El Triomf, la pel.lícula i la rumba

El Triomf, la pel.lícula i la rumba

‘El Triomf’, el triomf d’una gran aventura que va donar a la rumba catalana el guardó més gran mai aconseguit al món de cinema. Va ser una magnífica experiència plena de curiositats insòlites que ara us explicaré perquè, per a mi, portar a la rumba catalana tan alt va ser una gran sorpresa alhora que una de les meves majors satisfaccions professionals.

Tot va començar als vuitanta, quan Francesc Casavella, escriptor del barri del Raval, presentava un llibre en el qual es narrava una història succeïda en el propi barri i amb les bandes de rumba de l’època com a rerefons, recreant amb gran exactitud el que estava succeint a nivell musical i social unes dècades abans.

La presentació del llibre es va fer en un local de Barcelona i es va organitzar un concert amb tots el rumberos del moment. Els mitjans de comunicació es van bolcar i van definir com magistral aquella presentació.

Van passar vint anys quan, de sobte, la productora de cinema Marta Figueras es posa en contacte amb mi per explicar-me que volien portar l’obra de Casavella al cinema i que Jordi Turtós, productor musical de televisió, m’havia recomanat a mi per donar suport al projecte ja que la rumba del Raval havia de jugar un paper molt important dins de la futura pel·lícula.

Em van encarregar la banda sonora de la pel·lícula. Em va sorprendre moltíssim, em va fer molta il·lusió, però a el mateix temps m’imposava un gran respecte perquè mai abans havia produït una banda sonora, però vaig decidir apostar pel projecte i intentar fer-ho el millor possible.

La directora de la pel·lícula, la Mireia Ros, es em va presentar dient que encara que semblés una feina fàcil, a la pel·lícula prèvia havia tingut problemes greus amb el director musical i que seria molt exigent amb mi. Em va espantar només començar …

Vam agafar el guió i ens vam posar mans a l’obra. De seguida vaig veure que parlàvem una llenguatge molt diferent. Ella no acabava de tenir molt clar el que volia i musicalment no sabia dir-m’ho. Amb lo qual no ens va quedar una altra que començar a crear temes fins que algun sonés com ella volia, ¡tot una feina! Ella necessitava que el tema li toqués la fibra, si no, no li agradava i t’ho deia amb claredat.

 

Aquí podeu gaudir del Making Off de la pel.lícula de ‘El Triunfo’

Ara recordo aquells dies amb molt de carinyo, però hi havia dies que l’ambient es va arribar a caldejar molt. Vaig haver de ser molt assertiu amb ella i dir-li que si havien vingut a buscar-me a mi, era perquè jo coneixia la història del llibre, perquè estava basada en fets que havia viscut i que si volien la música que sonava en aquell moment de la història del Raval havien de confiar en mi o buscar-se a un altre … a la fi ens va acabar per entendre i donar amb la tecla, ¡i vaja si vam donar amb la tecla!

El Farru, protagonista de la història, amb 16 anys era ja tot un artista flamenc però se li resistia una mica el sabor de la rumba catalana. Recordo com, amb tota la humilitat del món, em va dir que no sabia si podria fer el que li demanàvem. A la fi, com a gran artista que és i després de compartir hores i hores d’assaig i rodatge, va acabar per comprendre molt millor la nostra rumba després de passar una nit de festa amb nosaltres.

Vaig compartir moltes hores de gravació amb el seu germà Farruquito. Vaig al·lucinar amb els coneixements que té de producció, sobretot en el maneig de totes les eines digitals que existeixen a un estudi de gravació. Suposo que és millor bailaor que productor, però no us penseu que a gran distància.

Evidentment per la gravació també vaig comptar amb col·laboració del meu fill Jack, amb el qual també sortia a discussió per dia. Encara que quedi malament dir això d’un fill, però és tot un geni musical que, encara que era molt jove per aquell moment, ja tenia les idees molt clares. I òbviament jo també les tenia molt clares, ja que el so que buscàvem era jo qui ho havia viscut en primera persona, en viu i en directe. Un dia, una discussió. Però a la fi, la combinació de talents va fer que el resultat fos tot un èxit.

Jack Tarradellas, Lolo i el ‘Farru’ assajant durant el rodatge

Sis mesos per gravar un munt de temes, per seleccionar els que a la Mireia Ros li encaixaven. I després de molt treball, molta suor i molta rumba, vam aconseguir gravar i complir amb les expectatives que havien dipositat en nosaltres. No obstant això, vam tornar a tenir una petita discussió perquè tota la feina que acabàvem de fer a l’estudi de casa meva volien que es gravés en un altre estudi. Em vaig negar rotundament perquè la màgia d’aquella gravació no es repetiria. Tot i que a contracor ho van entendre …

Pel que fa al rodatge, vaig tenir la satisfacció de compartir mesos amb figures de la talla de Juan Diego i Ángela Molina entre altres grans actrius i actors. Si els pogués definir amb una paraula, senzillesa. Excel·lents records guardo també dels grans moments compartits amb ‘Cheto’, Javier Ambrossi o Francisco Conde ‘Tostao’. Va ser una experiència inoblidable que em va donar l’oportunitat de conèixer tots els secrets del cinema, des del rodatge a la post-producció, i amb la sort afegida d’aprendre-ho amb professionals de molt alt nivell.

La pel·lícula es va estrenar al Festival de Cinema de Màlaga, el més important dins del cinema espanyol. A l’acte no vaig acudir perquè entenia que era més cosa d’actors, directors, productors, etc. Però a les vuit del matí rebo una trucada de telèfon de la directora Mireia Ros dient-me que agafi ràpidament un avió cap a Màlaga perquè acabàvem de guanyar el Premi a la Millor Banda Sonora del cinema espanyol. Al principi vaig creure que seria alguna broma, però no. Acabàvem de guanyar el premi a la millor banda sonora del principal festival de cinema que es fa a Espanya.

L’equip de ‘El Triunfo’ celebrant l’èxit de la pel.lícula a la Berlinale 2006

Quan vaig arribar tots em van felicitar i la productora em va jurar que mai tornaria a opinar on s’havia de gravar una banda sonora. Tot va passar molt de pressa. La Mireia em va indicar que, després de totes les pel·lícules que s’han rodat amb rumba catalana, aquesta era la primera que aconseguia un guardó a una banda sonora. Realment era cert, Peret, Chacho, Azúcar Moreno, Los Chunguitos, El Fari, fins i tot el propi Camarón havien gravat rumbes per a pel·lícules, però aquesta era la primera vegada que una rumba catalana i feta a casa, mai millor dit, es portava un guardó d’aquesta envergadura.

Per si no fos poc la pel·lícula va entrar a la secció oficial de la Berlinale, el Festival de Cinema de Berlín, i la banda sonora de la pel·lícula va acabar per endur-se el premi de la simpatia. Allà vaig tenir l’ocasió de conèixer i compartir una bona estona amb grans estrelles de cinema que sempre havia vist i admirat des de l’altre costat de la pantalla, actors de la talla de Sigourney Weaber, Daniel Day-Lewis o George Clooney. Seguia sense creure la gran història que estava podent viure.

I com a colofó final, a la nostra tornada a Barcelona van nominar la banda sonora als Premis Gaudí de Barcelona, i encara que no vam aconseguir alçar-nos amb el guardó, aconseguir el reconeixement d’una nominació a casa és fins i tot més valuós.

Podria escriure i escriure al voltant de les mil i una anècdotes esdevingudes en aquest periple, però voldria simplement compartir amb vosaltres una de les meves majors satisfaccions. Al costat de meu fill vam portar la rumba catalana a lo més alt al món del cinema espanyol, i tal com vaig dir en el moment de recollir el premi a Màlaga, el premi és compartit amb tots els rumberos catalans.

Aprofito també aquest humil espai per reivindicar la importància d’aquest premi rebut, no perquè fos jo qui ho recollís, sinó pel reconeixement implícit a la rumba catalana com una música amb qualitat suficient com per competir contra qualsevol gran banda sonora.

Sobre el autor

Respondre