Fundación Secretariado Gitano i Oxfam Intermón recorden el Porrajmos i posen el focus en els reptes actuals en la lluita contra l’antigitanisme
La jornada va combinar memòria històrica i claus institucionals per abordar l’antigitanisme com a repte de ciutat.
El 27 de gener, Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust, ens obliga cada any a fer un exercici de memòria: recordar què va passar, com va passar i per què va ser possible. La data, l’aniversari de l’alliberament d’Auschwitz-Birkenau, reclama a la societat i a les institucions preservar la memòria i combatre l’odi que porta a la violència contra aquells que es veuen diferents.
La Fundación Secretariado Gitano i Oxfam Intermón ho han commemorat organitzant conjuntament l’acte “Memòria, justícia i present: la realitat gitana avui”, un espai per honrar les víctimes gitanes del genocidi nazi i, alhora, posar el focus en el present, on l’antigitanisme continua generant exclusió, estigma i discriminacions quotidianes.
Les oficines d’Oxfam Intermón a Barcelona van ser l’espai escollit per compartir un dels episodis més silenciats de l’Holocaust: el genocidi del poble gitano i sinti, conegut com a Porrajmos (devorament) o Samudaripen (assassinat col·lectiu). Una persecució planificada que va condemnar milers de famílies a la deportació, l’experimentació, la fam i l’extermini, i que es calcula que va afectar fins a prop del vuitanta per cent de la població romaní europea.
En el discurs inaugural, Carme Méndez, directora de la Fundación Secretariado Gitano, va obrir l’acte recordant que cal mirar al passat i al present alhora. D’una banda, va recordar el sentit del 27 de gener, Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust, i va posar l’accent en una absència encara massa habitual: el poc coneixement que la societat té del genocidi gitano. En paraules seves, es tracta de commemorar “les víctimes… invisibilitzades”, i va denunciar que aquest capítol de la història “no surt pràcticament enlloc”, fet que explica per què una part important de la població encara el desconeix.
A partir d’aquí, Méndez va reivindicar la força del poble gitano en el present i va assenyalar una lliçó que considera essencial en el context actual: “en un context totalment individualista la cultura gitana, els gitanos i les gitanes han sabut mantenir aquesta visió comunitària, col·lectivista tan important que hauríem d’aprendre tots i totes en aquest moment, en aquest moment de patriotismes de fireta i renaixement del feixisme que hem de viure en els moments que estem vivint tots i totes.” Tot i això, va remarcar que, malgrat el context, hi ha en marxa diferents polítiques públiques que han de permetre fer front als efectes i causes de l’antigitanisme.
Seguidament, el dramaturg Francisco Suárez va prendre la paraula per aprofundir en aquest episodi silenciat de la història europea. Va iniciar la seva intervenció amb un recorregut pel context i les arrels de l’antigitanisme, per subratllar que el genocidi no va ser un fet accidental, sinó un projecte planificat i sostingut en el temps.
Finalment, Suárez va situar el record del Porrajmos com una obligació ètica i no com un exercici de nostàlgia. Va advertir que l’antigitanisme no pertany només al passat: continua present en el discurs polític, als mitjans i al carrer, sovint reeditant, sota formes noves, els mateixos mecanismes que van facilitar l’extermini: criminalització, deshumanització i exclusió. Per això, va defensar que la commemoració no pot quedar en un gest simbòlic, sinó que ha d’esdevenir una exigència col·lectiva: reconèixer el genocidi com un crim racial i sistemàtic, incorporar-lo a l’educació i impulsar mesures institucionals contra l’antigitanisme. “La memòria no és només record: és responsabilitat pública”, va remarcar.
Suárez va definir la memòria com un acte de restitució. “Recordar el poble gitano exterminat és rescatar veus que van voler esborrar. És escoltar cançons interrompudes, camins que no van poder seguir, infàncies sense demà”, va reivindicar.
També va insistir que el record ha de tenir continuïtat i conseqüències. “La memòria no retorna la vida, però impedeix que l’oblit tingui l’última paraula.” Per això va reclamar que “aquest acte no sigui només un acte de record, sinó un compromís”, advertint que “un poble sense memòria és un poble vulnerable” i que “una Europa que oblida, corre el risc de repetir-se.”
Tot seguit va tenir lloc la taula de diàleg “Intents d’extermini i reptes actuals”. Noemí Fernández, responsable del Programa d’Igualtat de la Fundación Secretariado Gitano a Catalunya, va contextualitzar els intents d’extermini i d’assimilació del poble gitano com un fenomen de llarg recorregut, anterior al nazisme. Va explicar com la persecució històrica ha condicionat formes de vida i identitat, i va denunciar el buit a l’escola i a la universitat sobre aquesta història, tot explicant que, tot i haver estudiat dret, no va arribar a veure “ni una pragmàtica que parlés sobre el poble gitano”.
En el repàs històric, va posar exemples de control institucional, censos i batudes com a eines de repressió, així com polítiques i pràctiques orientades a fer desaparèixer la diferència gitana, incloent-hi la negació de la identitat i la persecució de qualsevol element cultural i lingüístic. També va apuntar com certs estereotips s’han anat consolidant al llarg del temps i han afectat la percepció social del poble gitano.
En clau de present, Fernández va descriure com l’antigitanisme es continua materialitzant en situacions molt concretes i repetides. Va posar exemples de perfilatge policial i va remarcar que “està comprovat que a una persona gitana se la para 10 vegades més en un control rutinari”. També va assenyalar obstacles quotidians en l’accés a drets bàsics, com l’habitatge, amb situacions en què es vol “anar a llogar un pis i que no ens diguin que està llogat”.
Com a conclusió, va lligar aquests exemples amb el sentit de la jornada i amb una idea de fons: sense drets garantits, la discriminació es repeteix en noves formes. Per això, va defensar que cal passar del diagnòstic a l’acció, reforçar les eines de denúncia i acompanyament a les víctimes de discriminacions.
La clausura institucional va córrer a càrrec de Pedro Aguilera, Comissionat de Participació Ciutadana de l’Ajuntament de Barcelona, qui va defensar que “la política ha d’intervenir” i va avançar que l’Ajuntament aprovaria l’endemà una mesura de govern per als pròxims quatre anys, elaborada amb la participació d’entitats i persones gitanes. En aquest marc, va insistir en el canvi d’enfocament: “no és una política per al poble gitano, és una política amb el poble gitano”, i va situar com a primer eix el reconeixement de l’antigitanisme institucional, posant l’Oficina per la No Discriminació al servei de les persones gitanes i combatent la normalització de les discriminacions.
Finalment, Aguilera va posar l’accent en els reptes més immediats del present i va començar per l’habitatge, reivindicant el “dret a quedar-se” a la ciutat. Va ampliar el focus assenyalant que calen actuacions sostingudes també en educació, salut i accés al mercat laboral, per fer efectius els drets i reduir desigualtats que encara condicionen la vida quotidiana.
En la mateixa línia, va situar la cultura com un àmbit clau, “més enllà de l’estereotip del folklore”, i va defensar que cal donar més reconeixement i projecció a les persones gitanes que aporten valor cultural, econòmic i social a la ciutat, perquè aquesta cultura arribi a tothom.
L’acte es va tancar amb la interpretació al violí del “Gelem, Gelem”, l’himne del poble romaní, un dels símbols més emblemàtics de la memòria col·lectiva de l’episodi més fosc de la història europea. La cançó, escrita per Žarko Jovanović després d’haver viscut de prop la persecució i l’experiència del genocidi, condensa el dol i la resistència d’un poble que lluita per dignificar el seu passat, el seu present i el seu futur.
