La Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya celebra 600 anys de memòria i cultura en el Palau Robert
Institucions i membres del poble gitano es reuneixen per a reivindicar el patrimoni cultural i la memòria col·lectiva a través del cant, el ball i la música, en una jornada que destaca la importància de la resistència i el reconeixement històric.
Enguany, les ja tradicionals Jornades de Cultura de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGiC) van posar l’èmfasi en la commemoració dels 600 anys de presència del poble gitano en la península ibèrica, així com en la celebració de les aportacions de la cultura gitana a la societat, destacant el cant flamenc i el seu paper crucial en la construcció de la memòria col·lectiva.
L’esdeveniment central va ser la conferència del musicòleg i investigador Gonzalo Montaño, expert en cant flamenc, qui va abordar amb rigor i sensibilitat tant la història com l’actualitat d’aquesta expressió musical.
Abans de la conferència, Simón Montero, president de FAGiC, va donar la benvinguda al públic i va destacar l’art gitano com un element fonamental per a la construcció de la memòria històrica del seu poble.
“Si alguna cosa caracteritza a la nostra comunitat és que hem transmès la nostra memòria, la nostra història i la nostra identitat a través de l’art: el cant, el toc i el ball han estat vehicles de resistència, dignitat i connexió intergeneracional. Cada compàs del flamenc és una pàgina de la nostra història, escrita amb les mans i el cor. El flamenc, el cant flamenc i la rumba gitano-catalana no són sol art, són la nostra veu convertida en un patrimoni universal, un arxiu sonor de la nostra memòria històrica”.
Montero també va fer referència al projecte europeu JEKHIPE —que en llengua romaní significa ‘unió’— impulsat per FAGiC al costat d’altres entitats, l’objectiu de les quals és enfortir la participació, la memòria i els drets del poble gitano en tota Europa.
“Aquest projecte ens recorda que la cultura i l’art són eines d’apoderament col·lectiu i reconeixement de la nostra història compartida. Perquè quan la cultura es comparteix, la societat s’enforteix; i quan el poble gitano té veu, tota Catalunya guanya en diversitat, llibertat i humanitat. Continuem construint entre tots una Catalunya més justa, diversa i orgullosa de la seva identitat gitana”, va convidar Montero, animant-nos a avançar junts.
A continuació, va prendre la paraula Xavier Menéndez i Pablo, director general de Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya, qui va recordar “l’obligació de reparar la memòria de les víctimes de la Guerra Civil i del franquisme, especialment dels col·lectius represaliats durant la dictadura, una reparació sustentada en els principis de justícia i veritat”.
Va subratllar la importància d’escoltar la veu del poble gitano i va lamentar l’absència d’estudis i de recerques sistemàtiques que documentin les experiències del poble gitano durant la dictadura. “Trobem a faltar estudis, recerques i una cerca sistematitzada d’informació que ens acosti a les vivències d’aquells i aquelles gitanes que van patir abusos durant la dictadura”.
Menéndez i Pablo també va recordar que el Parlament de Catalunya està discutint la futura Llei de Memòria Democràtica que busca ser el més completa possible, incorporant les aportacions de diferents entitats gitanes. A més, va anunciar que des de la direcció de Memòria Democràtica es treballa en la creació d’una comissió d’estudi per a analitzar la trajectòria del poble gitano durant la dictadura.
Menéndez va finalitzar la seva intervenció alertant sobre l’auge actual dels discursos d’odi, especialment cap a minories com el poble gitano, i va defensar el paper de les polítiques públiques de memòria com a eina per a combatre l’oblit, el racisme i la xenofòbia. “El sofriment de les víctimes i els seus descendents ha de ser escoltat, sobretot en un context europeu on ressorgeixen discursos d’extrema dreta”, va apuntar.
La directora de FAGiC, Anabel Carballo, va prendre la paraula per a agrair les paraules del director de Memòria Democràtica i va reflexionar sobre la memòria col·lectiva: “Quan parlem de memòria, ens referim al conjunt de records col·lectius del passat que el poble gitano guarda: les seves vivències, les seves lluites, els seus assoliments, el seu sofriment, les seves alegries i també el seu trauma. No parlem de dates ni fets específics, sinó de la forma en què el poble recorda la seva història des de la seva pròpia experiència, especialment quan ha estat exclòs i invisibilitzat per la història oficial”.
“Avui viatjarem a una història que rares vegades apareix en els llibres de text, una història transmesa de generació en generació. Parlarem de la memòria del poble gitano a través del seu cant”. Amb aquestes paraules, Carballo va donar pas a la conferència de Gonzalo Montaño Peña.
Promotor cultural, activista dels drets del Poble gitano, el seu treball se centra especialment en la visualització i posada en valor del patrimoni cultural gitano, tant a Espanya com fora d’ella. És musicòleg i investigador especialitzat en Flamenc. Ha publicat en nombroses revistes especialitzades i ha coordinat un projecte d’iniciativa europea que documenta el Patrimoni Cultural Romaní a Europa amb l’objectiu de convertir-se en una ruta cultural reconeguda pel Consell d’Europa, un projecte en col·laboració amb ERIAC (Institut Europeu Romaní per a les Arts i la Cultura) i l’Associació Nacional Presència Gitana.
En la seva ponència, Gonzalo Montaño va abordar tres eixos fonamentals de la resistència històrica del poble gitano: la llengua romaní, el cant flamenc i la rumba catalana. Amb una mirada crítica i, al mateix temps, celebratoria, va convidar a reconèixer en aquestes expressions artístiques no sols una herència cultural, sinó també una forma de supervivència, dignitat i transmissió de sabers.
“La memòria gitana no està escrita en els llibres oficials. Viu en l’oralitat, en el cant, en la llengua, en els cossos que ballen, en les paraules que persisteixen”, va afirmar Montaño.
A partir d’aquí, la seva intervenció va recórrer segles de persecució institucional, des de la primera Pragmàtica antigitana de 1499 fins a les formes contemporànies d’apropiació cultural i emblanquiment que encara afecten el flamenc i a les seves arrels gitanes.
Un dels eixos centrals de la ponència va ser la llengua Romaní, perseguida des de l’arribada de les primeres famílies gitanes a la península en el segle XV. Montaño va explicar com aquesta llengua —element clau d’identitat i cohesió comunitària— va ser considerada una amenaça pel projecte d’homogeneïtzació cultural de les monarquies hispàniques. Les lleis prohibien el seu ús, la qual cosa va provocar una ruptura en la seva transmissió intergeneracional i va relegar l’idioma a l’àmbit privat. “Parlar Romaní es castigava”, va recordar.
En aquest buit imposat, el Cant Flamenc va emergir com un nou arxiu de memòria. Segons Montaño, el cant va ser molt més que una expressió artística: va ser un llenguatge emocional i una manera de relatar la història del poble gitano quan ja no podia fer-se en el seu idioma original. Durant segles, enmig de la repressió cultural, el cant va guardar les veus, les ferides i també les alegries d’una comunitat que mai va deixar de crear. “El cant resistia on la llengua va ser silenciada”, va assenyalar.
Més endavant, el musicòleg va abordar l’evolució del flamenc i la seva professionalització en el segle XIX, amb figures clau com el Tío Luis el de la Juliana o el Planeta, gitanos que van ser —va dir— “guardians de la memòria i transmissors d’una història que no es va escriure”. No obstant això, també va denunciar el procés de desplaçament del subjecte gitano en el flamenc a mesura que aquest s’adaptava als gustos del públic majoritari. Una apropiació que, segons va explicar, encara persisteix en moltes formes de representació cultural.
Finalment, Montaño va reivindicar el valor de la Rumba gitana catalana, nascuda en els anys 50 en barris populars com el Raval, Gràcia o Hostafrancs, com una expressió contemporània i mestissa de la identitat cultural gitana. “La rumba no va néixer en els conservatoris, sinó als carrers, als patis, en les celebracions familiars”, va afirmar. En aquest estil musical convergeixen el gitano i el català com a identitats inseparables, i s’expressa una alegria col·lectiva que també és forma de resistència.
La ponència va tancar amb una crida urgent a la recuperació del Romaní i a la defensa activa de la memòria gitana com a patrimoni viu. “La memòria no es conserva sola. Cal defensar-la, cal protegir-la, cal transmetre-la… i cantar-la”, va concloure Montaño.
Després del debat amb el públic assistent, les Jornades de Cultura Gitana 2025 van finalitzar amb el lliurament dels Premis a les guanyadores del projecte “Pintem de Gitano Catalunya”. Així va concloure una tarda plujosa a Barcelona, però també una jornada plena de veus i reflexions que recorden la importància de continuar treballant perquè la cultura gitana sigui reconeguda, valorada i difosa en tots els espais públics de Catalunya.
