda i intentant dissimular. Crec que va començar a xiular dels nervis que duia. Ens vam abraçar i vam pujar al tren amb la promesa de tornar-nos a veure.

Una càmera, des de fora, s’aboca a la finestreta del tren espiant Django, que llegeix uns folis. La seqüència ens mostra un pla mitjà contrapicat del gitano, amb un enquadrament apaïsat en blanc i negre que ens permet accedir als seus sentiments.

“Estimat pare. T’escric aquesta esperant que quan la rebis estiguis tan bé de salut com desitjo. Jo estic bé, i la mama cada dia està més bonica.

Em recordo de tu cada dia. De vegades el teu record em ve sense avís i crec que és perquè tu estàs pensant en mi en aquell mateix instant. Pensar això m’ajuda a patir la teva absència. Sento que estem connectats per un fil subtil, ferm i dur i que tu i jo som un de sol. T’estimo. Segueixo els teus concerts per la premsa i l’altre dia vaig anar al cinema amb la meva xicota i als anuncis, abans de posar la pel·li, van sortir unes imatges teves en un teatre de Londres tocant amb l’oncle Joseph que em van fer plorar. Estic orgullós del meu pare, vaig dir.

Des de petit soc un desastre, amb uns nervis que no em deixen acabar res del que em proposo. Quan prenc una copeta de més vaig fent tombs sense rumb per la ciutat i caic en la meva tristesa profunda desitjant convertir-me en una pedra, en una volva de pols, o en alguna cosa encara més petita que em faci desaparèixer. Mai no he sabut qui soc. De vegades soc el teu fill, i altres vegades t’odio i renego de la meva sang.

Ets un fill de puta. Segur que vas prometre a la meva mare fidelitat i lleialtat, i que en les nits d’amor li xiuxiuejaves a cau d’orella com l’estimaves i que tingués una confiança cega en tu, en la teva protecció. Que sempre li donaries seguretat. Ets un fill de puta perquè després de l’incendi, jo acabat de néixer, ens vas oblidar per salvar-te no sé de què. Ens vas deixar enrere. El que no entenc és per què calia abandonar-nos. No té sentit. Jo no vaig fer res per merèixer aquest menyspreu. El teu menyspreu són les portes del meu infern.

T’estimo. Espero poder veure’t aviat i que m’ensenyis alguna cosa de la teva guitarra. Fa tres anys que toco en un grup i ara tenim uns quants bolos importants. Soc feliç, em casaré aviat amb Mia i tindrem fills. Et prometo que no els deixaré mai, ni els oblidaré.

Quan acabis de llegir aquesta, desitjo la teva alegria i que els meus retrets no et facin mal. Entén que un fill adolorit es planyi a un pare. És un dret. No tinc ningú amb qui doldre’m.”

La càmera ens mostra un primeríssim pla d’una llàgrima que cau pel rostre de Django i llisca fins a la comissura dels llavis. So en off d’una locomotora a tota velocitat. Fosc.

Dues setmanes després Reinhardt va anul·lar tots els concerts i va tornar a París buscant el seu fill. Un vint d’octubre de mil nou-cents cinquanta-dos pare i fill van començar a anunciar-se com a formació musical. Ens van deixar alguns temes gravats en estudi. Django diria: “Ara sento que la meva música és completa”. El maig següent, a la primavera, dissabte setze, Django va ser enterrat pels seus amics i éssers estimats. Els músics de Jazz, els nord-americans, els negres, van fer un homenatge al gitano poc després en una sala de Nova York. El va organitzar Miles Davis.

_ Ha estat un plaer passar aquests dies amb tu, Jean. Gràcies.

_ Igualment, Juan. Un plaer. Quan arribis a Barcelona saluda aquells gitanos d’Hostafrancs i envia’m una llonganissa.

Aquí us deixo un caramel.