El Chacho, sense pena ni glòria.

El Chacho, sense pena ni glòria.

Després de recordar la genialitat i ètica d’artistes com el Gato Pérez o Albert Pla i reivindicar l’autoria gitana de la rumba catalana, avui vull començar a recordar a artistes gitanos que segueixen amb nosaltres però que incomprensiblement han caigut en l’oblit per a la indústria i per al món de la Rumba Catalana.

Sense pena ni glòria. Així resumiria amb una frase el que sento quan record a José María Valentí, el Chacho. Sense pena ni glòria. Una frase que intentaré omplir de matisos al llarg d’aquesta reflexió.

Mai hauria imaginat fa trenta anys que avui estaria escrivint sobre el Chacho i que la primera frase que passés per la meva ment fos aquesta. És il·lògic, és injust, és frustrant, és difícil d’assumir, però és així. Recordo les meves primeres actuacions quan jo era tan sols un nen, el meu gran debut amb un dels grans va ser de la mà seva, amb catorze anys. Va ser tot un orgull, em va fer sentir part d’aquella gran família d’artistes, jo era un més, no hi havia edats, no hi havia galons, érem tots una família que viatjàvem i convivíem llargues temporades junts.

El Chacho va néixer en el barri del Portal -com anomenàvem abans al barceloní barri del Raval-, en l’epicentre de la rumba catalana, en el si la comunitat de gitanos del carrer de la Cera. Va ser un dels pocs gitanos que conec que van passar pel conservatori del Liceu. Segur que el seu pas per allà va servir perquè la rumba catalana comencés a transitar nous camins, ja que el Chacho va ser el primer a introduir el piano dins de la rumba catalana. El so de la rumba va canviar per sempre amb la seva genialitat.

En aquest enllaç podeu gaudir del ritme al piano del Chacho i els seus rumbers en dues actuacions en directe en el programa de RTVE ‘Galas del sábado’.

En aquell moment, el so de la rumba catalana venia definit pel ritme trepidant del ventilador a la guitarra i la velocitat de les palmes. Chacho es va inventar una cosa nova, aconseguir harmonitzar un instrument com el piano dins d’una mecànica eminentment percusiva i rítmica. Ho va fer a la perfecció, i va aconseguir que la rumba encara vibrés més del que ja ho feia.

Quan parlem dels orígens de la rumba catalana, de seguida ens vénen al cap noms com Peret o el Pescaílla, però al costat d’ells s’alçava amb discreció un tercer pilar que va omplir d’elegància i versatilitat la nostra rumba.

La seva posada en escena era apoteòsica, un piano de cua blanc, un frac blanc, classe, una veu única, molta rumba i un gran elenc d’artistes acompanyant-lo. Van ser moltes les nits que vaig tenir el privilegi de pujar a l’escenari amb ell. Les guitarres les posàvem el mestre Remolino fill i un servidor, barrejàvem estils molt diferents però aconseguíem un gran resultat, el meu era un estil purament rumber i el de Remolino, flamenc. A les palmes el Tío Huesos, el Tío Ninus i el Tío Loren. El so resultant era únic, tots sota la batuta del Chacho. Va marcar una època.

Chacho no sols és i ha estat un gran artista a l’escenari, sinó que també ha estat un gran músic que sempre ha tingut molt clar el que volia a l’hora de compondre música. Ha estat un autor prolífic, amb pràcticament 20 discos en el mercat.

L’èxit musical del Chacho el va dur a protagonitzar la pel·lícula ‘Con ella llegó el amor’ en 1969. En aquest enllaç trobareu una de les seves escenes musicals.

Les millors sales de Madrid i Barcelona s’omplien quan actuàvem i la gent l’adorava per la seva senzillesa. Mai se li va pujar al cap la fama, tot el contrari. Si en arribar a la sala algú ho esperava a la porta perquè li signés un autògraf perquè no tenia diners per a pagar l’entrada, el Chacho ho feia passar i ho convidava a una copa. És una escena que he presenciat en més d’una ocasió. Un artista que sempre ha portat per davant la humilitat, el respecte, la integritat com a persona i la companyonia amb el grup.

He tingut el privilegi de gravar la que és la seva última producció fins el moment i també que col·laborés en l’homenatge que vaig organitzar al Tío Paló fa poc més de deu anys. Avui dia segueixo sense donar crèdit a l’excel·lent forma musical en què es trobava llavors malgrat la factura que passa la vida quan treballes tants anys en el món de l’espectacle i has d’actuar i estar a l’altura nit rere nit. Així i tot, conservava la mateixa força i la mateixa actitud que quan era un jove i començava llaurar-se el seu espai en aquest món. Un artista de cap a peus.

Va ser tot un plaer gravar amb ell perquè, com a productors, podíem parlar el mateix idioma. Riem molt junts perquè, per a ell, els mitjans d’enregistrament d’avui dia eren més aviat artefactes per fer màgia, això de copiar i pegar un cor o afinar una nota de veu desafinada era cosa de bruixeria. Buscava els antics aparells d’enregistrament, reverbs, compressors, magnetòfon i no trobava res … estava tot en un simple ordinador!

Tota una experiència tornar a gravar amb el que em va adoptar, musicalment parlant, fa ja més de cinquanta anys. I ara, reflexionant, és una llàstima que tota aquesta evolució musical l’hagués de descobrir en un sol dia. Hauria d’haver-la viscut dia a dia, producció a producció, pas a pas, any a any. Mai hauria d’haver deixat de gravar. No entenc perquè un dels tres grans creadors de la Rumba Catalana va caure en l’oblit de tots, que ningú es recordi avui d’ell a l’hora de fer un festival o de fer una producció o d’escriure un article de premsa. Fins i tot els propis gitanos, que tant ens vanagloriem de no oblidar als nostres majors i de ser agraïts amb ells, hem permès que caigués en l’oblit.

Si mirem als nostres cosins flamencs, amb els qui la comparació és inevitable, ells sempre tenen molt present als grans cantaors del passat, a tots, i tot aquell que vulgui aprendre, aprèn d’ells. Els rumbers som privilegiats perquè encara ens queda el Chacho amb nosaltres, i tot i així no comptem amb ell.

El Chacho ha estat un dels pilars de la Rumba Catalana, va marcar una època, va obrir un gran ventall de possibilitats sense el qual, qui sap, la rumba no hagués superat mai el llindar dels anys vuitanta. Tots els que escoltem, cantem, ens divertim o celebrem les nostres festes amb la Rumba Catalana li hem d’estar immensament agraïts. No obstant això, el Chacho avui està en el racó de l’oblit, vivint la seva vellesa, sense pena ni glòria.

Sobre el autor

Respondre