Fins sempre Chacho!
El món de la rumba catalana ens quedem sense els seus creadors. Aquesta setmana estava acabant d’escriure un article sobre cinc dones molt especials, però va acabar per arribar una notícia que, encara que en certa manera ja esperava, no vaig presagiar que fos tan ràpid. Ens ha deixat José María Valentí, Chacho, com li coneixíem els amics i també al món professional.
Chacho va venir al món a parar al carrer de La Cera, al bressol de la rumba catalana, per a pujar-la al vaixell, fer-la navegar el més lluny possible i transitar rutes que ningú havia transitat ni imaginat abans des del punt de vista musical. Si hagués nascut a Nova Orleans, Chacho s’hagués reinventat el Jazz i seria una de les seves figures més emblemàtiques, si hagués nascut a Jerez, la buleria seria més buleria, i si hagués nascut als Balcans, el món sencer hagués embogit sota el seu ritme i ímpetu. Hi ha persones que han estat escollides per a ser genis de la música abans fins i tot d’haver nascut, si no, seria impossible entendre figures com Chacho. Per a fortuna nostra, el Raval va ser el barri que li va veure créixer.
Per a fortuna meva, Chacho em va adoptar professionalment als catorze anys i em va permetre créixer al seu costat i al de la resta de professionals que li acompanyaven. Són tantes les vivències i anècdotes que vaig viure amb tots ells que mai podré oblidar-les i quedaran per sempre al meu cor. Perquè a més de créixer musicalment, em va fer créixer com a persona.
Per a entendre la figura de Chacho, primer cal entendre la figura dels seus pares. Van ser molt avançats al seu temps, van prioritzar els seus estudis en una època en la qual tots els pares gitanos prioritzaven sobreviure, i veient el seu talent innat el van apuntar al Liceu de Barcelona per estudiar música, i això va ser el que li va donar l’oportunitat de començar a tocar el piano, un instrument, en aquells dies, encara per conquistar per a la música gitana.
No va trigar a sentir la crida de la rumba, al igual que altres joves del barri, i va formar el seu primer grup amb l’Oncle Huesos i l’Oncle Ninus, però a diferència de moltes altres agrupacions, Chacho es va atrevir a introduir un instrument que canviaria la sonoritat de la rumba per sempre, el piano. I no sols va canviar la sonoritat, sinó que va marcar el seu destí, ja que va obrir la porta a que les següents generacions s’atrevissin, com ell va fer, a sortir-se de l’ortodòxia i reinventar la rumba les vegades que fes falta perquè continués sent un gènere musical viu. A mi, se’m fa impossible entendre la rumba actual i les noves fusions sense l’elegant gosadia de Chacho.
La seva música emergeix just quan Peret i el Pescaílla havien aconseguit situar a la rumba catalana en la cresta de l’onada. I en aquest escenari, voler avançar-se al seu temps podia haver-li costat molt car, però no, la música de Chacho era imparable i el seu talent incontestable. Molt aviat es va convertir en un referent per a tots, la seva agrupació creixia numèricament actuació rere actuació, tothom volia escoltar-lo, i tots els músics volíem estar amb ell. A la banda es van sumar l’Oncle Loren, l’Oncle Miliu, i Remolino fill. L’Oncle Loren i l’Oncle Miliu van passar a tocar les palmes i l’Oncle Huesos, el bongo. Següent innovació, va ser el primer bongo que va sonar en la rumba. Amb tots ells havia trobat la fórmula plusquamperfeta per a aconseguir el so precís que acompanyés la seva tessitura de veu i el seu piano. A aquesta fórmula cal incloure el meu humil ventilador. Enmig de tots ells, moltes vegades em sentia més com un espectador que com un músic, vaig aprendre de la mà dels millors. Tant jo com el món de la rumba li devem a Chacho més del que soc capaç de reconèixer escrivint.
Com va succeir no fa molt amb Petitet, em quedo amb el disgust de no haver-li pogut homenatjar en vida com es mereixia i brindar amb ell una penúltima vegada per la rumba. Em consola saber que es marxar envoltat de les persones que més l’estimaven, la seva família; i em quedo amb el bon sabor de la seva música. Fins sempre Chacho!
