Entre Cuba, l’Àfrica i Catalunya
Fa un parell de setmanes vaig tenir l’oportunitat de compartir reflexions amb músics de Cuba, del Congo i rumberos catalans en una trobada organitzada per Carabutsí el 16 de maig, el Dia de la Resistència Gitana. I en vaig sortir reforçat en moltes impressions personals, com a músic i com a gitano, perquè la rumba, com a música mestissa, neix de la necessitat de trobar-se, de reconèixer-se, de celebrar i també de resistir. Això va ser, per a mi, el més important d’aquella jornada: comprovar una vegada més que la rumba, aquí, a Cuba o a l’Àfrica, no és només un so, sinó una manera d’estar al món.
En aquella taula es va parlar de moltes coses, però jo em vaig quedar, sobretot, amb una idea molt senzilla i molt gran alhora: músiques com la rumba són filles del diàleg més espontani i natural que pot donar-se entre cultures i entre pobles. En aquest cas, la rumba catalana és indisociable de les músiques cubanes, hereves al seu torn de la memòria africana. I la grandesa és que aquells sons que van viatjar des de l’altra banda de l’oceà van trobar lloc en les nostres reunions i celebracions. Podríem dir que hi ha un fil conductor que ens uneix amb Cuba, amb l’Àfrica, que ens uneix amb les persones i amb els pobles que van gestar uns ritmes que, travessats pel flamenc i per allò gitano, es van transformar en rumba catalana. És un concepte, potser, difícil d’explicar, però fàcil d’entendre escoltant la música.
És el que em va passar en el meu primer viatge a Cuba, amb Moncho. Allà vaig tenir una impressió molt forta en trobar-me amb una cultura musical que, salvant totes les distàncies, em resultava profundament propera. Parlo d’una manera de viure la música, de respirar-la, de portar-la incorporada, d’entendre que tocar o cantar no és només una qüestió tècnica o estètica. Vaig sentir que compartíem una clau essencial respecte a la música: que, més enllà del que és tècnic i estètic, al davant de tot hi havia allò comunitari. És més important tocar amb i per als teus que fer-ho en un gran escenari. I aquí el que prima no és només l’excel·lència, que també, sinó el respecte per la música i la seva transmissió de generació en generació.
I aquest tipus de trobades i debats són molt importants perquè ens permeten posar la música en el lloc on ja gairebé mai no es posa, que és en el diàleg dins de les comunitats i entre comunitats diferents. I això és la rumba. Tinc la sensació que, de vegades, es parla del mestissatge com si fos una paraula bonica que serveix per a tot, però el mestissatge de veritat no és barrejar per barrejar. No és disfressar una música amb quatre ornaments per fer-la passar per moderna. El mestissatge bo, el que val la pena, necessita arrel, necessita criteri i necessita brúixola. I en la rumba catalana aquesta brúixola ha de continuar sent la nostra tècnica, el nostre compàs, la nostra tradició, la nostra manera de fer festa i comunitat.
Comunitat i rumba són paraules difícils de separar. Durant la jornada també es va explicar que la rumba catalana no es pot entendre com l’invent aïllat d’una sola persona, perquè va ser una creació comunitària, nascuda en celebracions familiars, en carrers, en famílies, en barris, en reunions d’adults, joves i infants. La rumba neix per i per a la comunitat; sense això no hi ha rumba, el que hi ha és una altra cosa: mercat.
Per això parlar del diàleg entre allò gitano, Cuba i l’Àfrica ens serveix per entendre millor la nostra música; serveix per entendre que va néixer oberta a escoltar, a transformar-se i a reinventar-se, però des d’una premissa bàsica: la consciència cultural i comunitària.
El més bonic de la trobada del 16 de maig va ser, precisament, veure músics i estudiosos de diferents llocs buscant aquest reconeixement comú entre músiques emparentades i molt vives gràcies al seu valor comunitari, més enllà del que és comercial. Jo, almenys, en vaig sortir més convençut que mai que la música, quan és vertadera, uneix persones i pobles. La rumba catalana és gitana, i això no ho hauria d’oblidar ningú. Però precisament perquè és gitana ha sabut dialogar, absorbir, transformar i retornar al món una música pròpia i viva. I si Cuba va ser el lloc on la memòria musical africana es va plasmar en un sens fi de ritmes i tradicions, nosaltres també vam saber dialogar amb Cuba des de la nostra tradició musical i des de la nostra curiositat cap al món. Així és la nostra rumba!
