Barcelona recorda la Presó General de Gitanos en un espai marcat pel captiveri
La commemoració del projecte d’extermini de la població gitana de 1749 va recuperar la memòria de les víctimes, va destacar la resistència de les dones gitanes i la continuïtat de l’antigitanisme.
El 30 de juliol de 1749 va tenir lloc un dels episodis més invisibilitzats de la història moderna d’Espanya, el projecte d’extermini de la població gitana. El rei Ferran VI, secundat pel governador del Consell de Castella, Gaspar Vázquez de Tablada, i pel secretari d’Estat i del Despatx d’Hisenda, Guerra, Marina i Índies, el marquès de l’Ensenada, va ordir un pla per empresonar, de manera coordinada i en una sola operació, milers de persones gitanes arreu del territori.
L’objectiu era separar homes i dones, impedir la continuïtat biològica i cultural del Poble Gitano i sotmetre les persones detingudes a treballs forçats durant un captiveri que es va prolongar durant setze anys.
El projecte també va comptar amb la col·laboració de la Santa Seu. El 1748, el papa Benet XIV va autoritzar l’extracció forçosa de les persones gitanes acollides a sagrat, eliminant així un dels principals obstacles jurídics perquè la Monarquia executés la presó general l’any següent.
L’historiador Antonio Gómez Alfaro va recuperar i documentar aquests fets després d’una àmplia investigació arxivística, culminada primer en la seva tesi doctoral de 1989 i divulgada de manera monogràfica el 1993 amb la publicació de La gran redada de gitanos: España, la prisión general de gitanos en 1749. Des d’aleshores, el moviment associatiu gitano reivindica aquests fets com un dels moments culminants de la persecució exercida per l’Estat contra el Poble Gitano. La seva tasca intenta retornar a la memòria col·lectiva un episodi esborrat durant segles de la història oficial espanyola.
A Barcelona, l’Ajuntament de la ciutat i la Generalitat de Catalunya es van unir al moviment associatiu gitano per commemorar el 277è aniversari de l’ordre de presó general de gitanos. L’escenari escollit va ser el Convent de Sant Agustí, espai que durant setze anys va servir de presó per a les dones gitanes detingudes a Catalunya.
La commemoració va començar al pati de l’antic convent amb la lectura dels noms recuperats de les persones empresonades a Catalunya durant el projecte d’extermini. A continuació, es va fer una ofrena floral en homenatge a les víctimes i es va guardar un moment de record.
El compromís de les institucions amb la memòria gitana
Després de l’ofrena, l’acte es va traslladar a la Sala Noble del Convent de Sant Agustí, on van tenir lloc els parlaments institucionals. Hi van intervenir Jaume Romero, director general d’Acció Comunitària i Innovació Social de la Generalitat de Catalunya, i Richard Sánchez, comissionat de Relacions Ciutadanes i Diversitat Cultural i Religiosa de l’Ajuntament de Barcelona.
Jaume Romero va destacar que recuperar la memòria del Baró Estardipen no només permet reconèixer les víctimes i reparar una història silenciada, sinó que també ajuda a prevenir noves formes de discriminació. En la seva intervenció, va defensar que aquest record ha d’arribar especialment a les generacions més joves i convertir-se en una eina per construir una societat més justa, igualitària i compromesa amb els drets humans.
“La commemoració d’avui adquireix també una dimensió de futur. Les noves generacions han de conèixer aquesta història per comprendre les conseqüències devastadores de l’odi, del racisme i de la deshumanització. La memòria democràtica només és útil quan es transforma en educació, convivència i compromís cívic”, va afirmar el director general d’Acció Comunitària i Innovació Social de la Generalitat de Catalunya.
Jaume Romero va acabar recordant que “una societat democràtica es mesura també per la seva capacitat de recordar aquells col·lectius que històricament han estat silenciats”. En aquest sentit, va afegir que “amb aquest homenatge, reafirmem que les víctimes del Baró Estardipen no seran oblidades i que la seva memòria continuarà interpel·lant-nos en la defensa dels drets humans, la igualtat i la convivència”.
Per la seva banda, Richard Sánchez va subratllar que la memòria del Baró Estardipen ha de servir per combatre un antigitanisme que continua present a la societat i que exigeix una resposta ferma per part de les institucions.
“Recordar la Gran Batuda no és només un exercici de memòria històrica, sinó, sobretot, un acte de justícia democràtica. És reconèixer el patrimoni i el patiment infligit al Poble Gitano, reivindicar la seva resistència i posar en valor la seva contribució fonamental a la construcció de Barcelona, de Catalunya i del conjunt de la nostra societat”, va afirmar el comissionat de Relacions Ciutadanes i Diversitat Cultural i Religiosa de l’Ajuntament de Barcelona.
Sánchez també va recordar que “l’antigitanisme i el racisme continuen existint com a fenòmens estructurals, històricament construïts i persistents” que encara condicionen la vida de moltes persones. Davant d’aquesta realitat, va defensar la responsabilitat de les institucions democràtiques de combatre’ls amb determinació i va reafirmar el compromís de Barcelona amb els drets humans, la igualtat i la no-discriminació.
El teatre com a exercici de memòria
La programació va continuar amb la representació de Baró Astardipen, una obra escrita i dirigida per Seo Cizmich i interpretada per Lucía Raya Flores, Samara Fernández Vigo, Claudia Gimeno Bernal, Berta Zarraluqui Forest i Constantino Fernández Jiménez. Sobre l’escenari, quatre dones joves i la presència simbòlica d’un bailaor van reconstruir, mitjançant la paraula, el moviment, la música i el silenci, l’experiència de les dones gitanes recloses al Convent de Sant Agustí.
L’obra va donar veu a les qui van patir el tancament i va mostrar diverses dones que relataven la por, la separació de les seves famílies, les condicions del captiveri i les diferents formes de resistència que van exercir per conservar la seva dignitat. Més que una recreació històrica, la peça va convertir aquell espai de presó en un lloc de memòria i homenatge.
Un moment de la representació de Baró Astardipen, escrita i dirigida per Seo Cizmich, a la Sala Noble del Convent de Sant Agustí.
Les dones gitanes davant del projecte d’extermini
L’activista i comunicadora Mariví Cortés, conductora del programa radiofònic Dicen a la Marina, va contextualitzar el paper exercit per les dones durant aquest episodi històric. Partint de la seva pròpia memòria familiar, va recordar com la seva àvia parlava de l’Alcassaba de Màlaga com un lloc de mort i explicava que del seu poble “se’ls van endur tots i només van tornar uns quants nens i nenes”. Va explicar que amb el temps va comprendre que aquelles paraules no eren una llegenda familiar, sinó l’empremta transmesa d’una persecució real. Des d’aquell record va reconstruir l’operació de 1749, la separació deliberada de les famílies, els treballs forçats i el llarg captiveri patit per homes, dones i menors gitanos.
Cortés també va advertir que l’antigitanisme no va acabar amb l’alliberament de les persones empresonades. El discurs que durant segles va presentar el Poble Gitano com una amenaça va continuar mitjançant lleis i pràctiques discriminatòries que avui encara s’expressen en la segregació escolar i residencial, els controls policials basats en perfils ètnics, les dificultats d’accés a la feina i a l’habitatge, i els estereotips difosos socialment.
En la part final de la seva intervenció, Mariví Cortés va insistir que recordar no és suficient si la memòria no condueix al reconeixement, la reparació i l’acció pública. Va reivindicar especialment la resistència de les dones gitanes recloses al Convent de Sant Agustí, que es van enfrontar a les autoritats, es van protegir entre elles i van tenir cura de les més joves. “Que la memòria dels qui van patir ens doni força. Que la resistència de les nostres dones ens serveixi d’exemple. I que els nostres nens i nenes puguin caminar cap al futur sense por, sense vergonya i sense haver de demanar permís per ser qui són”, va reivindicar Cortés.
Memorial Porrajmos un projecte de divulgació i memòria
La jornada va incloure la presentació del web Memorial Porrajmos, un projecte impulsat per l’associació gitana Rromane Siklǒvne i creat per Miguel Ángel Vargas. La iniciativa web reuneix documents, investigacions i testimonis sobre el genocidi del poble romaní des d’una mirada gitana situada a Espanya. El seu objectiu és oferir informació rigorosa i accessible, connectar aquella persecució amb la història espanyola i mostrar la continuïtat de l’antigitanisme. Es pot consultar a https://memorialporrajmos.com/.
La presentació del projecte web va comptar amb una taula moderada per la historiadora Anabel Carballo. Hi van participar Miguel Ángel Vargas, historiador de l’art, creador del web i investigador especialitzat en memòria romaní; Seo Cizmich, activista per la recuperació de la memòria històrica gitana i descendent de supervivents de l’Holocaust; i Tatiana Fernández, sociòloga i doctoranda de la Universitat Oberta de Catalunya, la recerca de la qual aborda la construcció de les memòries col·lectives i el feixisme en l’entorn digital.
Mesa de presentació del projecte web Memorial Porrajmos. D’esquerra a dreta: Anabel Carballo, Miguel Ángel Vargas, Tatiana Fernández i Seo Cizmich.
Miguel Ángel Vargas va explicar que el web va néixer per cobrir un buit en la manera d’explicar el Porrajmos a Espanya. Segons va assenyalar, el genocidi romaní acostuma a presentar-se com un episodi ocorregut lluny i sense relació amb la història espanyola; per això, el memorial busca revisar els arxius, explorar els vincles del franquisme amb el feixisme europeu i construir un relat elaborat des de la mateixa experiència gitana. “El que ens falta sempre en el context espanyol és una lectura gitana situada del genocidi dels romanís europeus”, va resumir. Vargas va insistir, a més, que la pàgina és només un primer pas i que ha de créixer com un espai viu d’investigació, memòria i participació.
Per la seva banda, Seo Cizmich va abordar el Porrajmos des de la seva pròpia història familiar com a descendent de supervivents dels Balcans. Va explicar que durant anys la seva àvia i la seva tia gairebé no van parlar del que havia passat i que aquell silenci, marcat pel dolor i el trauma, va dificultar la transmissió de la memòria dins la família. El seu acostament al genocidi romaní va començar precisament quan va intentar reconstruir aquelles experiències i comprendre per què la seva família havia viscut entre diferents països, llengües i records fragmentats.
Tatiana Fernández va reflexionar sobre com es construeixen i es manipulen les memòries col·lectives, especialment a Internet, i va defensar la importància de conèixer el passat per comprendre i combatre les noves formes de feixisme, racisme i exclusió. Va recordar que la memòria no ha de servir per enfrontar uns grups vulnerables contra uns altres, sinó per entendre els mecanismes històrics i econòmics que sostenen la persecució. “Recordar que nosaltres també tenim una història serveix perquè, quan intentin dir-nos que ens hem d’enfrontar a l’últim de la fila perquè nosaltres som els penúltims, sapiguem que això no funciona així”, va advertir la sociòloga.
L’acte va concloure amb una interpretació flamenca a càrrec de Manuela la del Duende, al cante; Rafael Perona, a la guitarra; i Paco de Molde, al cajón. La música va posar el punt final artístic a una jornada marcada pel reconeixement de la resistència del Poble Gitano. Després, les persones assistents van poder continuar el diàleg i compartir impressions al pati del Convent de Sant Agustí, on es va oferir un refrigeri.
