La Macanita a Barcelona: memòria, arrel i transmissió vivencial del cante gitano
Una conversa íntima que va recórrer la biografia de la cantaora i la tradició nadalenca de Jerez.
El Palau Dalmases va acollir ahir 10 de desembre una nova cita del projecte Cultura Gitana – Elsa Peretti · Pere Closa, un cicle que neix –com va recordar Sebastián Porras Soto en la seva presentació– amb la voluntat de donar a conèixer la riquesa i l’heterogeneïtat de la cultura gitana, traslladant-ne una imatge real, positiva i lliure d’estereotips.
L’objectiu del projecte de cultura de l’entitat és oferir espais per escoltar persones gitanes rellevants que parlen des de diferents àmbits culturals –la literatura, el teatre i, en aquesta jornada, el cante– per mostrar l’amplitud i la vitalitat de les aportacions gitanes a la cultura.
En aquesta ocasió, el protagonisme va ser per al cante gitano i per a una de les seves veus més representatives: Tomasá Guerrero Carrasco, La Macanita, figura central del cante jerezano i hereva directa d’una tradició que ha estat, des de sempre, viscuda i transmesa en família, en comunitat i en primera persona.
Sota el títol “El cante gitano: una transmissió vivencial”, es va convidar els assistents a una conversa càlida i propera en col·laboració amb l’escriptor i periodista Joaquín López Bustamante, director del programa Gitanos de Ràdio Nacional d’Espanya. En aquest marc, es va destacar el caràcter profundament experiencial del flamenc gitano: un art que no s’aprèn únicament a les escoles o en manuals, sinó que es transmet en família i comunitat, com un saber que respira en el dia a dia i que només pren sentit ple quan passa d’una generació a l’altra.
El diàleg va servir per apropar als assistents vivències personals i artístiques de La Macanita: la seva infància al barri de Santiago de Jerez, les seves arrels gitanes per línia materna i el llegat que va rebre de les grans famílies cantaores que van marcar la identitat flamenca de la seva terra. Des d’aquesta experiència vital –aquesta transmissió vivencial que dona títol a l’acte– es va proposar al públic un viatge a la memòria del cante gitano i a la manera com aquest saber s’hereta, s’encarna i es comparteix.
A mesura que avançava la conversa, La Macanita va anar desgranant records essencials de la seva vida artística i personal, des dels seus primers cants al barri de Santiago fins a la seva relació amb figures clau del flamenc jerezano com La Paquera, el l’oncle Antonio Gallardo, Manuel Morao o Paco Cepero.
En un moment especialment emotiu, la conversa va girar cap al tema de les Nadals a Jerez, que va adquirir un pes central per la proximitat de les dates. Macanita va evocar amb nostàlgia aquelles Nits de Nadal de la seva infància: celebracions humils però intenses. Va recordar els patis de veïns plens de vida, els pestiños acabats de fer, l’ampolla d’anís, les cassoles emprades com a instruments improvisats i la participació espontània de tothom. Eren festes nascudes de l’afecte i la convivència, on cada família aportava el que podia i la música sorgia de manera natural, sense escenaris ni artificis.
La cantaora va establir una diferència clara entre la tradició íntima de la Nit de Nadal jerezana i la Zambomba de Jerez actual, un fenomen molt popular però, al seu parer, allunyat de l’esperit original. Va assenyalar que avui s’avança fins al setembre i adopta un format més comercial i multitudinari, on es perd part de l’espontaneïtat i la convivència que definien aquelles celebracions. Tot i reconèixer que moltes persones se’n guanyen la vida, va lamentar que l’essència comunitària de la festa s’hagi anat diluint amb el temps.
En aquest punt va emergir una figura fonamental: Manuel Parrilla, guitarrista i director de la sèrie Así canta nuestra tierra en Navidad. Macanita va subratllar la importància històrica de la seva feina: Parrilla va recórrer durant anys pobles d’arreu d’Espanya –de Zamora a Múrcia, d’Extremadura a Castella– recopilant nadales tradicionals, moltes d’elles transmeses per persones grans que conservaven melodies ja gairebé perdudes. Després, amb una enorme sensibilitat, aflamencava aquestes peces, les adaptava als modes jerezans i les preparava perquè fossin interpretades per artistes com la pròpia Macanita. Gràcies a ell, moltes nadales que avui es consideren “de Jerez” tenen en realitat un origen popular divers, resignificat dins del cante gitano.
La Macanita va expressar un profund agraïment per aquell llegat col·lectiu: sense la feina de Parrilla –va dir– la sonoritat nadalenca jerezana tal com avui la coneixem no hauria perdurat.
Després d’abordar el capítol nadalenc, el diàleg va anar derivant cap a noves anècdotes explicades amb el gràcia i la proximitat que caracteritzen La Macanita. Entre records, bromes i confidències, la conversa es va tancar amb un moment especialment emotiu: l’artista va regalar als assistents una nadala i un cante per soleá, posant el punt final perfecte a la vetllada.
