Homenot a Yul Brynner
_ Ballo i estic tranquil, estic còmode. Ballant soc jo mateix, i soc lliure. Després, cansat de ballar, esgotat, canto les lletres dels meus vells, les cobletes que es cantaven a casa quan jo era petit. Agafo la guitarra i aleshores em converteixo en l’actor. Col·loco la veu i em surten tots els personatges que vulgui: els dramàtics, els còmics, puc ser realista o idealista, descriptiu o quixotesc. Com a actor entenc el món sencer, és el lloc perfecte per donar-me als altres amb seguretat, sempre amb alguna veritat.
Soc Yuliy Borisovich Briner, vaig néixer a Vladivostok l’11 de juliol de 1920, una ciutat amb port obert al mar, a l’extrem oriental de Rússia, frontera amb la Xina i Corea del Nord. Moro amb pau i assossec el 10 d’octubre de 1985 a Nova York, la ciutat dels gitanos moderns, dels gitanos i les gitanes que van fugir d’una Europa cruel. Em va costar molt trobar la pau i l’assossec. Aconseguir ser amable amb un mateix no és gens fàcil. Els fantasmes propis sempre t’atrapen, i cal viure amb ells. És un assoliment que fa que la vida sigui més senzilla i simple, més suportable. Des d’aquí, des de l’amabilitat amb un mateix, he aconseguit fer una vida plena d’històries meravelloses, de precioses experiències que he anat atresorant amb gust i amb la cobdícia de qui se sap mereixedor dels seus propis èxits.
He hagut de fer molts esforços fins a aconseguir el respecte de la indústria cinematogràfica, en un Hollywood ple de grans estrelles, d’actors i actrius que es mengen la pantalla amb la seva presència i carisma. I he aconseguit fer-me un lloc entre tots ells fent cinema comercial quan va ser necessari, i buscant sempre col·laborar amb els grans directors i productors europeus que expliquen les històries d’una manera diferent dels americans. A mi, sempre m’ha agradat el cinema europeu, el meu representant té un ull posat als Estats Units i l’altre vigilant què es cou a Europa. Aconseguir un bon paper en una pel·li europea et dona valor més enllà de la feina actoral, et col·loca en un altre nivell, et respecten d’una altra manera. Jean Cocteau em va ensenyar a ser millor actor, a buscar la naturalitat sense forçar res, la veu i el moviment havien de ser naturals. A “La batalla del riu Neretva”, una producció italiana, vaig coincidir amb Orson Welles. Quan havíem d’esperar per a l’enregistrament de l’escena següent, en les llargues estones d’aturada, ens posàvem a recitar tot el Shakespeare que ens venia de gust, com bojos, buscant els matisos i els detalls secrets entre els versos genials del poeta. M’adonava de la importància del teatre per a qualsevol actor que estimi la seva professió.
He quedat amb aquest gitano: actor, músic i ballarí, acròbata de circ, guitarrista per herència familiar. Un home que transcendeix el lloc comú dels gitanos. Una estrella de cinema.
A l’altre costat del carreró, tot pols i fang de claveguera, hi havia una caseta de pedra, amb un sòcol de pedra. Damunt d’aquest jeia estesa una vella just davant del llindar. Semblava clavada a la pedra. Com un malson, semblava que volgués aixecar-se i no pogués. Evidentment, agonitzava. Prima com un infant, en tensió pels feixos dels seus pobres nervis contrets, era allà boca amunt, amb el clatell sobre la pedra, agitant el cap a dreta i esquerra.
El seu vestit era verd, d’un verd intens, i estava completament obert pel davant. El seu pit destruït estava completament descobert. També alguns nens que m’havien seguit ara la miraven com jo. I també en les seves mirades hi havia una lleu por, però com resignada i prevista.
Vaig fer alguns passos més cap a ella, cap al sòcol i cap a la petita claveguera seca que corria per sota. El verd viu de la tela, la pell fosca i arrugada… Però, de prop, em vaig adonar que els moviments de la seva boca, que semblaven simplement moviments de dolor, d’ansiosa impaciència, eren en canvi paraules, sons. En efecte, la vella moribunda cantava. No era exactament un cant articulat, sinó una cançó de bressol, una cantarella. D’altra banda, tot cant gitano és així. El dolor, la por, l’espasme, el turment, havien trobat aquesta expressió xifrada en la qual cristal·litzar-se: fugien de la seva particularitat insuportable per sistematitzar-se, i gairebé ordenar-se, en aquell pobre mecanisme de paraules i melodia.
Era poc més que un piular, que sortia d’aquell pit nu i encongit, d’aquells pobres membres que havien arribat al final de la seva vida física embolicats en aquell vestit verd de joveneta. Tanmateix, n’hi havia prou per transformar el caràcter intolerable de la mort en un dels tants actes de la vida, desesperats però tolerables.
Avui és tres de maig de 1947 i a París fa fred. Els ocells han deixat de volar perquè no saben on anar. Els bulevards són plens d’ocellets que han passat l’hivern aquí, sense saber encara on els durà el seu vol. És curiós l’instint migratori dels animals. Fugim del fred com es fuig de la mort, com s’abandona tot a la recerca d’una vida nova, allà on el sol escalfi més.
María Dmítrievna Blagovídova, la seva mare. Imatge extreta de l’àlbum de fotos familiar
_ La meva mare era una gitana extraordinària. D’aquelles dones que tenen el poder de veure més enllà de la vista, de distingir coses irreconeixibles, com la meva àvia i la meva besàvia. Una gitana pura. Va aconseguir trobar l’amor servint-se de la màgia heretada. Es va casar amb el meu pare, que era un enginyer de carrera format pels millors científics russos de finals del dinou. Ell m’explicava que quan va conèixer la meva mare es va deslligar de l’enginyeria per bolcar-se en la invenció d’alguna cosa nova. Em deia que des del moment que la va veure, en el seu primer viatge de feina a Moldàvia, se’n va enamorar profundament, i va saber que tot el que havia estudiat serviria per crear un món nou. “La teva mare és el misteri més profund i subtil, el més delicat que he conegut”, em deia quan bevia el te negre mongol amb vodka.
Em mira amb aquells ulls de gat que no dubten mai i entenc perfectament que vol una altra ronda de xarrups d’aquest vodka meravellós que bevem des de fa un parell d’hores. El seu aguant és portentós. Estem sopant. Està en plena promoció de la pel·lícula “El rei i jo”. Des que li van donar el premi Oscar fa un parell de mesos a Los Angeles, la seva única feina és viatjar per tot el món portant aquesta cinta per festivals de cinema, mostrant el seu talent com a actor i el seu virtuosisme com a persona culta i elegant. Tothom queda rendit davant aquest gitano ple d’amor, bellesa i geni. Hem quedat al vestíbul de l’hotel on viu des que va arribar a París, un hotel decadent al centre, i des d’allà ens han dut en un cotxe negre a sopar a un restaurant dels bulevards. Després de parlar amb un cambrer ha tornat a la taula sobresaltat i entusiasmat, “Django actua aquesta nit en un club, aquí a prop. Acabem el sopar i marxem amb ell. El vaig conèixer a Londres el 43. És el millor guitarrista del món!!” Avui he decidit deixar-me guiar per Yul i conèixer un París nocturn de la mà d’aquest gitano que vesteix un vestit fet a mida per una modista genial. És un actor que no ha sucumbit a la moda de Hollywood, que manté un estil europeu, amb un rotllo increïble, un estilàs sofisticat i elegant.
Parla amb llargues respiracions, omple l’aire amb la seva veu. Amb una cigarreta entre els dits de la mà esquerra que mai no encén, expressa amb els ulls i les mans tot el que explica, amb una delicadesa i una calma encantadora que el fan convertir-se en el centre de tot el que passa al seu voltant.
_ A casa no hi va haver luxes. Des de la revolució del 17, la família de la meva mare, músics gitanos meravellosos, va quedar assenyalada com a traïdora al proletariat simplement per haver estat escollida, a principis de segle, per la família del tsar, els Romanov, com els seus músics de capçalera. Pel que sembla va ser ella, la tsarina Alexandra, neta de la Victòria d’Anglaterra, qui va sentir el meu avi i els meus oncles tocar les guitarres i cantar a les meves ties unes velles cançons la nit del casament de la seva germana gran, Isabel, a Sant Petersburg. Va quedar captivada pel so, i des d’aquell dia va comptar amb ells perquè amenitzessin les vetllades a la Vila dels Tsars, als afores de Petrograd. La meva família va haver de sortir-ne corrents després de l’ascens al poder dels bolxevics, i va ser marcada només per ser uns guitarristes genials que tocaven, de vegades, per a aquella aristocràcia russa.
Família de Yul. Sant Petersburg, 1898
_ Jo i la meva germana vam continuar amb l’art de casa. Vam estudiar a les millors acadèmies, tant a Rússia, abans del nostre assenyalament, com aquí a París, després d’abandonar allò. Però va ser quan el pare ens va deixar a l’estacada que, recordo, vaig aprendre a ser un home, i a deixar d’aprendre i escoltar cançons per ser jo l’intèrpret de la cosa. El vodka m’ajuda a recordar… (Somriu) Hi ha alguna cosa que em menja per dins. No sé què és, però deixa a l’aire tota la por que un home és capaç de suportar.
Els gitanos i les gitanes russes van haver d’abandonar la seva terra perquè van ser marcats pel nou ordre com els custodis de les tradicions. En aquella època tot allò que fos tradició i passat era sistemàticament rebutjat, i legalment perseguit.
Jules i Sophia, avis materns de Yul. Data i lloc desconegut
Acabat el sopar, sortim del restaurant i pugem al cotxe negre que ens esperava. Yul, amb un perfecte accent parisenc, dona al xofer l’adreça del club on anem. Miro embadalit com la nit s’ha tancat, noto com el vodka m’ha pujat i vull cridar de felicitat. En un trajecte curt, el silenci dins del cotxe pesa.
_ A París, com t’ho vas muntar?
_ No podia continuar estudiant. Amb el que sabia en vaig tenir prou per començar a guanyar diners. A la nit, als clubs nocturns, tocant i cantant. Durant el dia, amb els meus gitanos del circ fent acrobàcia. Fins que vaig caure, em vaig lesionar l’esquena i vaig haver de dedicar-me a la guitarra i al cante per anar tirant, sempre amb els meus gitanos. Jean Cocteau va ser el meu gran mestre. Aquell gadjó em va ensenyar l’art d’actuar, l’art dramàtic. Vaig anar de pressa, per necessitat segurament, i no parava de treballar i tafanejar. Va ser la meva germana, Vera, qui va poder continuar estudiant en aquelles il·lustres acadèmies. Va ser ella qui va marxar primer als Estats Units amb una bona carrera com a cantant d’òpera.
_ Als Estats Units, quan hi vas arribar el quaranta amb la teva mare, què vas fer?
_ La mare ja estava malalteta. Me’n vaig anar a Connecticut per aprendre de Mikhaïl Txékhov, nebot del gran Anton. Tenia una acadèmia per a actors i una gran fama de bon mestre. Em va preparar per entrar al món del cinema americà. Vaig debutar a Broadway amb un petit paper el desembre del quaranta-u. Poc després vaig començar a treballar a la indústria i tot va canviar.
El cotxe negre gira a l’esquerra i arribem a l’entrada del club on aquesta nit, i les cinc següents, toca Django Reinhardt amb els seus músics meravellosos; Grappelli també hi és. Yul està entusiasmat, una barreja del vodka, els records i la il·lusió de tornar a escoltar Django. El coneix de les gresques als afores de París, de matinada, als campaments on després de tocar a la ciutat s’ajuntaven els gitanos per mitigar els dies llargs. Yul sempre acabava aquestes gresques ballant i enamorant tothom.
Baixem del cotxe negre. Per fi encén aquella cigarreta que ha tolerat tota la vetllada entre els dits. Em mira amb desafiament. Des que a Yul li van diagnosticar el càncer de pulmó gairebé ja no fuma. Morirà d’aquesta greu malaltia quan els ocells de París hagin reconegut quin és el seu proper destí. Fumem amb tranquil·litat, encara queda temps abans que comenci el concert.
_ Arribaré a les cinquanta pel·lis i em retiro. Després vull tornar a Rússia, amb els meus fills, a ensenyar-los aquella terra. Un petit teatre al West End, i muntar Shakespeare, Txékhov, O’Neill i Sòfocles -fa una profunda calada a la cigarreta- després em retiro amb la meva guitarra, a cantar les velles cançons que em va ensenyar l’àvia gitana -deixa anar el fum alliberant la respiració i obrint els ulls- El millor està per venir.
_ Yul, quina és la teva millor pel·lícula?
_ Anna i el Rei és la que m’ha permès entrar a l’Olimp. Però el meu cinema, el que estimo, és a Europa. Allà vull fer les meves millors pel·lícules. Aquelles amb què se’m recordarà. Això espero… -es recol·loca el mocador del coll. Em mira, em fa un gest i entrem al club-.
Els il·lusos dels actors volen passar a la història pels seus papers més compromesos, pels seus personatges teatrals, per les seves apostes en una interpretació lluny de les vanitats del cinema comercial. Però pel teatre no se’t recorda. El teatre és el miratge, la ficció i el deliri de l’ésser humà que es construeix. D’això, ningú no en recorda res.
Mentre entrem al local, Brynner cantusseja una vella cançó que parla d’un viatge, de l’últim viatge… Són com aquelles lletres que cantaven els pobres gitanos i les gitanes resistents que lluitaven per un alè més durant la gran guerra. Tan propera i tan llunyana alhora. Perquè París ha tingut la ferma voluntat d’oblidar-la. Per això m’agraden les grans ciutats, pel seu afany de dissipar tots els records foscos.
Aquell record de la infantesa, aquella dona agonitzant al llindar de casa seva, amb aquell vestit verd de joveneta desfet, m’ajuda a mantenir el cap a lloc. Em repeteixo una vegada i una altra que la vida és per viure-la, que, tot i cometre tots els errors possibles, el mecanisme de l’existència ens retorna sempre a un lloc marcat per la innocència i la lògica, tan necessàries l’una per a l’altra. Els actes més intolerables de la vida són part de l’assumpte, res no en queda fora.
Els músics comencen a tocar una balada que emmudeix tot el públic present. Asseguts en una tauleta de peus de ferro i capçal de marbre, deixem de parlar i em deixo endur pel so d’un jazz que no havia sentit mai abans.
Gràcies, Yul Brynner. Ens ha costat molt trobar-nos, aquí a París. Mai no oblidaré la teva serenitat, la teva serietat i la teva elegància.
Aquí us deixo un vídeo que vaig gravar aquella nit.
Acabem borratxos tots tres. Django, enfilat a una estàtua del centre, bramava: On són els meus gitanos!! Que me’ls portin!!
(La trobada d’aquella nit no es va produir mai; les imatges tampoc no corresponen a la seva família; tampoc vaig fer cap vídeo de Django… Es tracta d’una fabulació literària).
