‘Sebas de la Calle’, la veu rumbera que conquereix internet a cop de veritat
Hi ha artistes que arriben fent molt soroll, amb campanyes, focus, cartells ben dissenyats i una maquinària al darrere que empeny fins i tot quan la cançó encara no ha après a caminar sola. I després hi ha els altres. Els que apareixen per una cantonada, amb la guitarra a la mà, cantant on els deixen i també on no els esperaven. Els que no demanen permís per sonar, perquè si haguessin d’esperar que algú els donés permís, probablement encara estarien esperant.
Avui vull parlar-vos d’un d’aquests casos, d’un músic que ve de tocar, d’insistir, de gravar-se com es podia, de pujar vídeos a internet, de cantar al carrer, en locals petits, en qualsevol racó on hi hagués algú disposat a escoltar. I això, que sembla senzill quan s’explica de pressa, té molta més feina del que alguns s’imaginen.
Perquè ser independent queda molt bonic escrit en una biografia, però després cal viure-ho. I viure-ho vol dir no tenir xarxa. Vol dir buscar-te els bolos, llogar sales, convèncer el públic, pagar músics si n’hi ha, moure els teus vídeos, contestar missatges, pensar com gravar, com sonar, com arribar. Vol dir que el que guanyes moltes vegades torna a ficar-se en la mateixa roda: en una gravació, en un desplaçament, en una promoció mínima, a continuar empenyent perquè allò no s’aturi. I la roda, ja ho sabem, de vegades es torna força injusta.
Però també és veritat que, quan una cosa neix així, té una força especial. No parlo de perfecció. La perfecció moltes vegades avorreix. Parlo de veritat. D’aquella cosa que no es pot comprar, ni produir, ni assajar davant d’un mirall. Aquella manera de cantar com si la cançó estigués passant en aquell mateix moment. Aquella forma una mica salvatge, directa, sense massa ornaments, que a uns els pot semblar massa crua i a d’altres, precisament per això, els entra fins ben endins.
En aquests temps en què qualsevol pot pujar una cançó a les xarxes, el difícil ja no és ser-hi. El difícil és que algú s’hi quedi. Que algú repeteixi. Que algú comparteixi un vídeo perquè ha sentit que allà hi havia alguna cosa més que una veu afinada o una guitarra ben posada. I quan això passa sense discogràfica empenyent cada pas, sense gran campanya i sense els favors habituals del negoci, convé mirar-s’ho amb una mica de respecte. Perquè darrere d’un vídeo viral gairebé mai no hi ha només sort. Sovint hi ha anys de carrer, d’ofici, d’ensopegades, de nits llargues i de públic guanyat un a un.
La rumba, a més, sempre ha tingut molt d’això. De barri, de família, de carrer, de barreja, de vida real. La rumba no va néixer per quedar-se quieta ni per demanar massa explicacions. Va néixer per sonar, per acompanyar, per explicar penes amb compàs i alegries amb una guitarra que sembla que rigui. Per això, quan apareix algú que canta des d’aquest lloc, encara que faci servir internet com a altaveu, un reconeix de seguida d’on ve la cosa.
I aquí no estem parlant d’un producte fabricat amb additius. Estem parlant d’un personatge autèntic, d’aquells que no necessiten massa presentació perquè es presenten sols quan obren la boca i comencen a cantar. Un lluitador nat a qui ningú no ha regalat res i que s’ha guanyat a pols un públic que el segueix no perquè l’hi hagin imposat, sinó perquè l’ha trobat, l’ha escoltat i s’hi ha quedat.
Per mostra, un botó. I a qui li piqui, que es rasqui.
Perquè ell és: Sebas de la Calle.
I poca cosa més caldria dir després d’això, perquè de vegades un nom ja explica mitja biografia. “Sebas de la Calle” sona a declaració d’intencions. Musicals i vitals. Sona a algú que ve d’on diu que ve, que canta des d’on ha viscut i que no necessita massa literatura perquè un entengui per on van els trets.
Sebastián Pallarés Santos va créixer en un entorn humil, entre guitarres, palmes, cintes de casset i aquella música que queda clavada en la memòria d’una casa. Des de jove va anar fent seu un llenguatge rumber molt reconeixible, amb ecos de Los Chichos, Peret, Toni el Gitano o el Jeros.
Abans de dedicar-se de ple a la música, Sebas va passar per diferents feines i escenaris: la ferralla, la fàbrica, el mercat, el carrer i els petits locals. Tot això no és un simple detall de la seva biografia, sinó part de l’arrel de la seva manera de cantar, tan enganxada a la vida real. El seu camí va anar creixent a poc a poc, primer amb la gent, els vídeos, els directes i les cançons compartides de mòbil en mòbil, fins que van arribar els discos, les sales i el reconeixement d’un públic que ja l’havia descobert abans que la indústria mirés cap a ell.
El 2017 va aparèixer “Melodías y Pensamientos”. El 2018 va arribar “Mi Verdad”, un títol que, vist amb perspectiva, sembla gairebé un resum del que ell ha anat defensant des del principi. Després va venir “Artesanía”, publicat el 2019, un treball fet amb calma i amb ofici, nascut de la trobada amb Manuel Malou i construït amb cançons pròpies, històries quotidianes i aquell punt autobiogràfic que travessa bona part del seu repertori. En els darrers anys, a més, ha continuat publicant cançons i mantenint viva la seva presència digital amb temes com “Desde Que Se Ha Ido”, “Quien No Sufre No Ama”, “Mama”, “Lola”, “Barcelona”, “Llora” o el recent “Perdóname”.
Com a rumber de bressol, m’alegra profundament que la rumba continuï tenint artistes així. Espontanis, imperfectes quan toca, exagerats si cal, però vius. Perquè això és precisament el que manté viva la rumba. Estic convençut que la rumba sobreviurà a moltíssims estils que avui han emergit amb una força tremenda i que demà no sabem on seran. I els sobreviurà per diverses raons. Primer, perquè sempre ha sabut barrejar-se sense perdre del tot la brúixola. La rumba pot obrir-se a sons actuals, a noves produccions, a altres maneres de gravar i de circular per les xarxes, però quan conserva el seu sentit original, quan no s’oblida del compàs, del carrer, de la celebració i del missatge directe, continua sent rumba.
Segon, perquè la rumba continua tenint un lloc natural a la vida, a les bodes, a les trobades familiars, a les festes de barri, a les celebracions gitanes. Mentre existeixi aquesta funció comunitària i cultural al voltant de la rumba, sempre tindrà una esperança de vida molt més gran que aquelles músiques que estan fetes per a l’aparador i per vendre’s tant com puguin. La rumba catalana és molt més que això.
I tercer, per l’aparició d’artistes com el que avui ens ocupa. Gent que recorda que el màrqueting i les vendes, quan venen, han de venir al darrere. Al davant hi ha d’anar una altra cosa. La veritat de la música. La veritat dels missatges. La veritat de les formes. L’escolta veritable del públic. Aquella escolta que no es compra, que no es força i que no ens enganya.
Sebas de la Calle és un artista de la rumba en el seu sentit més clàssic: convertir el que és quotidià i personal en missatge, art i ritme. I això, amics, no ho dona cap acadèmia. Així que us convido a buscar-lo per les xarxes, a descobrir-lo, i si ja el coneixeu, us convido a redescobrir-lo, perquè l’art també està per reflectir-te i revisar-te a tu mateix.
Senyores i senyors, que la rumba us acompanyi!
