“Explicar-nos a nosaltres mateixos”. Entrevistem a Mercedes Porras, comissària de l’exposició El poble gitano de Catalunya: història i cultura
Quan assistim a una exposició, reclamem simplement que ens informin, de la forma més artística, precisa i imaginativa possible: sobre un tema, sobre una època, d’una civilització, de l’obra d’un pintor o d’una comunitat, com la gitana, que porta ja molts segles desdibuixada en la història ignorada del món. El dia un d’aquest octubre de 2025 es va inaugurar, en el Museu d’Història de Catalunya, l’exposició “El poble gitano de Catalunya: història i cultura”, amb l’assistència d’alts càrrecs de la Generalitat catalana, abrigallats per gitanos i gitanes que estaven felices per veure’s com a objecte d’estudi. És curiosa la gratitud de l’ésser humà en veure’s mostrat, comptat, exhibit. La curiosa necessitat d’exhibicionisme que a tots ens complau tant. Van estar moltes entitats socials i associacions culturals representades pels seus membres. Vam estar, paios i gitanos, gaudint com a públic en assistir, amb veritable emoció, a una exposició on es mostren les bases fonamentals per a poder entendre la història del poble gitano. Una informació que proporciona un seient ben tractat i documentat perquè la societat pugui conèixer una mica millor a la comunitat gitana catalana. Amb dades històriques legitimades per recerques depurades i crítiques, i que fan de l’exposició un rigorós punt d’acostament, una finestra oberta a la cultura gitana. Vam passar una tarda lluminosa, en paraules de Mercedes Porras: «en la qual és possiblement l’exposició sobre història i cultura del poble gitano més ambiciosa que s’ha fet mai».
Ens asseiem amb Mercedes Porras: gitana, historiadora de l’art, presidenta de la Fundació Privada Pere Closa i, per a la nostra entrevista, comissària de l’exposició i pionera en aquesta nova exploració per a la representació del gitano i de la gitana que es compten a si mateixos. [Ens referim aquí al format de gran exposició.]
—Hola, gitana, com estàs? Resposta d’aquesta feinada?
—No he descansat encara. L’exposició està ja oberta al públic, però el treball segueix. Estem amb el catàleg, amb la cartelleria, tota la publicitat, fent el guió de la visita guiada, etc. Ara, a un nivell d’exigència més baix, sense nervis, però la cosa segueix, i seguirà. Mentre l’exposició estigui en exhibició, jo continuaré treballant en ella.
—Ara, després d’aquests dies des que l’exposició està oberta al públic, què penses de tot el treball realitzat en els últims vint-i-un mesos?
—Des que em reuneixo per primera vegada amb el director del Museu d’Història de Catalunya han passat, això, un any i nou mesos. Estic meravellada en adonar-me que he pogut tirar endavant aquesta exposició, sense deixar el meu treball en la Fundació Privada Pere Closa. Han estat dues jornades de feina completes al dia. Dos llocs diferents, un sol dia, caps de setmana inclosos treballant. Sense vacances d’agost. Estic satisfeta de mi mateixa pel que he pogut arribar a fer. D’altra banda, el fer aquesta exposició en el Museu d’Història de Catalunya ha estat una garantia d’èxit, perquè aquest museu no faria mai res tronat ni mal fet. Jordi Principal, que és a més una persona meravellosa, des del primer dia em va dir: Mercedes, tu manes. Des del minut un, em va donar llibertat per a poder fer el que jo volgués i com he volgut. Això m’ha fet sentir molt lliure a l’hora de poder fer.
—Què sents en haver lliurat a la gent aquesta exposició?
—Més que sentir, comparteixo sentiment. És a dir, hi ha hagut moltes persones que han vingut, que fins i tot m’han dit que això és el més gran que s’ha fet pel poble gitano.
Parlant amb Mercedes, arribem a la conclusió que clar que s’han fet, i es fan, altres coses grans pel poble gitano. Però si mirem la dimensió, i no sols física, parlem de mil metres quadrats d’exposició, i la magnitud d’aquest treball, no s’havia fet res semblant fins ara. Al Cèsar el que és del Cèsar.
—La relació amb les institucions, com ha estat?
_ La relació ha estat bàsicament amb la Generalitat. Em va agradar molt que a meitat del procés hi hagués una reunió on estaven el director del Museu, les tres conselleres, que a més van estar en la inauguració, el director general de Patrimoni i la persona encarregada del treball de restauració de la capella gitana de l’Helios Gómez. Des d’aquest moment, vaig tenir clar que la Generalitat estava apostant en ferm per aquesta exposició. Això em va donar seguretat i tranquil·litat.
Cada vegada més projeccions del món i la cultura gitana estan ideades i concebudes pels propis gitanos i gitanes. Això, fins fa molt poc temps, era excepcional. Així i tot, es necessiten més manifestos fets pels propis gitanos acosta no sols de si mateixos, sinó sobre tota mena de coses en relació amb la nostra societat, sobre el món sencer. Creiem que aquí està la potència d’una mirada diferent sobre les coses, en una societat tan diversa com la catalana, com la nostra. Així està feta aquesta exposició. Hem de reconèixer que està plena d’emoció, plena de l’emoció de qui es construeix a si mateix. Es nota que està feta per una gitana que se sent com a tal, sense cap tensió. És per això, a més, que això de pionera està ben portat. Desafortunadament, no estem acostumats a això. Actualment, existeix una necessitat inevitable ja, per part de gitanos i gitanes, de reescriure la manera de ser comptats, de legitimar el relat de la seva pròpia cultura i poder, en fi, narrar-se des dels seus propis codis i llenguatges.
—Creus que les institucions estan madures per a deixar pas a la mirada pròpia, particular i estranya dels qui estan definint el seu encaix social i cultural després de tants segles, de tant de temps de silenci i d’antigitanisme institucional?
—Crec que no. Que les institucions no estan madures, igual que no ho està la societat en general. És la meva percepció. Evidentment, estan més preparades, o mentalitzades, que fa trenta anys, però entenc que no estan preparades encara perquè siguem nosaltres, els propis gitanos i gitanes, els que projectem i dissenyem aquesta tasca tan important de narrar-nos, explicar-nos.
—A què és deguda aquesta falta de maduresa?
—Mercedes riu de nou. M’adverteix: «No vagi a ser que ens llevin les subvencions». Riem, i ens arrisquem a continuar parlant. Jo crec que no creuen en nosaltres, i mira que portem ja molts anys. I adona’t que aquí, a Catalunya, s’han aconseguit coses que són úniques en el món: el reconeixement institucional, el Pla Integral del Poble Gitano, o ara mateix en desenvolupament en el Parlament de Catalunya: la Comissió d’Estudi i un Pacte Nacional contra l’antigitanisme. Però, així i tot, jo crec que el paternalisme encara existeix. El fet de no creure que els gitanos, per si mateixos, puguem aconseguir les coses i que ens han d’acompanyar, estar darrere com un pare guiant. Però crec que podem arribar a tenir ja una certa independència, una certa autonomia per a fer un munt de coses. Crec que això s’està demostrant amb molts projectes i treballs que es fan.
—T’has sentit lliure en realitzar aquesta exposició?
—M’he sentit més que lliure. Perquè aquest camí me’l va obrir el director. A més, he treballat amb una coordinadora d’exposicions, Raquel Castellá, que és una meravella com a persona i com a professional. Penso, ara, que totes aquelles idees que jo vaig llançar en un principi s’han portat a terme. Menys un Caravaggio i el document de l’entrada dels gitanos a la Península, l’original, que no surt mai de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, tota la resta s’ha desenvolupat i plasmat en l’exposició. La meva creativitat ha estat lliure, i he estat present en tots els processos de creació. I el treball amb Lídia Antúnez, la dissenyadora de l’espai… Fantàstica!! I amb Manuel Cuyàs, dissenyador de la gràfica… Estupend!! Ha estat una feina generosa i fructífera. Cafès, menjars, trucades intempestives en hores febrils, buscant, una vegada i una altra, incansables, l’estètica de la expo. Tot bé!!
La mirada femenina flueix en l’exposició. Una mirada feminista, en absolut evident, però que s’afirma en cada racó de la visita. Sobretot, en el seu tram final, on se’ns mostra l’actualitat i diversitat de la societat gitana catalana.
—Ets conscient d’això? Com ha estat aquest treball des de la teva sensibilitat feminista?
_ L’exposició s’ha intentat fer amb perspectiva de gènere. Era clar que, a l’hora de contar la història, havíem de comunicar el protagonisme de la dona. A l’hora de fer les entrevistes, que apareixen en la part final de l’exhibició, teníem clara la necessitat de la paritat.
—Fins a on t’has permès ser heterogènia en concebre l’exposició? Què és el més arriscat, segons el teu criteri, que t’has permès fer?
—Des d’un principi jo vaig concebre l’exposició en clau cronològica. És un museu d’història on s’emmarca. Algunes exhibicions s’enfoquen de manera temàtica: la dona, l’educació, etc. Tenia clar que aquesta no era la línia. Potser, l’ingredient que jo he introduït hagi estat el personatge de «La Parul» (Parul és un nom d’origen hindi, ve del sànscrit, i significa gràcia, bellesa i elegància). Aquest personatge, que està en pantalles al llarg de l’expo, un personatge femení, compte com està sentint, en primera persona, i contemporàniament, els esdeveniments. Una gitana que va guiant al públic a través d’aquestes vivències, explicant com viu una gitana tot aquest camí, transmetent tota aquesta informació vivencial. Vam tenir la sort de trobar a Sinaí (qui encarna a la Parul), que ja en la primera lectura que va fer dels textos, va plorar i es va emocionar amb la narració dels fets històrics contats per una dona gitana. Això em va semblar meravellós!
—T’has coartat a tu mateixa en produir i exhibir el contingut d’aquesta exposició? Quines coses has hagut de descartar per no atrevir-te o per no poder portar?
—No he hagut de descartar res per no atrevir-me. A més, com a gitana, em preguntava a mi mateixa què era allò que no havia de col·locar, allò que no volia que aparegués, que com a gitana no volia veure en aquesta exposició, ni en cap altra. Un filtre que porto incorporat com a gitana. Aquesta és la importància que el comissariat estigui fet per una gitana. Com a historiadora de l’art, m’hagués agradat tenir obres artístiques de molta consistència i magnitud, per a mostrar al públic que els grans també ens han pintat.
[En la part central de la exposició] Crec que el capital fonamental d’aquesta exposició és la rigorositat amb la qual la informació arriba al públic assistent. Lluny de la idealització d’un futur per venir, i fugint de la mirada romàntica en revisionar el passat. Era necessari que tinguéssim un testimoniatge precís de la història del viatge dels gitanos: dels seus orígens, de les seves fatigues hereditàries, de la seva rica llengua, dels seus enormes i fabuloses aportacions i, sobretot, de la seva presència i de la seva actualitat a Catalunya.
—Creus que les fatigues d’un poble han arribat al públic en general, i que calaran en l’imaginari col·lectiu a través d’aquesta expo?
—Sí. Totalment. Crec que calaran. Una persona que va a aquesta exposició ja té una determinada sensibilitat. Pot tenir desconeixement de la Història, però aquesta sensibilitat estic convençuda que és aquí. Va haver-hi persones que es van acostar a mi, el dia de la inauguració, i em deien: no m’hauria imaginat mai tot això! Per tot el que vau passar! I aquesta era la voluntat que teníem.
_ Tot desplaçat està condemnat a convertir-se en l’objecte de l’odi, de l’avorrició, de l’estranyesa i de la quimera d’aquells «nadius» que se senten envaïts i assaltats. Mirant com una espècie de violència el fet que un altre grup, una altra comunitat, arribi de latituds llunyanes i tingui usos i costums diferents. Aquesta és una malaltia històrica i universal; humana, massa humana. La injustícia s’obre pas en aquelles societats que, sota la miopia del patriotisme, s’inflen de menyspreu a l’estranger, al foraster.
—Així és. I els gitanos no anàvem a ser menys!!
Aquí recordo el treball fet durant cent i escaig d’anys per la indústria judeo-americana del cinema. Recordo l’impacte de «La llista de Schindler» de Steven Spielberg. La societat majoritària no té per què conèixer els traumes i la història d’altres pobles i comunitats minoritàries. Fins i tot coneixent-los, es poden oblidar. Són aquestes, les pròpies comunitats minoritàries, les que han de fer una labor contínua de record, memòria i mostra.
—Als quals protesten que el poble gitano està ancorat en la queixa i no en la superació de l’antigitanisme, què els hi diem, Mercedes?
—Jo soc molt crítica. I qui em coneix, ho sap. Un dels objectius clau és que la societat majoritària entengui el procés de penalitats pel qual passem durant molts segles. I que això té el seu resultat en l’actualitat. El resultat és visible. Del perquè moltes actituds dels gitanos, moltes maneres de viure, estan relacionades amb tot això que ha passat. I això no hem d’oblidar-ho, cal recordar-ho perquè està vist que les successives generacions ho obliden. Però això no quita perquè es faci un pas més endavant. Ens demostrarem a nosaltres mateixos, com a gitanos, que tot això podem canviar-ho, o que estem en un camí de poder canviar-lo. Després, la societat majoritària ja veurà aquest canvi. Perquè serà evident. Però, primer, hem de demostrar-nos-ho a nosaltres mateixos. Que hem de sortir d’aquí! Perquè sí que és cert que hi ha generacions de joves gitanos, amb formació, a més, que estan assentats en el victimisme, o una cosa molt semblant al victimisme. I és sorprenent que siguin generacions noves, amb una bona promoció en els seus camps professionals, les que segueixin ancorades en postures reduccionistes i limitants.
Cal ressaltar que tots els textos explicatius, creats per Mercedes, que ens van guiant durant l’exposició, estan traduïts del català al romaní. Com una picada d’ullet a tots els gitanos i gitanes del món. Com un tendre record a totes les generacions de gitanets que són la memòria d’aquest orgullós i bell poble sense veu, sense llengua, sense el dret a la paraula, muts durant tant, tant, i tant de temps. Però amb l’afany de mostrar-se tal com volen ser, amb el desig honrat i net de compartir-se.
A causa de l’historicisme, a l’objectiu històric [la tradició historicista cerca l’homogeneïtzació d’alguna cosa que en si mateix és heterogeni, pur capritx], es crea la idea que tota comunitat està feta, realitzada, conformada, consumada en el seu present: en això es basa la perspectiva històrica, l’historicisme. Una falsedat. Però, després de ser hindús, perses, armenis, bizantins i moltes altres identitats, barrejades com estan, barrejats com estem, com els gitanos són, i malgrat el sentiment fals d’unitat amb el qual es viu una societat. Amb una heterogeneïtat brutal en el món que ens diferencia per nacionalitats, per comunitats, per famílies i tradicions, fins i tot per barris.
—Creus que existeix una cultura gitana?
—Crec que no. Encara que el terme cultura gitana l’utilitzem sempre, i el defensem. Jo, personalment, crec que no existeix «una» cultura gitana. Crec que existeixen «moltes» cultures gitanes, i que tenen punts en comú. El que sí que crec que existeix és el sentiment de pertinença, el fet de saber-te gitano. Això sí que existeix. Un altre dels objectius que tenia claríssim era mostrar la diversitat que hi ha entre els gitanos en l’actualitat. Això m’interessava moltíssim. Treure-li a la gent la idea que els gitanos som tots iguals, que tots som de la mateixa manera i que tots pensem igual. Jo volia que això quedés molt clar, i penso que amb les entrevistes s’ha aconseguit.
—I en aquest sentit, les pròpies veus feministes gitanes que van des de la concessió que, com a gitanes, heu de supeditar-vos, fins i tot i per cultura, a l’home, a la veu de la tradició. I, d’altra banda, aquelles veus que parlen obertament de la possibilitat de fer un pas encara més valenta i arriscat, equiparant-se, a la fi, a l’ideari més positiu i actual del feminisme. Existeix un ideari comú sobre aquest tema?
_ Existeix un feminisme gitano. Crec jo. I torno a dir que el feminisme no és el meu, no és la meva especialitat. Jo ho veig en el contacte diari que tinc amb companyes aquí mateix, en la Fundació, i que són gitanes. I perquè, a més, duem a terme un projecte, que és el projecte «De la mà». Un projecte des del qual fomentem la igualtat de gènere entre els nostres adolescents. Grups mixtos, noies i nois! Tots junts! Per a parlar de la igualtat entre homes i dones. Però si que partim de la base que el nostre feminisme gitano contempla unes certes coses que el feminisme hegemònic blanc no contempla. Crec que el feminisme gitano existeix, sí.
—Estàs satisfeta?
—Moltíssim. Estic tranquil·la, estic contenta. No em puc creure que ja estigui l’exposició rodant. Ja m’han dit que el nombre de visitants és el més gran que han tingut en l’arrencada d’una exhibició. Està batent rècords de visites. La gent no s’esperava la magnitud de l’exhibició; em deien que no esperaven una cosa tan gran, amb tanta informació i desenvolupament d’aquesta informació. Vaig notar, en els ulls de la gent, que ho deien sincerament. Que alguns es van emocionar i, sense dir-m’ho, vaig notar aquesta impressió i aquesta calor en la seva salutació. Jo amb això ja estic contenta i satisfeta.
—Hi haurà més projectes que continuïn amb el dret de conformar i establir el nostre propi relat?
—No ho sé encara. Però, que tingui connexió amb el Museu, hi ha una cosa important que és la itinerància de l’Exposició. Ja hi ha cinc o sis museus de Catalunya que estan interessats a portar-la-hi: Lleida, Tarragona, Girona… Caldrà fer una adequació d’espai i forma, per les dimensions, però el fet que hi hagi itinerància assegura un futur bell a aquesta exhibició. La veritat és que encara estic amb la ressaca, i no he pensat, si més no, en nous projectes. Però si que hi ha un encàrrec per part de CCCB (Centre de Cultura Contemporànea de Barcelona) que és una exposició sobre la bellesa. Es van posar en contacte amb mi perquè volen la meva col·laboració. Hauré de respondre i concretar.
A mi, el que m’agrada és tot el que tingui a veure amb la història, amb l’art, amb la literatura, amb la cultura… És el que m’omple! M’encantaria poder tenir temps per a acabar el meu doctorat, que el vaig deixar a mig fer i no l’he acabat, i per a poder fer coses que realment m’agradin. Escriure m’encanta, em fascina. I només escric per encàrrec… Però no aconsegueixo treure temps per a escriure jo, amb les meves ganes i el meu desig.
Convidem a tothom a aquesta exposició perquè senti l’orgull infinit de veure’s reflectit en els ulls de les belles gitanes antigues, les àvies de la nostra estimada Índia (primera part de l’exhibició), per a sentir la petjada d’una ferida oberta fins a la medul·la que ens defineix actualment i per sempre (segona part, part central), i sentir, en l’última part de l’exposició, el somriure dels gitanos i de les gitanes catalanes en l’actualitat que ens transmeten l’alegria de continuar resistint, dempeus, com va fer el nostre antic heroi Vishnú en la seva magnífica epopeia.
Estarà oberta al públic, en el Museu d’Història de Catalunya, fins a principis d’agost de 2026. Desitgem l’èxit rotund d’un treball que serveix, entre moltes altres coses més, per a convertir al visitant en un ciutadà millor informat, amb una perspectiva més àmplia de com es configura la seva societat, d’entendre que la reparació davant tant atropellament i abús d’un poble com el gitano és justícia i futur per a tots, i que passar una estona agradable una tarda es pot aconseguir apuntant-se a aquesta mostra de sentiment, rigor històric i informació clara amb la qual poder gaudir d’una visió del gitano i de la gitana lliure d’estereotips i bagatel·les. Creada, ideada i feta per una gitana. Gràcies, Mercedes.
