Records d’infància d’un rumbero

Records d’infància d’un rumbero

1968. Amb menys de deu anys ja havíem format un grup que es deia ‘Els Calós’. Havíem debutat en la festa de fi de curs de l’escola, en un teatre immens. El grup estava format per Rafalet, Ramon, Petitet i un servidor, Johnny Tarradellas. Rafalet i jo teníem deu anys, en Ramon vuit i en Petitet set. L’Oncle Huesos, pare d’en Petitet, ens portava els diumenges al matí a actuar a La Casa Andalusia. Allà ens donàvem cita des de rumberos a flamencs, passant pels amants de les sevillanes. A la nostra edat a poc més podíem aspirar.

Vam fer el nostre primer programa de televisió en directe al saló de la infància, a Montjuïc. Recordo que, al costat de nosaltres, també va actuar un altre grup sorgit del carrer Unió de Barcelona que es deien ‘Los Angeles Gitanos’, el seu cantant gravaria anys més tard el seu primer disc en solitari, ‘El Junco’.

En aquells temps els nostres referents eren Peret, Chacho i el ‘Pescaílla’, ens havíem criat amb ells, ens eren molt propers. La rumba començava a créixer, comencen a sonar amb força artistes com el ‘Gitano Portuguè’, Dolores Vargas ‘La Terremoto’, el Príncepe Gitano, Bambino, Lola Flores o Argentina Coral. Aquesta última actuava acompanyada per uns adolescents de quinze anys, els germans Josep i Delfín Amaya. Acabaven de formar el seu primer grup, ‘Los Amaya’, format per Juanito del Pocholo i Carpi a la percussió, Chango als cors i les palmes, i Peret Reyes a les palmes. Assajaven cada dia a un terrat del barri i nosaltres escoltàvem darrera de la porta absorbint tot el que podíem, prenent nota del seu enginy i somiant gravar el nostre primer disc.

Nosaltres ens vam haver d’acontentar amb gravar un disc en una petita cabina que hi havia prop de Colón. Com si d’un fotomaton es tractés, et ficaves ben apretat, cantaves i et sortia un disc amb l’enregistrament. Era el nostre primer disc, lluny del glamour dels artistes que admiràvem, però fet amb la il·lusió pròpia de la infància. Jugàvem a ser rumberos. Després el temps es va encarregar de la resta, i el joc va passar a ser una professió.

D’esquerra a dreta: Enriquet, Oncle Ninus, Oncle Huesos, Chacho, Carpi i Juanito del Pocholo

En aquell temps ens encantava escoltar històries de la mà d’en Peret i ‘els seus gitanos’. Suposo que a ells els havia de fer gràcia que tan joves ja prenguéssim el camí que ells havien iniciat. ‘Els seus gitanos’ era un grup de personatges que acompanyaven també a altres rumberos i que són part de la nostra història, part de la història de la rumba. Eren imprescindibles. L’Oncle Toni, palmero i corista inseparable de Peret; l’Oncle Huesos, palmero i percussionista de Peret i de Chacho; l’Oncle Joanet, palmero de Peret; l’Oncle Loren, palmero, a més de ser un ballarí prodigiós; l’Oncle Ninus, palmero de Chacho; el Míliu, palmero de Chacho; el ‘Regadora’, que acompanyava Peret amb la guitarra al costat de l’Oncle Tita, un altre excel·lent guitarrista; la Selu i la Payoya, coristes de Peret, les seves veus eren inconfusibles; o ‘Remolino fill’, que acompanyava Chacho amb el seu mestratge a la guitarra.

Ells van ser els primers gitanos i gitanes que van acompanyar amb el seu mestratge i carisma, sempre amb esmòquing i sabates de xarol, fent de la rumba catalana una rumba elegant. A ells se’ls coneixia i se’ls admirava tant com als artistes que acompanyaven, van ser personatges que van marcar una època.

En aquests temps va sorgir de Gràcia un joveníssim gitano gravant un disc tremendament singular. La seva rumba estava carregada de salsa, escoltant-lo creies estar a la mateixa Cuba. Es feia dir Moncho.

La rèplica des de Hostafrancs no va trigar a arribar, sorgeix un altre jove a qui la rumba no se li donava gens malament, El Noi.

Al nostre barri, a la Cera, també gravava el seu primer disc Ramonet, un jove gitano que recollia les influències dels rumberos de barri.

Els Amaya també acabaven de treure el seu primer disc. El seu so era únic, fàcilment identificable per les seves veus agudes i un ventilador únic que dotava als seus temes d’un ritme imparable.

Els germans Amaya van debutar amb un disc en el qual versionaven la banda sonora de ‘El bo, el lleig i el dolent’, entre d’altres

‘Els chavós’, hereus del garrotín de Lleida, arrencaven barrejant les seves arrels i portant-les a la rumba amb un so molt personal. En les seves actuacions, recordaven sempre tot tocant aquells ritmes que van escoltar a la seva infància, fins i tot una primitiva rondenya.

La rumba era ja imparable, van començar a florir rumberos a tots els barris de la ciutat, i als qui en aquell temps estàvem al parvulari de la Rumba Catalana, ens van motivar a estudiar i fer els deures.

La rumba va deixar de circumscriure’s única i exclusivament als barris on vivíem els gitanos catalans. Emergeixen també amb força nous valors per la rumba catalana com Perlita de Huelva, el Payo Juan Manuel, o Amina, entre d’altres. Tots ells també són part d’una història que convé que no es perdi, una història que mereix ser coneguda per les noves i diverses generacions rumberes, també per aquests professionals o aficionats coneguts com a ‘rumbòlegs’.

Aquest capítol no té un altre motiu que el de recordar a tot un seguit d’artistes que injustament són oblidats pel relat més comercial de la rumba catalana, però que formen part imprescindible i inseparable dels que vivim per a la rumba. Tots ells mereixen ser recordats com a icones de la rumba.

 

Sobre el autor

Respondre

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies