LLENGUA

La llengua Romaní

La llengua parlada pels gitanos es diu Romaní. Aquesta es troba estretament relacionada amb el sànscrit de la qual deriven totes les llengües indo-àries modernes. El romaní es va desenvolupar en paral·lel a les seves llengües germanes parlades a l’Índia fins al segle XI. A continuació, els avantpassats dels gitanos van abandonar l’Índia i la llengua romaní va ser influenciada en el seu desenvolupament pels idiomes que es parlen en altres llocs. Aquests van ser el persa, l’armeni, el grec bizantí, l’antic eslau i el romanès. Les mateixes paraules d’aquests idiomes es poden trobar avui en dia en tots els dialectes del Romaní. Això demostra que els gitanos van viatjar junts com un grup fins que van arribar a Grècia al segle XIV.

Els orígens

Al segle XV, el gitanos es van expandir per tota Europa a través de Grècia i d’aquí en endavant, van evolucionar diferents dialectes romanís a diferents països, on els gitanos varen adoptar paraules i formes gramaticals de les llengües que es parlen al voltant d’ells.

Quan els gitanos van arribar a Europa al segle XV, ningú sabia quin idioma parlaven o d’on havien vingut. Va ser només a finals del segle XVIII que els erudits d’Europa van començar a adonar-se que aquell llenguatge desconegut parlat pels gitanos s’havia originat a l’Índia.

Les llengües germanes de Romaní com l’hindi, el bengalí o el rajasthani, que encara es parlen a l’Índia van seguir desenvolupant-se en paral·lel, de manera que avui dia, mentre la major part del vocabulari Romaní és d’origen sànscrit, els romanís són incapaços de comunicar-se amb la gent de l’Índia que parlen idiomes emparentats amb el Romaní a causa dels préstecs lingüístics provinents de llengües de fora de l’Índia i a causa de l’estructura gramatical més antiga del Romaní, que és una llengua flexiva com també ho eren les llengües que es parlaven abans del segle XI a l’Índia.

Orígen divers del lèxic Romanó

mapa1_general

Llengües Eslaves

Hongria

Romania

Grècia

Turquia

Osètia

Georgia

Armenia

Pèrsia

Índia

Llengües Eslaves

Pùška → fusell
Trùpo → cos

Bielorússia

Federació Rusa

Polònia

Republica
Txeca

Eslovàquia

Ucraïna

Eslovènia

Croàcia

Bòsnia i
Hercegovina

Sèrbia

Montenegro

Republica de
Macedònia

Bulgària

Slider
Hongria

Màcka → gat
Sarkàni → cometa

Hongria

Slider
Romania

Kùjbo → niu
Musaj → necessitar
Lùmâ → món

Romania

Slider
Grècia

Drom → camí
Papin → oca
Kòkalo → os
Klidî → clau

Grècia

Slider
Turquia

Majmùni → mico
Kutià → caixa

Turquia

Slider
Osètia

Vurdon → carro
Tiraxaj → sabata

Osètia
del Nord

Osètia
del Sud

Slider
Georgia

Khoni → greix
Camcàle → pestanyes

Georgia

Slider
Armènia

Grast → caball
Coxano → fantasma, fetiller

Armènia

Slider
Pèrsia

Xer → burro
Zen → muntura
Buzni cabra
Baxt → fortuna

Pèrsia

Slider
Índia

Jakh → ull
Gono → sac
Piri olla
Rroj → cullera

Índia

Slider

Dialectes

Arran del declivi del període bizantí a finals del segle XIV, la població romaní-parlant va començar a emigrar des dels Balcans, assentant-se a Europa Central i de l’Est durant el segle XV i principis del XVI. Les diferències entre les variants parlades de les diferents poblacions romanís van sorgir durant aquest període, donant lloc a una divisió en branques dialectals. Els diferents desenvolupaments interns en morfologia, fonologia i lèxic van estar acompanyats per les influències de diverses llengües en contacte sobre els dialectes individuals, sent els més significatius el turc, el romanès, l’hongarès, l’alemany i diverses llengües eslaves .

No hi ha una manera fàcil de classificar els dialectes de la llengua Romaní. En primer lloc hem de seleccionar els criteris en els quals es basarà la classificació. A vegades la classificació dialectal es basa estrictament en la geografia, de vegades estrictament en les característiques estructurals dels dialectes (lèxic, fonologia, morfologia). En aquest últim cas, cal seleccionar quines característiques tenen rellevància global i quines poden ser utilitzades com a sistema de referència per determinar les relacions entre elles. Sovint els estudiosos no estan d’ acord respecte als trets als quals cal prestar major atenció per fer aquesta classificació. Com a resultat, no és estrany trobar diferents models de classificació. També hi ha una dificultat objectiva: alguns dialectes poden compartir característiques típiques amb dues branques dialectals diferents. Aquests dialectes de transició són part de qualsevol paisatge lingüístic. Per tant, és gairebé impossible postular divisions clares entre els diferents grups dialectals.

Podem trobar diversos factors responsables de la diferenciació dialectal en la llengua romaní:

  • La migració, en diferents períodes de les poblacions de parla romaní a tot Europa.
  • La distribució geogràfica dels canvis estructurals, creant “isoglosses”.
  • La influència de les llengües en contacte.
  • Els canvis específics que es limiten a l’estructura dels dialectes individuals.

Si ens basem en aquests criteris, podem establir la següent classificació dialectal:

1— Els dialectes dels Balcans, anomenats “balcànic del sud”, parlats a Turquia, Grècia, Bulgària, Macedònia, Albània, Kosovo, Romania, Ucraïna i l’Iran. Entre els dialectes que pertanyen a aquest grup s’inclouen Arli (Macedònia, Kosovo i Grècia), Erli (Bulgària), Mečkar (Albània), Sepeči (Grècia i Turquia), Ursari (Romania), Romaní de Crimea (Ucraïna), Zargari (Iran) i altres.

2— Els dialectes zis-balcànics, anomenats “Drindari – Burgudži – Kalajdži” es parlen al nord i el centre de Bulgària i Macedònia. S’inclouen els dialectes de Drandari / Drindari, Kovački Kalajdžii Burugdži.

3— Els dialectes del Sud Vlax es parlen a Sèrbia i Montenegro, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia, sud de Romania, Bulgària, Grècia, Albània i Turquía. Inclouen els dialectes Gurbeto Džambazi i grups coneguts per altres noms com ara Kalburdžu i Čergar.

4— Els dialectes del Nord Vlax es parlen a Romania, Moldàvia, Hongria, Sèrbia, així com en les comunitats gitanes migrants més esteses pel món. Els dialectes més coneguts del Vlax del Nord inclouen el Kelderaš (Kalderaš), Lovari, Čurari i el dialecte del Mačvaja.

5— Dialectes del Centre Sud es parlen a Hongria, Eslovàquia, nord d’Eslovènia, l’est d’Àustria, Ucraïna i Romania. Aquests inclouen els dialectes Romungri, Vend i Romana Burgenland.

6— Els dialectes Nord-centrals es parlen a Eslovàquia, República Txeca, Polònia i Ucraïna. Inclouen el Romaní de l’Est d’Eslovàquia i el dialecte dels Roma Bergitka de Polònia.

7— Els dialectes del Nord-oest es parlen a Alemanya, Àustria, França, Itàlia, Països Baixos, Bèlgica i Finlàndia. S’inclouen els dialectes Sinti – Manush d’Alemanya, França i les regions circumdants, així com el romaní de Finlàndia o dialecte romaní Kaale.

8— Els dialectes Nord-orientals es parlen a Polònia, Lituània, Letònia, Estònia, Rússia, Bielorússia i Ucraïna.

9— Altres grups dialectals. Alguns dialectes mostren les seves pròpies característiques. Això es deu tant a un període d’aïllament d’altres dialectes o al desenvolupament de trets compartits amb diverses branques dialectals diferents. Com a grups separats podem definir els següents:

  • Romaní Britànic, inclou el Romaní Anglès i el Romaní Gal·lès (sobrevivint només com vocabulari, conegut com Angloromaní).
  • Romaní Ibèric, incloent el Romaní Espanyol, el Romaní Català, i el Errumantxela (Romaní Basc), tots extints i dels quals sobreviu només vocabulari, conegut com Caló.
  • Els dialectes romanís del sud d’Itàlia, incloent el Abruzzio i el Romaní calabrès.
  • El Romaní Eslovè conegut com Istriani, Hrvati o Dolenjski.
  • Els dialectes romanís de l’Azerbaidjan Romaní, el Zargari i el Romano.

Per la seva banda, el lingüista Marcel Courthiade proposa una classificació totalment diferent basada en la diversitat dialectal de la llengua Romaní definint tres estrats successius d’expansió, utilitzant els criteris de canvis fonològics i gramaticals. Trobant els trets lingüístics comuns dels dialectes, Courthiade presenta l’evolució històrica del primer estrat (els dialectes més propers al Romaní d’Anatolia del segle XIII) al segon i tercer estrat.

1— El primer estrat inclou els dialectes més antics: Mećkari (de Tirana), Kabuʒi (de Korça),Xanduri, Drindari, Erli, Arli, Bugurji, Mahaʒeri (de Pristina), Ursari (o Rićhinari), Spoitori (oXoraxané), Karpatichi, Polska Roma, Kaale (de Finlàndia), Sinti – Manush, i els anomenats dialectes bàltics.

2— Al segon estrat hi trobem: Ćergari (de Podgorica), Gurbeti, Jambashi, Fichiri, Filipiʒi (d’Agia Varvara).

3— El tercer estrat comprèn la resta dels dialectes romanís, incloent Kalderash, Lovari iMachvano.

Courthiade també defineix els “pogadialectes” com aquells que utilitzen un vocabulari Romaní dins de l’estructura d’un idioma no Romaní, com son els casos del caló a la península ibèrica i de l’anglo-romaní a Anglaterra.

Usuaris per grup i nombre

No hi ha xifres fiables sobre el nombre de parlants de Romaní, ja sigui a Europa o en altres continents. Les estimacions de les organitzacions gitanes suggereixen que hi ha més de 10 milions de romaní-parlants a Europa. Això fa que la llengua romaní sigui de llarg la llengua minoritària més parlada de la Unió Europea des de la seva ampliació el maig de 2007, després que Romania i Bulgària s’adherissin a la Unió. Les poblacions més grans de parlants es troben al sud-est d’Europa, especialment a Romania, Bulgària, Turquia, Macedònia, i Sèrbia i Montenegro, així com a Grècia, Eslovàquia, Moldàvia i Hongria. Poblacions importants de parla romaní existeixen en la majoria d’altres països d’Europa central i oriental.

Estandarització lingüística

Actualment no existeix una ortografia estàndard única utilitzada tant per acadèmics com parlants nadius. Els esforços dels planificadors lingüístics s’han vist obstaculitzats per les significatives divisions dialectals del Romaní: l’absència d’un estàndard de la fonologia al seu torn fa que la selecció d’una sola forma escrita problemàtica .

En un esforç per superar aquests fets, durant les dècades del vuitanta i noranta Marcel Courthiade va proposar un model per a la unificació ortogràfica sobre la base de l’adopció d’una ortografia meta-fonològica , que “permetria acomodar la variació dialectal en els nivells fonològic i morfo-fonològic”. Aquest sistema va ser presentat a la Unió Romaní Internacional el 1990, qui el va adoptar com a “alfabet oficial” de l’organització.

Tot i ser utilitzat en diverses publicacions, com la compilació de gramàtica de la llengua Romani feta per Gheorghe Sarau i la publicació polaca Informaciaqo lil, aquest sistema per l’estandardització ha de trobar encara una àmplia base de suport dels escriptors romanís.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies