Rromane Siklǒvne aborda a La Mina la segregació residencial com una forma d’antigitanisme
La jornada va situar la memòria democràtica, la història del barri i les polítiques urbanístiques al centre del debat sobre justícia i reparació
La tarda del dimecres 29 d’abril, l’Espai Cultural Font de La Mina va acollir la jornada ‘Memòria democràtica, barri i comunitat: el cas de La Mina’, organitzada per Rromane Siklǒvne en el marc del projecte Jekhipe. La trobada forma part de les accions que l’entitat desenvolupa per promoure les possibilitats que ofereixen les polítiques de memòria democràtica en l’abordatge de l’antigitanisme, en aquest cas en relació amb la història de segregació residencial de la població gitana.
Quan parlem de memòria democràtica o històrica, sovint pensem en conflictes bèl·lics, dictadures, repressió política o en dates concretes que ens recorden determinats episodis de la història, però freqüentment oblidem col·lectius que també van ser represaliats, com el poble gitano. I quan el poble gitano hi apareix, es tendeix a tractar des del prisma majoritari, oblidant aspectes de la repressió específics contra la població gitana, com és el fenomen de la segregació residencial. Així ho va explicar Pedro Caermeiro, president de Rromane Siklǒvne, en la inauguració de l’acte.
I és que la segregació física ha estat una de les eines que l’Estat ha aplicat, al llarg de la història, per controlar la població gitana. Primer va ser l’establiment dels municipis i barris on podien residir i del nombre de famílies que s’hi podien establir; a això cal afegir-hi les traves per dificultar la mobilitat geogràfica de gitanos i gitanes.
Tanmateix, va ser durant la dictadura franquista quan es van aplicar les mesures més segregadores contra la població gitana. L’èxode de les zones rurals cap a les grans ciutats va provocar, en ciutats com Barcelona, el naixement de molts assentaments barraquistes. I mentre les polítiques d’urbanització i habitatge de l’Estat van facilitar que moltes famílies accedissin progressivament a habitatges socials o a solucions transitòries de reallotjament, la població gitana va ser tractada de manera diferenciada i discriminatòria. Sovint va quedar relegada als marges de les ciutats, abandonada en els mateixos assentaments, concentrada en allotjaments provisionals, expulsada dels centres de les ciutats on històricament havia viscut o reubicada en polígons perifèrics amb greus dèficits de serveis, transport, equipaments i oportunitats.
Així neixen barris com La Mina, a Sant Adrià de Besòs, fruit d’aquella política basada en la voluntat de segregar la població gitana i allunyar-la del dinamisme econòmic, social i cultural pel qual moltes famílies havien emigrat a les grans ciutats. I és precisament en aquests barris segregats generats durant el franquisme, i fins i tot alguns ja en període democràtic, on es reprodueixen els principals efectes de l’antigitanisme: dificultat d’accés a l’ocupació, segregació escolar i menor continuïtat educativa, precarietat habitacional, pitjor accés a la salut i als serveis públics, sobreexposició a l’estigma social i policial, i una desigualtat estructural que continua limitant la plena participació del poble gitano en condicions d’igualtat.
Després de la introducció del context de la jornada per part de Casermeiro, va prendre la paraula Andrés Pozo, regidor de Cultura i Memòria Democràtica, qui va destacar la necessitat de situar la memòria del poble gitano i la història del barri al centre de les polítiques de memòria democràtica. En la seva intervenció, Pozo va defensar la memòria democràtica com una eina cívica per comprendre les causes de la desigualtat i l’exclusió, i va reivindicar la necessitat de reconèixer la dignitat i la història de les persones que van habitar els marges de la ciutat. “La memòria democràtica no només honra les víctimes de la repressió, també rescata les vides silenciades de les persones que van habitar els marges de la gran capital”, va concloure Pozo.
Tot seguit, va tenir lloc la taula de debat ‘La Mina: de l’urbanisme franquista a la transformació democràtica’, centrada en les condicions de vida, les infraestructures i els serveis dels primers anys del barri, l’impacte dels processos de reallotjament en la comunitat gitana, els mecanismes que produeixen i reprodueixen la segregació residencial, i els reptes actuals de la transformació urbana des d’una perspectiva de memòria democràtica. A la taula hi van participar Antonio Pinel, president de l’Associació de Veïns de La Mina; José Antonio Gras, regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs; i María Encarnación Amaya, veïna del barri que va viure el reallotjament des de les barraques de Montjuïc, en un diàleg moderat per Francisco Vargas.
La taula es va obrir amb la lectura de les cartes elaborades per joves del barri durant la sessió prèvia de la formació, un espai participatiu en què es va treballar la història de La Mina a partir de la memòria oral i les experiències presents. A partir d’aquest treball, les joves van imaginar i escriure cartes de nens i nenes del passat adreçades al seu futur, que és el nostre present, posant veu a desitjos tan bàsics com tenir habitatges dignes, carrers nets, parcs, llum, aigua, escoles sense segregació, oportunitats per estudiar i treballar, i un barri on créixer en condicions d’igualtat. Els seus textos van permetre contextualitzar el debat i situar en primer pla les persones que van conformar el barri i la comunitat malgrat les intencions segregadores del franquisme.
Durant la taula, Antonio Pinel i María Encarnación Amaya van aportar la memòria viscuda del barri i dels processos de reallotjament. Pinel va recordar la seva arribada des d’un habitatge en un poble de Jaén a les barraques de Casa Antúnez i, posteriorment, a una Mina encara sense carrers asfaltats, transport públic ni serveis bàsics, subratllant que moltes de les millores que avui semblen evidents van ser fruit de l’organització veïnal i de les mobilitzacions col·lectives. Per la seva banda, Encarnación va explicar l’impacte emocional i comunitari que va suposar deixar les barraques i traslladar-se a un barri vertical per al qual ningú els havia preparat: la pèrdua de formes de vida, xarxes de treball i convivència, el xoc per a les persones grans, l’absència d’acompanyament institucional i la necessitat de reconstruir comunitat en un entorn marcat per carències materials i estigma. Tots dos van coincidir en la importància de recuperar el sentiment de pertinença i reforçar l’organització veïnal per defensar la dignitat del barri.
Per la seva banda, José Antonio Gras va fer un repàs històric de la creació i les successives transformacions urbanístiques de La Mina des d’una perspectiva memorialista, vinculant l’urbanisme amb la justícia i la reparació de les desigualtats heretades. El regidor va situar l’origen del barri en una lògica de centre i perifèria que va desplaçar i concentrar població vulnerable lluny de Barcelona, en edificis i espais públics concebuts sense les condicions necessàries per a una vida digna, i va remarcar que “la segregació és la primera causa de la desigualtat”.
En aquest marc, Gras va presentar el nou pla de transformació del barri com una eina per corregir part dels problemes urbanístics heretats d’un passat que va voler aïllar La Mina del conjunt de la ciutat, amb actuacions previstes en habitatge públic protegit, equipaments, programes sociocomunitaris, obertura del barri, millora dels espais públics i projectes simbòlics com l’enderroc de l’edifici Venus. Gras va assenyalar que el pla compta amb una inversió estimada de 113 milions d’euros en els pròxims anys i va defensar que la transformació ha d’evitar qualsevol procés de substitució veïnal o gentrificació. En aquest sentit, va remarcar que “per això no n’hi ha prou només amb plans urbanístics, sinó amb plans de transformació”, i va afegir que el nou pla no actua “únicament des del maó”, sinó també reforçant el teixit associatiu, les associacions culturals i el treball sociocomunitari del barri.
En la cloenda de la jornada, Francisco Vargas, regidor del barri de La Mina i moderador de la taula, va posar en valor la connexió entre passat, present i futur que va travessar tota la trobada. Vargas va subratllar que els testimonis compartits van permetre comprendre no només com es va construir el barri, sinó també com es van construir les vides, les lluites i la dignitat de les persones que el van habitar. En aquest sentit, va recordar que “la memòria democràtica no és només recordar el que va passar. És preguntar-nos què fem avui amb tot allò que va passar”, i va tancar la seva intervenció insistint que “el futur del barri no es pot construir sense memòria, però tampoc sense escoltar els seus veïns i veïnes”.
Per la seva banda, Tatiana Font, responsable de la Unitat del Poble Gitano de la Generalitat de Catalunya, va tancar l’acte reivindicant la importància de reconèixer les memòries gitanes i veïnals com a part imprescindible de la història democràtica. Font va destacar que la jornada havia permès escoltar “veus que no sempre han tingut espai, veus que no són als llibres d’història, però que són història”, i va remarcar que la transformació de La Mina no pot ser únicament urbanística, sinó també social, cultural i comunitària. En la seva intervenció, va defensar que la memòria democràtica exigeix passar del reconeixement a l’acció pública, perquè es tracta de “recordar per entendre i entendre per transformar”.
