El romaní, llengua de resistència del poble gitano, torna a sonar a Catalunya
El Pla Integral del Poble Gitano de Catalunya ha organitzat un acte per commemorar el Dia Internacional de la Llengua Romaní, una jornada que ha reunit institucions, entitats i la ciutadania per reivindicar la riquesa i la vitalitat d’aquesta llengua mil·lenària.
El Museu d’Història de Catalunya ha acollit aquest dimecres la celebració del Dia Internacional de la Llengua Romaní, una jornada dedicada a posar en valor una llengua que travessa fronteres, segles i cultures. L’acte ha reivindicat la llengua romaní com una expressió viva de la identitat gitana i un element essencial del seu patrimoni cultural.
L’acte va ser inaugurat per Jaume Romero, director d’Acció Comunitària i Innovació Social, que va destacar la importància de preservar aquesta llengua com “una expressió viva d’identitat, de resistència i de comunitat”. Romero va afirmar que “protegir el romaní no és només una tasca cultural, sinó un acte de justícia”, i va recordar que “cada llengua que es manté viva ens fa més rics com a societat”.
El director va reivindicar el paper de la Generalitat en la promoció de la diversitat com a força col·lectiva i va recordar que “la igualtat d’oportunitats no és possible sense el reconeixement cultural i lingüístic”. En aquest sentit, va posar en valor el Pla Integral del Poble Gitano, que té com a objectiu “empoderar, crear referents i garantir la igualtat real”, i va fer una crida a “posar recursos, energies i voluntat política” al servei de la recuperació i la normalització del romaní.
Davant l’augment dels discursos d’odi, Romero va defensar “ni un pas enrere” en la lluita per la convivència, la dignitat i la llibertat de totes les persones a expressar-se i viure la seva cultura amb normalitat.
En la inauguració, Raquel Castellà, curadora del Museu d’Història de Catalunya, va expressar “l’honor d’acollir una jornada que reconeix la vitalitat i la profunditat cultural de la llengua romaní, pilar fonamental de la identitat i la memòria del poble gitano”. Castellà va remarcar que “celebrar la llengua romaní és també celebrar la resistència, la creativitat i la dignitat del poble gitano”, i va afegir que “si la història és patrimoni, la llengua romaní també forma part del patrimoni compartit del nostre país”.
Una llengua de resistència i identitat
Després de la benvinguda institucional, es va celebrar una taula de debat amb representants d’entitats com Rromane Siklovne, Presencia Gitana, Rromanipe’s, Romano Kher, Servei Nou Barris Conviu i Lacho Baji Cali. Les intervencions van coincidir a destacar la importància de preservar i transmetre la llengua com a expressió viva de la cultura gitana i com a eina de cohesió i reconeixement col·lectiu.
Els ponents van presentar projectes formatius, manuals i cursos en línia per a la formació de docents i la introducció del romaní a les escoles, així com experiències educatives i culturals —com jocs i recitals poètics— que volen apropar aquesta llengua a les noves generacions. Totes les entitats van reclamar més suport institucional i recursos estables per garantir la continuïtat d’aquestes iniciatives.
Segons Pedro Vargas, de Presencia Nacional Gitana, “el romaní no és només una llengua, és la nostra memòria col·lectiva i la clau de la nostra identitat”. Vargas va explicar que el projecte que impulsen “no és només un projecte, sinó un compromís col·lectiu amb el futur del nostre poble”, i va presentar el Manual de la Lengua Romaní en castellà i català com una eina per expandir-ne l’ensenyament arreu del territori.
El formador Carlos Muñoz va recordar que “la llengua és el valor cultural al qual els gitanos ens podem agafar per seguir mantenint la nostra identitat”, evocant figures com Marcel Courthiade o Gheorghe Sarau, “pioners en la normalització de la llengua”, i va celebrar que “cada cop més joves, a Barcelona o Sevilla, comencen a parlar romaní amb una qualitat que emociona”.
Una llengua viva, entre el record i la innovació
El romaní continua sent una llengua de resistència i transmissió cultural, però la seva salut és desigual. Tot i que més de deu milions de persones la parlen o l’entenen, la seva transmissió familiar s’ha afeblit en bona part d’Europa. A l’Estat espanyol, la seva variant local —el caló— sobreviu sobretot a través d’expressions incorporades al llenguatge popular, com xaval, halar o calés.
Des de Catalunya, diverses entitats treballen per revertir aquesta situació. Enerida Isuf, de Rromanipe’s, va defensar “la necessitat de cooperació institucional i pressupostària per garantir la justícia lingüística del poble gitano”. Va afirmar que “si volem reparar el dany històric de segles de persecució i silenci, cal un pla de recuperació de la llengua que reculli l’experiència de les entitats i del govern”.
Per a Seo Cizmic, de Rromano Kher, “el romaní és una matèria de vida; és identitat i resistència”. El seu projecte de cursos en línia —que ja ha arribat a estudiants d’Amèrica i Europa— ha permès “crear formadors que ensenyen la llengua a nous aprenents”. Va recordar que “recuperar el romaní és també una manera de combatre l’antigitanisme, la causa principal que va fer desaparèixer la llengua”, i va expressar el seu desig “que cada mare pugui parlar la seva pròpia llengua amb el seu fill”.
També Noemí Amaya, del Servei Nou Barris Conviu, va explicar com les activitats escolars poden contribuir a aquesta sensibilització. Mitjançant jocs com un memory dedicat al poble gitano, “volem que els més petits descobreixin la seva història i la seva llengua, i que entenguin que avui es pot parlar romaní a l’escola, un dret que abans no teníem”.
Recerca, patrimoni i futur
La recuperació del romaní passa també per la recerca i la creació de materials rigorosos. El lingüista Ignasi Adiego va presentar el treball de confecció d’un nou diccionari, destacant que “el vocabulari és el pont entre els diferents dialectes; és el que permet entendre’ns”. Adiego va explicar que el romaní conserva un nucli lèxic d’origen indi, enriquit amb paraules de Pèrsia, Armènia o Grècia, i que “aquest fons comú és la base per a qualsevol procés d’estandardització”.
Tot i reconèixer la dificultat d’unificar una llengua tan diversa, Adiego va insistir que Catalunya pot jugar un paper clau: “des d’aquí, on paradoxalment s’ha perdut el romaní, podem oferir una mirada neutral per a l’elaboració de materials que serveixin a tot Europa”.
Aquest esforç acadèmic s’uneix a l’empenta comunitària i institucional. Com va recordar Pedro Vargas, “Catalunya continua sent una terra pionera en la defensa dels drets i llibertats del poble gitano”. El suport de les administracions és essencial per garantir la continuïtat de projectes de formació, manuals i l’entrada progressiva del romaní en l’àmbit educatiu.
Avui, més que mai, la revitalització del romaní i del caló depèn de la col·laboració entre institucions, entitats i creadors. Com afirmava Seo Cizmic, “no cal treballar la llengua només amb subvencions; cal treballar-la com una necessitat vital”. Aquesta necessitat es tradueix en projectes educatius, cursos en línia, recitals poètics i publicacions que, de mica en mica, tornen a fer sentir la veu del romaní a Catalunya.
El Dia Internacional de la Llengua Romaní, celebrat cada 5 de novembre, recorda que “les llengües no moren del tot mentre hi hagi qui les pronunciï”. Com va expressar Enerida Isuf, “recuperar la nostra llengua és recuperar la nostra memòria col·lectiva”. Una memòria que, com el romaní mateix, continua viva i demana ser escoltada.
