‘Los Amaya’, sense pena ni glòria. Capítol 2.

‘Los Amaya’, sense pena ni glòria. Capítol 2.

Sense pena ni glòria, segona part, reflexions personals, autocrítica i una mica de memòria. Pocs queden ja dels artistes que van donar vida i van crear un espai propi per a un estil musical gitano i català. Al primer article d’aquesta sèrie parlava del Chacho, al tercer i últim parlaré de mi mateix i en aquest segon parlaré de Los Amaya.

Aquest any es compleix el 50è aniversari del meu primer enregistrament en un estudi i tots els estaven llavors ja ens han deixat, només quedem els que he mencionat més amunt i no deixo de pensar en el present i el futur del llegat que jo vaig rebre i que intento seguir transmetent –òbviament, és un llegat que canvia i ha de canviar amb el pas dels anys i dels artistes que interpreten la nostra rumba, però mentre escric aquestes paraules no puc deixar d’estar preocupat per la continuïtat de la transmissió de la nostra cultura musical –.

Si dels que van ser els primers rumbers només ens queda el Chacho, de la segona branca de l’arbre genealògic de la rumba només ens queden Los Amaya, els germans José i Delfín que, juntament amb altres joves de l’època com Agustín Abellán, Chango, Ramunet, el Noi, Moncho, Carpi o Juanito del Pocholo entre altres, van marcar la llera de la rumba. Tot i que tots ells tenien el seu propi grup, al principi van acompanyar a Los Amaya en els seus enregistraments. Dit d’una altra manera, Els Amaya van ocupar el tron ​​de la Rumba Catalana en un moment de vital importància per al gènere, ja que tenien la missió de demostrar que la rumba podia continuar sonant i atraient nous públics.

Los Amaya, amb la seva força i joventut, li van donar un so terriblement actual a la rumba catalana per volta dels anys setanta. El moment demanava un so discotequer i això ho van aconseguir a la perfecció. Els més ortodoxes del moment podien pensar que el gir que li van fer a la rumba va ser una mica obtús, però va ser pur ‘presentisme’ que és el que ha caracteritzat sempre la nostra rumba, una música viva, que evoluciona, que creix, però que manté un fil argumental.

Van aconseguir arribar a una joventut que fins aleshores no s’havia interessat pel nostre gènere. Es van envoltar d’artistes i productors com Tony Ronald, Alex i Checho Soler, Atlanta, Josep Mas Kitflus i la Tribu Pegasus, músics de primera fila que van aconseguir donar a la rumba un so de luxe. Van ampliar el repertori, van crear balades, van fer que la rumba no fos únicament una música per ballar sinó també per escoltar.

En el seu moment, Los Amaya eren els rumbers de moda, amb un directe contundent, els recordo encara acompanyats per Atlanta, un grup que tocava un funk d’allò més pur i que van saber acoblar-se a la rumba catalana com pocs. La fusió que van aconseguir Los Amaya i Atlanta va servir de referència per als que venien per darrere.

Encara que jo vaig començar en aquest món de la mà del Chacho i de Peret, Los Amaya em van adoptar de molt jovenet, em van donar el privilegi de compartir amb ells els seus assajos a casa, on anava cada tarda en sortir de l’escola, escoltava les seves discussions musicals a l’hora de compondre, els acompanyava mentre gravaven les maquetes casolanes en un casset. Van ser tantes hores junts que inevitablement el seu so era una referència per a mi i, encara que després acabés actuant amb els mestres, amb ells sempre he tingut una connexió molt especial.

Ells van participar al meu primer LP, Piña Colada, produït per Kitflus i la Tribu Pegasus al complet, una producció de luxe que, en aquella època, s’avançava al temps. La connexió que sentia amb Los Amaya era mútua. Hem passat tota una vida junts dins i fora de la música. Pepe i jo sortíem cada dia junts, escoltàvem música, parlàvem de noves idees musicals, era una època daurada per a la rumba en què jo començava a ser una conegut per aquest món i ell era Pepe de Los Amaya.

Conec millor que ningú la seva trajectòria, la vam viure junts, i millor que jo ningú no coneix tampoc el moment que estan vivint avui dia. Sento que estem transitant el mateix camí.

He d’acceptar que el temps passa i tot canvia a la nostra vida, és llei de vida, el temps no va mai cap enrere, però no és just veure que grans artistes com Los Amaya quedin apartats en un racó sense pena ni glòria després d’haver-hi dedicat tota una vida a la nostra música, a lluitar-hi, després d’haver estat referents i la inspiració de tots els que arribem després d’ells.

I encara que repeteixi el missatge de l’última entrada, com gitano em costa encara més entendre que no cuidem el patrimoni musical que deixem la gent gran, sento que, d’aquí a poc temps, el fil argumental que ha unit a generacions i generacions de rumbers s’acabi per trencar, que deixarem perdre més de mig segle de rumba catalana, de rumba gitana. És una cosa que he de cridar amb vehemència, ja que el següent a la llista sóc jo mateix, i si no es posa remei, tot el patrimoni musical de la nostra rumba pot desaparèixer.

De moment ací estem, sense pena ni glòria.

Sobre el autor

Respondre