Peret Reyes, una veu autoritzada

Peret Reyes, una veu autoritzada

*A la dreta de la imatge, Peret Reyes en una actuació amb el grup Chipén

Cinquanta anys de rumba tenen opinió. Reyes va començar amb el seu padrí Peret Pubill a l’edat de catorze anys, amb ell va aprendre a tocar la guitarra i les palmes, amb ell va compartir la seva joventut, juntament amb els grans mestres de la rumba catalana. Li va donar el relleu al mític Oncle Huesos com a palmero, acompanyant a l’Oncle Toni Valentí. Més tard es va incorporar a files un servidor i, entre els tres, vam poder compaginar-nos i un dia tocàvem les palmes, l’altre la guitarra i a l’altre la percussió.

Peret Reyes i jo vam passar mitja vida al costat del Rei de la Rumba. Més de trenta anys viatjant per tot el món amb ell ens van avalar, en determinat moment, per a tractar de ser els seus dignes successors –sobra dir que igualar-ho va ser una tasca impossible–.

Després de molts anys a l’escenari al costat de Peret Reyes, avui m’he permès el plaer de fer una cosa diferent amb ell, entrevistar-lo. Tan sols un parell de temes que em preocupen i sobre els quals volia conèixer la seva opinió més personal, l’opinió de 50 anys vivint per la Rumba Catalana, una opinió que, aviso, ha de ser respectada, escoltada i entesa.

Ens trobem a la terrassa d’un bar del barri, com sempre, però aquesta vegada porto una gravadora. Sense molts prolegòmens vaig al gra. Com veus la Rumba Catalana en l’actualitat Peret?

Amb fermesa i un to seriós em contesta: “L’estafa de la ‘estampita’. Avui dia hi ha uns senyors que es disfressen de rumbers i ens venen que fan rumba catalana, sense cap mena de mirament ni respecte cap al seu creadors, cap als gitanos. Potser serà per falta d’informació i coneixement?”.

“Per a fer rumba catalana cal ser gitano, viure al carrer de La Cera i de la mateixa manera que ho van fer els nostres predecessors i nosaltres mateixos, perquè per a nosaltres la rumba ha estat i és una forma de vida. No per saber fer el ventilador amb la guitarra ja pots dir que fas rumba catalana. A la nostra rumba se li va dir ‘rumba d’esmòquing’ per la seva elegància dins i fora de l’escenari, per tant aquests grups que es venen com a rumbers catalans sense ser-ho, el que estan fent és vendre al públic una altra cosa i donar una imatge molt equivocada de la nostra música a qui no la coneix”, m’explica Reyes.

A bon entenedor poques paraules hi calen …, passo a la meva segona pregunta: Creus que el nostre llegat musical i la nostra història es conservarà?

Em contesta amb rotunditat. “No. D’aquí a uns anys tot el que ens han ensenyat, tot el que hem ensenyat s’haurà distorsionat per aquells que es lucren de la nostra història i del nostre llegat, transmetent una música i un esperit que poc s’acosta a la realitat. Hi ha un munt de rumbers que ja han caigut en l’oblit i que van ser part de la nostra història, però això no té la més mínima importància aquí per a ningú”.

“Jo mateix vaig prendre part del reconeixement de Rumba Catalana com a patrimoni popular i cultural de Catalunya, no obstant això no existeix cap institució que es preocupi de salvaguardar i promoure tot aquest llegat. Si ho comparem amb altres gèneres musicals com la sardana veurem que existeix moltíssima documentació sobre la seva història i una infinitat d’iniciatives perquè la sardana evolucioni sense distorsions. I la nostra rumba és tan catalana com la sardana!”, exclama Reyes.

El meu company continua lamentant-se, en aquest cas, del poc representat que se sent pel mural dedicat a la Rumba Catalana erigit a l’entrada del carrer de la Cera, “Això hauria d’haver estat un arbre genealògic de la rumba!”, quan de sobte apareix el meu nebot Ángel, net de Petitet i pianista nostre –de Chipén– quan era només una criatura. Li convido a asseure’s i a participar de la nostra discussió.

La seva aparició ens ve com a anell al dit. Com a jove m’interessa moltíssim la seva visió, més pròxima a les noves generacions de gitanos catalans i de rumbers i li pregunto quin lloc té la rumba entre els gitanos més joves avui dia.

“Sincerament? Ja no existeix, als meus amics els agrada el Reguetón, el Trap. Recordo que de petit ens portaves al teu estudi i intentaves obrir-nos les portes de la música. Però avui dia, entre els més joves, a part del Manu -que és un gran rumber i porta amb molta nitidesa l’herència del seu avi Ramunet-, i del meu germà petit, Coe Jr, que també s’ha ficat de ple en la rumba, als altres joves ja no els interessa crear música. Aquest esperit que vau saber traslladar a la generació del meu pare, avui ja s’ha perdut, Oncle”.

En aquell moment vaig recordar les paraules del mateix Manu a l’entrevista que li vaig fer fa uns mesos. Em va comentar que només trobava un espai per a fer rumba en els tallers que Sam Mosquetón realitza a l’EMUGBA. Fins no fa massa, els joves tocaven amb nosaltres en els concerts, aprenien assajant per a enregistraments i per a actuacions, però sobretot, aprenien actuant en l’escenari, i probablement allò era la seva major il·lusió, sortir a l’escenari ben abrigallats. Pot ser que aquell fos el veritable cordó umbilical entre generacions rumberes, un cordó umbilical que avui és cada vegada més estret i que alimenta a menys rumbers novells.

Sobre el autor

Respondre