A 180 km i a un abisme musical. La rumba a l’altre costat dels Pirineus.

A 180 km i a un abisme musical. La rumba a l’altre costat dels Pirineus.

Són molt poquets els quilòmetres que ens separen de França, i ara a més sense peatges, però pel que fa a música, la distància és abismal. La importància i opcions que ofereixen a la cultura musical no tenen res a veure amb el que vivim a la cara sud dels Pirineus. Haig de dir que sento, en la mateixa mesura, admiració i sana enveja pel valor i el tracte que li ofereixen a la música.

Si parlem de rumba a França, parlem dels Gipsy Kings, tot un referent a nivell mundial i, al costat de Peret, han estat els artistes que més voltes li han fet al món passejant la nostra rumba.

Jo us puc contar, perquè ho vaig viure en primera persona, els seus primers passos, quan encara eren uns complets desconeguts.

A principis dels vuitanta, Chipén treballàvem amb la discogràfica independent Horus. Formàvem part del seu catàleg i, a més, exercíem de productors musicals, gravant les produccions d’artistes del moment com Lolita, El Junco, Ana Reverte, Tonino, Els Chavis i Els Cheles entre molts altres. Un dia, el director d’Horus, José Rosero, em va mostrar un enregistrament d’uns gitanos francesos que havia arribat a les seves mans, uns tal Gipsy Kings. Un enregistrament fet a casa, se sentien gossos de fons bordar, converses entre tema i tema, i la majoria de temes que cantaven eren del repertori que Chango i nosaltres solíem fer en les noces gitanes –ens vam passar uns anys recorrent de Madrid a França, de noces en noces–.

Cantaven els mateixos temes que nosaltres, barrejant els més populars i adaptant la lletra al seu català del nord –segons ells, la llengua gitana–. Quan vaig escoltar la seva maqueta, totes aquestes extravagàncies en els canvis de temes i lletres van quedar relegades a un segon pla, el seu so era molt genuí, el seu ventilador era diferent però resultava, i aconseguien donar-li un aire molt diferent a la seva rumba.

No vaig dubtar a dir-li al director d’Horus que em semblava un enregistrament molt original i que, malgrat la precarietat de la maqueta, ben dirigits en un estudi es podia aconseguir una molt bona producció amb una rumba que sonava molt diferent al que fèiem per aquí.

Van passar uns mesos i José Rosero em va tornar a ensenyar un tema que havien gravat amb una discogràfica francesa, un sol tema que es deia Bamboleo, aquesta vegada ja era un enregistrament d’estudi i sonaven a la perfecció, amb les seves guitarres que aconseguien oferir un so i un ritme molt diferent.

No havien passat sis mesos i van començar a sonar per totes les emissores de ràdio. Bamboleo, dels Gipsy Kings. De la nit al dia van aconseguir que el tema es convertís en un hit mundial. A partir d’aquí, van agafar corredissa i es van convertir en banderers de la rumba. Els seus discos eren èxit rere èxit. Gràcies a ells, la rumba es va popularitzar per tot el món.

Els Gipsy Kings van establir les bases a França per a molts altres grups de rumba que, encara que no són molt coneguts per aquests paratges, sí que gaudeixen d’un gran reconeixement allà i aconsegueixen realitzar unes produccions de luxe, com són Chico & the Gypsies, Los Reyes o Tekameli entre molts altres. Precisament, Tekameli, és un grup de Perpinyà amb el qual tenim molta relació, ja que van començar a tocar amb nosaltres quan ens cridaven per a les noces, van beure molt de la nostra rumba i a poc a poc es van fer grans musicalment. Ara també comencen a sonar una fornada de joves parisencs amb estils molt eclèctics i actuals com és el cas Kendji Girac, un artista que està arrasant donant a la rumba un nou gir de rosca i oferint-li un so terriblement elegant.

Quan dic que sembla mentida que a tan pocs quilòmetres la cosa sigui tan diferent pels professionals de la música és perquè conec perfectament les possibilitats que tenen els músics i el suport que les institucions els hi proporcionen, ja que per a ells la música és cultura i la cuiden amb molt d’afecte. Encara que treballin pocs mesos a l’any, l’Estat els hi ofereix un sou mensual perquè consideren que un músic ha de tenir temps per a compondre i estudiar. Tenen una àmplia borsa de treball a la qual optar, en bars, locals petits o concerts. Se’ls facilita habitatge a un cost mínim. Existeixen un munt de centres de creació musical on es formen a joves músics, se’ls promociona i se’ls busca treball. No és que a França es protegeixi més la música i als músics, sinó que a França es promociona la música. Permetin-me que no compari amb la situació de la música i els músics aquí … a 180 km de Barcelona i a un abisme musical.

Sobre el autor

Respondre