Mobilitat social incompleta: arribar a la universitat sense assolir la igualtat
Una investigació de la Universitat de Barcelona mostra com el racisme, la precarietat i la manca de xarxes limiten la mobilitat dels graduats gitanos
Durant bona part de la segona meitat del segle XX, estudiar va ser per a moltes famílies una manera de millorar les seves condicions de vida. L’expansió de l’educació pública i l’accés cada vegada més gran a la universitat van permetre que fills i filles de treballadors, sovint els primers de la seva família a cursar estudis superiors, accedissin a feines més ben remunerades i a oportunitats que abans semblaven inabastables. Aquest mecanisme, conegut com l’«ascensor social» de l’educació, no s’ha aturat del tot, però fa temps que va deixar de funcionar amb la mateixa força i per a tothom de la mateixa manera.
Per a la població gitana, l’accés als estudis superiors ha representat una promesa especialment poderosa, perquè ha obert la possibilitat de superar barreres socials i ampliar les opcions vitals i professionals. Les beques, els programes d’acompanyament i altres polítiques d’inclusió han permès que un nombre creixent de joves gitanos i gitanes arribi a la universitat, tot i que la seva presència continua sent molt inferior a la que li correspondria pel seu pes demogràfic.
Però què passa després d’obtenir el títol? La universitat permet a una persona gitana de primera generació assolir la mateixa posició que un altre graduat amb més recursos familiars i millors xarxes professionals? O bé el racisme, la precarietat i la manca de contactes continuen limitant aquest ascens? Aquestes són algunes de les preguntes que han guiat UNIMOB, un projecte de recerca de la Universitat de Barcelona que ha analitzat les trajectòries de persones gitanes i no gitanes de primera generació universitària a Catalunya i Andalusia.
Els resultats presentats el 16 de juny al Museu d’Història de Catalunya dibuixen una realitat complexa. Ábel Bereményi, investigador principal del projecte, va explicar que UNIMOB volia anar més enllà d’una pregunta que ha centrat bona part dels estudis educatius de les darreres dècades: com aconsegueixen alguns joves gitanos superar les barreres estructurals, completar l’educació obligatòria i arribar a la universitat. El nou interrogant és què passa un cop assolit aquest objectiu i si un grau, un màster o un doctorat generen per als estudiants d’origen popular i minoritari la mateixa mobilitat social que per a aquells que provenen de famílies amb més recursos.
L’estudi ha prestat una atenció especial als costos visibles i invisibles de l’ascens: el cansament de compaginar estudis i feina, la manca de temps, la pressió de les expectatives familiars, la soledat, la síndrome de l’impostor i la necessitat de negociar constantment la pròpia identitat entre la comunitat d’origen i la societat majoritària.
Bereményi va assenyalar que les persones entrevistades afronten demandes procedents de tots dos espais. Dins de la família o de la comunitat poden aparèixer recels, vigilància o acusacions d’allunyament; fora d’aquests àmbits persisteixen el racisme, els prejudicis, la incomprensió i una alternança entre la invisibilització i la hipervisibilització de la identitat gitana. Fins i tot després de graduar-se, molts participants expressen que la seva formació no rep el mateix reconeixement que la d’altres companys i que se’ls continua veient abans com «l’expert gitano» que no pas com un professional de la seva especialitat.
Per fer front a aquestes tensions, la recerca va identificar estratègies molt diverses. Algunes persones redueixen el seu cercle de relacions i es recolzen en familiars o amistats que comprenen el seu recorregut; d’altres troben suport en xarxes d’universitaris gitanos amb experiències semblants. També apareix amb força una obligació moral de retornar a la comunitat i convertir-se en referent de les generacions més joves. Aquesta responsabilitat col·lectiva pot ser una font de sentit, tot i que també afegeix una càrrega a trajectòries ja marcades pel sobreesforç.
Ángel Heredia, doctor en Psicologia i investigador del projecte, va presentar la metodologia d’un estudi qualitatiu que ha intentat reconèixer patrons i comprendre les diferències entre trajectòries. La recerca va reunir 57 participants de Catalunya i Andalusia i va comparar experiències de persones gitanes i no gitanes, homes i dones, així com de contextos urbans i rurals.
Heredia va subratllar que el mèrit acadèmic no és suficient quan no va acompanyat de capital social. Dues persones poden tenir la mateixa titulació i capacitats comparables, però no les mateixes xarxes familiars, contactes professionals ni coneixements informals per orientar-se en el mercat de treball. Aquesta desigualtat s’arrossega des de l’entrada a la universitat, on molts estudiants de primera generació no tenen referents i han d’aprendre en solitari les regles no escrites de la institució.
A aquesta manca d’orientació s’hi afegeix, en el cas de moltes persones gitanes, una sensació de doble exclusió. Poden ser percebudes com massa allunyades de la seva comunitat i, alhora, continuar sent tractades com a estranyes per la societat majoritària. Heredia va recórrer a l’expressió “terra de ningú” per descriure aquesta experiència de no pertinença i va relatar com, fins i tot amb un doctorat, la competència professional pot continuar sota sospita.
El problema no s’acaba amb l’obtenció del títol. L’investigador va assenyalar que molts graduats gitanos acaben treballant en llocs de mediació o intervenció social molt per sota del seu nivell de qualificació, mentre troben dificultats per accedir a altres sectors o a les administracions públiques. Per això va definir el resultat com una situació de “mobilitat social incompleta”, ja que “es trenca el sostre educatiu, però no necessàriament el laboral, l’econòmic o el simbòlic”.
Ainoa Jiménez, pedagoga i orientadora laboral, es va centrar en el treball de camp dut a terme a Catalunya. La seva intervenció va posar el focus en una de les desigualtats menys visibles de l’experiència universitària. Per a molts estudiants de primera generació, la universitat és sobretot un lloc on s’assisteix per obtenir coneixements i una credencial que permeti aspirar a un futur millor. Les obligacions laborals i familiars deixen poc marge per participar en associacions, activitats extracurriculars o espais informals de sociabilitat. Tanmateix, és precisament en aquests espais on altres alumnes construeixen amistats, contactes i xarxes que més endavant poden resultar decisives per trobar feina.
Iván Gallardo, Ana Amador i Rafa Silva van compartir les seves experiències com a estudiants de primera generació universitària durant la taula de joves de la jornada UNIMOB.
La taula d’estudiants va traslladar aquestes conclusions al terreny de l’experiència personal. El diàleg va abordar la distància entre formació i ocupació, la manca d’orientació de qui és la primera persona de la família a arribar a la universitat, el pes de les expectatives familiars, la importància de les xarxes de suport i les discriminacions associades a l’origen social, el gènere i la pertinença ètnica. També va qüestionar la idea que existeixi un únic itinerari educatiu vàlid i va reivindicar trajectòries més flexibles, en què canviar d’estudis, aturar-se o optar per la formació professional no s’interpreti com un fracàs.
Ana Amador, graduada en Ciències Biomèdiques, va explicar que la universitat li va permetre formar-se en l’àmbit que havia triat i convertir-se, gairebé sense proposar-s’ho, en un referent per a altres joves gitanos, especialment per a les noies interessades en carreres científiques. Tanmateix, va advertir que el títol no condueix automàticament a una millora de la posició econòmica i que, com a dona gitana, ha hagut de demostrar la seva capacitat més vegades que altres companys. “Sempre tenim la perspectiva que, quan estudies, puges de classe social. Malauradament, a Espanya això no passa. Els sous no es corresponen amb la formació que tenim”, va afirmar Amador.
Iván Gallardo va situar la seva experiència en les dificultats compartides per molts estudiants de primera generació universitària. Tot i que el seu pas per la universitat li va proporcionar coneixements, eines i accés a nous espais acadèmics, el grau i el màster no es van traduir en una incorporació immediata a una feina relacionada amb la seva formació. La manca de referents familiars també va condicionar les seves decisions i el va obligar a orientar-se en un sistema les regles del qual desconeixia. “No crec que la meva posició hagi canviat del tot. Després de treure’t el grau i el màster, no he vist aquesta mobilitat laboral tan evident ni la possibilitat immediata de treballar en el teu àmbit o tenir millors perspectives econòmiques”, va assenyalar Gallardo.
“No arribem sols a la universitat; hi arribem amb les expectatives i els somnis, especialment en el meu cas, de les dones gitanes de casa nostra que no van poder accedir als estudis universitaris”, va apuntar Rafael Silva, que va posar l’accent en la dimensió familiar i col·lectiva de les trajectòries educatives. Per a ell, arribar a la universitat no constitueix únicament un assoliment personal, sinó la continuïtat de les aspiracions de qui no va tenir la possibilitat d’estudiar. La seva intervenció també va abordar l’escassa presència gitana a les facultats, la presa de consciència sobre el racisme i la dificultat de convertir el capital cultural adquirit en estabilitat laboral.
Tot seguit va tenir lloc una taula amb representants institucionals per analitzar què poden fer les administracions, més enllà de facilitar l’accés als estudis, per donar suport a les trajectòries acadèmiques i laborals de la població gitana. En el diàleg hi van participar Noa Monràs Glez González, Directora general de Drets Humans i Lluita contra els Discursos d’Odi de la Generalitat de Catalunya; Clara Quirante Soriano, Directora general de Joventut de Catalunya; i Susana Díaz Martínez, Subdirectora general de Polítiques Actives d’Ocupació de Catalunya (SOC).
Les participants van coincidir en la necessitat d’oferir un acompanyament personalitzat i continuat, capaç d’atendre conjuntament l’orientació acadèmica i laboral, la situació econòmica, l’habitatge i el benestar emocional. També van reclamar una major coordinació entre departaments, administracions locals i entitats gitanes, per evitar intervencions fragmentades o projectes puntuals sense continuïtat. Finalment, van assenyalar que aquestes polítiques han de partir del reconeixement del racisme estructural, incorporar mesures antidiscriminatòries i garantir que la diversitat de la societat catalana estigui més ben representada tant a la universitat com a les administracions públiques.
Per tancar la jornada, Fernando Macías Aranda, professor i investigador de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona, i Francisco Vargas Porras, regidor de Participació Ciutadana i Comunicació i regidor del districte de la Mina a l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, van compartir una relatoria final amb les principals conclusions i propostes sorgides dels debats celebrats durant el matí.
Macías va ordenar els reptes en tres moments: abans, durant i després de la universitat. Abans d’arribar-hi, va assenyalar el pes de la segregació residencial i escolar, la distribució desigual dels recursos i les baixes expectatives que encara condicionen les trajectòries de l’alumnat gitano. Durant els estudis, va reclamar que la universitat reconegui les seves pròpies dinàmiques d’exclusió, revisi uns currículums que invisibilitzen el coneixement produït per dones i minories i atengui les necessitats dels estudiants no tradicionals. Després de la graduació, va situar el focus en un mercat laboral que continua desaprofitant el talent gitano i en unes administracions on la seva presència continua sent excepcional. La seva conclusió va apel·lar a polítiques valentes, basades en evidències i capaces de reconèixer el racisme com una causa estructural d’aquesta infrarepresentació.
Vargas va recuperar, per la seva banda, els costos personals que havien travessat tota la jornada, entre els quals hi havia la soledat de qui és la primera persona de la família a arribar a la universitat, el pes de les expectatives acumulades durant generacions i l’exigència de demostrar una excel·lència permanent, com si equivocar-se no fos una opció. També va subratllar que el veritable repte consisteix a convertir la formació en una inserció laboral d’acord amb les capacitats adquirides. Per aconseguir-ho, va defensar acompanyaments estables i adaptats a cada persona, polítiques dissenyades amb participació real de la població gitana i una actuació pública que deixi de parlar únicament de desigualtat i anomeni el racisme quan és l’origen del problema. També va advertir que “les polítiques han de ser prou flexibles per adaptar-se a les necessitats de cada territori i de cada persona, perquè no hi ha solucions úniques per a realitats tan diverses”.
Les conclusions d’UNIMOB apunten, en definitiva, que arribar a la universitat continua sent una fita important, però no suficient. Sense xarxes de suport, oportunitats laborals reals i institucions capaces de combatre el racisme estructural, el títol pot obrir portes sense garantir que totes les persones puguin travessar-les en igualtat de condicions.
