El projecte Rumba Intercontinental connecta la rumba catalana amb la rumba de Cuba i el Congo
L’entitat Carabutsí va acollir les activitats a Barcelona de ‘Rumba Intercontinental’, un projecte internacional en el marc del qual es va celebrar una conferència d’experts rumbers per reflexionar sobre la rumba com a pont entre comunitats.
Barcelona va acollir el dissabte 16 de maig una conferència d’experts rumbers dins de Rumba Intercontinental, un projecte que proposa entendre aquest gènere com una música d’anada i tornada, una música mestissa, travessada per la memòria gitana, les diàspores africanes i els intercanvis culturals entre territoris.
La sessió, celebrada al matí al Museu d’Història de Catalunya, va formar part del programa d’activitats que l’entitat Carabutsí ha organitzat aquests dies a Barcelona, amb rutes, tallers, entrevistes, teatre, exposicions i concerts gratuïts. La cita va coincidir, a més, amb el Dia de la Resistència Romaní, una data que va donar a la trobada un to molt reivindicatiu.
Sam Mosquetón, director de l’Ecomuseu Urbà Gitano de Barcelona, va obrir la conferència recordant que la rumba catalana és també “una resistència” del poble gitano. La seva intervenció va marcar el to d’una jornada pensada per reunir veus procedents de diferents territoris rumbers i compartir diverses maneres d’entendre aquest gènere musical.
Rumba Intercontinental neix de la col·laboració entre entitats, músics i experts de Bèlgica, França, Cuba, la República Democràtica del Congo i Barcelona. La iniciativa va sorgir fa uns anys arran de la percepció de semblança que músics d’origen congolès van tenir en escoltar la rumba cubana i la rumba catalana en relació amb tradicions musicals del nord del Congo. Aquella intuïció va ser el principal catalitzador d’un projecte que explora els vincles entre diferents rumbes del món i els recorreguts històrics i socials que han unit comunitats separades per oceans.
En la seva fase actual, el projecte combina recerca de camp, trobades comunitàries i creació artística. Abans d’arribar a Barcelona, l’equip ja havia desenvolupat activitats a Cuba i a Kinshasa per estudiar com viuen avui aquestes músiques les comunitats que les han creat i transmès al llarg de diferents generacions. Després d’aquesta etapa, Rumba Intercontinental preveu impulsar celebracions públiques en ciutats com Perpinyà, Barcelona i Brussel·les, a més d’una exposició itinerant amb entrevistes, materials audiovisuals i aportacions de músics i investigadors.
La conferència va permetre situar la rumba catalana dins d’aquest mapa global de connexions entre diferents pobles. A la taula hi van participar referents amb trajectòries diverses, entre els quals l’historiador cubà Arsenio Rodríguez, el musicòleg Guy Bertrand i figures vinculades a la rumba catalana com Peret Reyes, Rafalito, l’Oncle Joanet, Yumitus del Pichón i Johnny Tarradellas.
Un dels eixos centrals va ser la definició de la rumba com una música nascuda del creuament, l’adaptació i la supervivència. Arsenio Rodríguez va recordar que la rumba cubana no es pot entendre com una simple translació de ritmes africans a Amèrica. Segons va explicar, “els negres no van portar els tambors a Amèrica; no portaven cap tambor, anaven nus i encadenats”, va afirmar. “El més meravellós de la negritud a Amèrica va ser la seva memòria. Van reconstruir amb la seva memòria els tambors”. A partir d’aquí, va defensar que la música nascuda a Cuba ja no era igual que l’africana, sinó una creació nova, influïda per ritmes diferents i per la necessitat de sobreviure.
Després de conèixer els elements històrics que van donar lloc a la rumba a Cuba, diversos participants van defensar que la rumba catalana tampoc no es pot reduir a la figura d’un únic inventor. Més aviat, va ser descrita com una creació comunitària, nascuda en festes familiars, en carrers i barris com el carrer de la Cera, Gràcia, Sant Antoni, Mataró o Lleida. Peret Reyes va reivindicar que la rumba es va formar en les celebracions privades gitanes dels anys quaranta i cinquanta, i que als anys seixanta artistes com Peret, El Pescaílla, El Chacho o Los Amaya van contribuir a modernitzar-la i projectar-la públicament.
El ventilador, la tècnica característica de guitarra associada a la rumba catalana, també va ocupar bona part de la conversa. Lluny de ser presentat com un simple recurs instrumental, va ser descrit com una manera pròpia de condensar ritme, percussió i harmonia en un sol gest. Des de la mirada cubana, Rodríguez el va vincular amb la capacitat de transformar en guitarra funcions rítmiques que en altres contextos compleixen els tambors.
La sessió també va abordar les connexions franceses de la rumba, especialment a través del sud de França, Perpinyà, Manitas de Plata, José Reyes i els Gypsy Kings. Guy Bertrand va explicar com, en arribar a Perpinyà, va descobrir una forta presència gitana catalana que no responia al tòpic del flamenc espanyol, sinó a una cultura pròpia, en català i travessada per la rumba. Des d’aquí es va dibuixar un altre dels mapes del projecte: el de les circulacions familiars, musicals i escèniques entre Barcelona, el sud de França i el món.
Més enllà dels noms consagrats, també es va reivindicar el paper de les dones gitanes en la història de la rumba. Es va recordar que, tot i que moltes vegades no ocupessin l’escenari, les dones han estat les protagonistes i transmissores d’aquest gènere musical dins de les celebracions comunitàries. També es va mencionar la necessitat de fer més visible la seva presència en els relats públics sobre la rumba catalana.
Un altre dels temes tractats va ser la influència de l’església evangèlica com a espai d’aprenentatge i transmissió musical dins de moltes comunitats gitanes. Alguns participants van assenyalar que els cultes han funcionat com una veritable escola de cant, palmes, guitarra i repertori, i que nombroses persones que no es dedicaven professionalment a la música hi van desenvolupar una gran capacitat expressiva.
Sam Mosquetón fa una valoració molt positiva del pas del projecte per Barcelona. Segons el director de l’Ecomuseu Urbà Gitano de Barcelona, l’exploració “ha estat molt enriquidora i molt intensa”, amb cinc dies d’activitats que van permetre a les organitzacions participants conèixer de prop la rumba catalana i la comunitat que la manté viva. Sam destaca especialment la conferència d’experts rumbers, que considera “una iniciativa que no s’havia fet mai abans: reunir tots aquests grans rumbers, de diferents territoris, perquè poguessin debatre i parlar de les seves vivències i veritats al voltant de la rumba”.
El projecte tindrà continuïtat en els pròxims mesos amb noves celebracions a Barcelona, Perpinyà i Bèlgica, abans de continuar el treball de preparació d’una exposició itinerant que ha de recollir el material generat a Cuba, el Congo, Bèlgica i Barcelona. Més enllà del projecte, Mosquetón reivindica el reconeixement ple de la rumba catalana com a música gitana: “Si no existissin els gitanos, no existiria la rumba catalana”, afirma. Al mateix temps, recorda que es tracta d’un gènere nascut també del diàleg amb altres músiques, com el flamenc, la música llatina o el rock-and-roll.
