Coe Jr, el percussionista de La Cera que juga en la principal divisió de la música latina
Divendres a la tarda, inici d’estiu, Barcelona. Plaça Catalunya. Coe Jr té concert i jo arribo amb aquella barreja de curiositat i orgull que et desperta veure créixer algú que has vist començar pràcticament des de la falda. Comparteixo una estona amb ell durant la prova, l’escolto, el miro tocar i no puc evitar pensar en tot el que li ha passat en aquests últims anys, i en com li ha provat això de creuar l’oceà, pujar a escenaris més grans i fregar-se ja amb músics que juguen en una altra lliga.
Nosaltres el vam entrevistar quan només tenia tretze anys. I ja aleshores se li veia una cosa que no sempre és fàcil d’explicar amb paraules: però jo tenia clar que, si treballava i mantenia els peus a terra, arribaria molt lluny. Talent en tenia de sobres, això era evident. Ara bé, el talent per si sol no garanteix res. Cal disciplina, constància i saber escoltar. I, per sort, en Coe ja apuntava maneres també en això.
Han passat quatre anys, que dit així semblen poca cosa, però en la vida d’un músic tan jove poden ser mitja vida. I el nen que aleshores prometia molt ara ja és una altra cosa. Ara ja no estem parlant d’una promesa simpàtica, ni del fill de, ni del nét de, ni del noi que apunta maneres. Ara estem parlant d’un percussionista que ja ha començat a seure a la taula dels grans. I això no ho dic jo per fer bonic. Ho diu la música. Ho diu l’escenari. Ho diuen també els camins que ja ha començat a recórrer, amb viatges als Estats Units, experiències a Nova York, Miami i altres ciutats del circuit llatí nord-americà, actuacions en escenaris de Florida i Nova Jersey, i l’oportunitat de treballar a prop d’artistes del nivell de Sergio George, Oscar D’León, Andy Montañez, Luis Enrique, Servando & Florentino, Alain Pérez, Ronald Borjas, Tony Vega, Julito Padrón o Roger Herrero.
Quan li pregunto en quin moment va deixar de sentir-se “la promesa” per convertir-se en músic de veritat, la resposta és molt seva, amb humor, però també amb molta veritat: arriba un moment, diu, en què t’adones que portes més temps sent “la promesa” que alguns estudiant música. I afegeix una frase que em sembla definitiva: va deixar de sentir-se una promesa quan va començar a compartir escenari amb músics que admirava i ja no el tractaven com al nen, sinó com un dels seus. És una bona resposta, perquè explica molt bé allò que passa amb els músics de veritat, o toques, o no toques.
També li pregunto què és el que més li ha canviat: la tècnica, el cap o la manera d’estar a l’escenari. I aquí torna a respondre amb més profunditat de la que molts adults són capaços de tenir: “La cabeza. Sin duda.” Abans volia demostrar tot el que sabia a cada cançó; ara ja sap que no cal. Aquesta resposta m’agrada especialment perquè retrata una evolució molt seriosa. El músic jove vol ensenyar-ho tot. El músic que comença a madurar entén que la veritable musicalitat no està en l’exhibició, sinó en saber quan has d’entrar, quan has de callar i quan has de fer maldat. I ell mateix ho diu, rient, que si el provoquen una mica, alguna maldat musical encara cau. Millor així. Senyal que el foc continua viu.
Una altra de les coses que em va semblar interessant és quan parla de la part més dura del seu creixement. No parla ni de contractes, ni de viatges, ni de fama, ni de xarxes. Parla de paciència. De la necessitat d’estudiar molt i d’acceptar que les coses no passen demà només perquè tu vulguis que passin. La música té una manera molt elegant d’abaixar-te els fums quan convé. Coe ho diu bé, i demostra que, més enllà de la facilitat i de la sang que porta, hi ha també ofici i humilitat.
Quan entra en el terreny dels grans escenaris i dels viatges, especialment Nova York, la seva resposta és igual de clara: una alegria enorme i també una confirmació que anaven pel bon camí. Quan creues el xarco i allò que fas connecta igualment, t’adones que potser no anaves tan equivocat. Aquesta idea és important perquè a vegades aquí ens costa molt reconèixer el que tenim a casa fins que algú no agafa un avió. I això lliga molt amb una altra resposta seva, gairebé al final, que em sembla una de les més lúcides de tota l’entrevista: a la rumba catalana, i als músics joves en general, potser el que els falta és creure-s’ho una mica més. Perquè talent, diu, n’hi ha per avorrir. El problema és que massa sovint, quan un músic triomfa aquí és interessant, però quan triomfa fora es converteix de cop en un geni. I moltes vegades, el geni ja era exactament el mateix abans d’agafar l’avió. Més clar, impossible.
També hi ha un moment en què parla d’Alain Pérez i dels músics d’aquest nivell. I aquí no hi ha postureig ni falsa modèstia. Diu que hi ha gent que juga aquest joc en una altra divisió. Que Alain fa coses que semblen il·legals musicalment. I és una manera molt gràfica i molt encertada de dir-ho. Perquè quan algú jove té l’oportunitat de veure de prop un músic així, el que aprèn no és només velocitat o tècnica, sinó sobretot una altra cosa: que la grandesa de veritat es nota més en la musicalitat que en la velocitat. I això, per a un percussionista que podria caure fàcilment en el vici de voler demostrar massa, és una lliçó enorme.
I després hi ha la música cubana. Aquesta sí que l’ha enganxat de debò. Quan li pregunto què li dona la música cubana que no li dona cap altre estil, comença fent broma, diu que problemes, molts problemes, però immediatament s’entén per on va. És una música que atrapa, que t’ensenya humilitat, que et fa creure que ja l’has entesa just abans de demostrar-te que no. També és aquí on Coe mostra clarament que no vol viure tancat en una sola etiqueta. Quan li pregunto si el seu lloc és la rumba catalana, la salsa, la timba o tot alhora, ell respon que és bastant egoista musicalment i que s’ho vol quedar tot. I francament, fa bé. Per què hauria d’escollir, si la seva generació ha crescut escoltant de tot i sense els prejudicis antics? Ell mateix ho diu: la seva generació pot escoltar rumba al matí, timba al migdia i qualsevol altra cosa a la nit, perquè la música bona mai no ha necessitat permís per entrar en una playlist.
Quan li pregunto quina és la música que ara mateix està funcionant entre la joventut, no dubta: el reparto cubà. Diu que és el que més s’està movent ara mateix i que quan arribi fort a Europa serà una mena de fenomen semblant al que va passar amb el reggaeton. És una observació interessant, perquè ve d’un noi que està connectat amb el carrer, amb el present i amb les músiques que s’estan movent de veritat entre la gent jove. I això no vol dir que renunciï a la rumba, ni molt menys. Quan li demano què en diu de la rumba, també ho té clar: és molt fort això de la rumba, però hem de fer alguna cosa. Ajuntar la vella y la nova. Donar esperança. Aquesta frase, tan senzilla, em sembla gairebé un programa. Unir els grans i els joves. No trencar el fil. Donar esperança.
I és aquí on tot encaixa. Perquè Coe Jr no és només un músic jove que toca molt. És també una prova viva que la rumba catalana i tot l’entorn musical que l’envolta continuen generant talent, continuen donant músics amb personalitat, amb fam, amb compàs i amb una obertura musical que no entén de fronteres. Ve d’una família gran musicalment, i ell mateix admet que el cognom obre alguna porta, però que després cal tocar, perquè el públic no aplaudeix els cognoms, aplaudeix allò que escolta. I això també és una gran veritat. L’estirp ajuda, la tradició empeny, però després s’ha d’aguantar l’escenari amb les pròpies mans. I això també ho està fent.
Jo, personalment, em sento una mica orgullosament culpable de tot això, encara que sigui només de manera anecdòtica. Li ho vaig dir allà mateix, rient, i ell se’n recordava perfectament. El primer que li vaig posar a les mans va ser un bongó, gairebé per necessitat domèstica: “No calla el nen, doneu-li un bongó”. Una solució desesperada per poder veure una pel·lícula tranquil, i mira tu per on, la criatura es va quedar amb això de la percussió. La resta la van fer el talent, l’ofici, l’obsessió, l’estudi, l’estirp, la família de sang i la família musical.
I si avui em pregunto què em diu tot això sobre el futur de la rumba catalana, la resposta és bastant clara. Mentre continuem tenint músics joves amb aquest talent i aquesta falta de complexos, encara hi ha esperança. Esperança que la rumba torni a ocupar el lloc que li toca en aquesta ciutat, com una música viva, popular i orgullosa de les seves arrels. Ja sé que avui el món funciona a cop de modes globals, de tendències que entren per la pantalla i s’imposen com un Goliat modern, enorme i sorollós. Però jo continuo pensant que la història de la música, com tantes altres històries, a vegades es mou gràcies als Davids. I nosaltres, de Davids, encara en veiem la genètica als nostres músics. Coe Jr és un d’aquests. I quan el veus tocar, t’adones que potser el futur no està tan lluny com ens pensem.
