HISTÒRIA

Els Gitanos a Catalunya

El 9 de juny de 1447, Maria de Castella, lloctinent del seu marit Alfons V, concedeix un salconduit per passar per Catalunya una nombrosa caravana de gitanos comandada pel duc Andrés i els comtes don Thomás, don Pedro i don Martín, d’Egipte Menor. El mateix dia 9 de juny de 1447 entren a Barcelona i s’anota al Manual de novells ardits vulgarment anomenat Dietari del antich consell barceloní:

Lo dia present entraren en la present ciutat un Duch e un Comte ab gran multitut d’egipcians o boemians, gent trista e de mala farga e methiense molt en devinar ventures de les gents. [1]

El 23 de maig de 1460, els consellers d’Igualada emeten un salconduit al comte Jaume d’Egipte Menor, destinat als oficials reials, per tal de recomanar.

lo egregi comte en Jacme, crestià e catholic verdader del Menor Egipt, ab cert nombre de homens e donas e moltes criatures anant a caminat en romeria del glorios Sant Jacme de Gallicia e altres santuaris. [2]

L’1 de juliol de 1477, el rei Joan II concedeix en la ciutat de Barcelona, un salconduit al comte Martín, capità o conduyr dels boemians del Petit Egipte”. [3] 

El primer document sobre l’expulsió i repressió dels gitanos a Catalunya vindrà d’una ordre de Germana de Foix, segona dona de Ferran el Catòlic, que, presidint en 1512 les Corts catalanes a la ciutat de Monzón, va decidir expulsar tots els gitanos del Principat de Catalunya i dels comtats del Rosselló i la Sardenya sota la fórmula de “sien expel.lides e foragitades”, enviats a desterrament, amb pèrdua dels béns personals, fuetades i galeres, si en un termini de seixanta dies no abandonaven els territoris del Principat. Els virreis i les successives Corts de 1542, 1553, 1585 i 1701 renovaren aquesta legislació que mai buscà integrar els gitanos en la societat catalana, tret de les Corts de 1585, que admetien que si el comportament d’alguns gitanos era correcte, podrien quedar-se per a viure i treballar legalment. [4] 

Corts catalanes en la ciutat de Monzó en 1512. Expulsió dels gitanos del Principat de Catalunya, signada per Germània de Foix. ↵

En ser un poble àgraf i de cultura oral, els documents que ens donen notícies sobre els gitanos sempre procedeixen de fonts alienes, normalment d’institucions: Església, inquisició, tribunals, reials ordres i pragmàtiques, etc.; i en aquests documents sempre hi ha la sensació que només existeixen problemes amb els gitanos, però això no és cert, ja que hi va implícita molt aviat la presència de les famílies gitanes en terres catalanes i el seu interès per formar part de la societat i dels seus treballs comuns, i també de les poques i pocs gitanos que tenien problemes amb la justícia eclesiàstica o civil, com ho demostren els documents.

Entre aquests documents que ens confirmen la presència dels gitanos en terres catalanes, hi ha les relacions de causes del Tribunal de la Inquisició de Barcelona [5] .  En un segle només apareixen quatre causes:

  • 1608. Gratiniana Bustamante. Per mirar les ratlles de les mans. 50 fuetades i desterrament
  • 1609. Robatori sacríleg d’uns gitanos. No es trobaren ni arribà a demostrar-se que foren gitanos.
  • 1667. Miguel Malla. “Gitano de professió”, veí de Balaguer. Processat per blasfèmia. Causa suspesa.
  • 1667. Magdalena Malla. Casada, sense ofici, “de professió gitana”. Processada per fetilleries i embruixos. Greument represa,  advertida i comminada. Causa suspesa.

En la Reial pragmàtica de 1717 s’indicaven les ciutats on únicament devien viure els gitanos, cap d’elles era catalana. En 1729 s’afegien algunes ciutats més, entre elles Sant Feliu de Guíxols, Figueres, Olot, Vic, Vilafranca del Penedès, Berga, Manresa, Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Tremp, Lleida, Mataró, Tortosa, Tarragona, Balaguer, Girona, Tàrrega, Solsona, Guissona, Vilanova de Cubelles, Sitges, Santa Pau, Besalú, Cambrils, Reus, Torroella de Montgrí, Granollers, Calders i Verdú. Seria en la Reial pragmàtica de 1746 quan s’afegiria la ciutat de Barcelona.

La política dels Borbons durant el segle XVIII buscava el control dels gitanos i la seua assimilació per a ser vassalls com la resta. Es realitzaren a aquest efecte diversos censos o recomptes que començaren per l’ordenat en la Pragmàtica de 1717. Aquest cens en Catalunya es realitzà en 1729, perquè fins aleshores estava vigent en el Principat una llei d’expulsió de 1715, i es trobaren 95 famílies gitanes amb un total de 432 membres. Un altre cens fou de 1746, amb un total de 128 famílies.

L’últim cens fou en 1785 i hi consten 214 famílies amb un total de 918 membres. Les comarques on més població gitana vivia eren: Tarragona (320), Girona (200), Tortosa (100), Lleida (90), Mataró (36), Vilafranca (27), Manresa (17), Puigcerdà (14), Vic (10).

La població gitana era molt jove, dos de cada tres gitanos tenien menys de 25 anys i la mitjana de fills era de tres per matrimoni.

Les famílies gitanes ja eren en aquella època molt heterogènies. Una majoria eren seminòmades a causa, fonamentalment, de les pròpies lleis que els perseguien o de les necessitats de buscar feina. De fet, les feines que tenien demostren sovint que eren sedentaris: sabaters, ferrers, filadores, cordoneres, etc., i altres que podien exercir-se indistintament des del sedentarisme o des del seminomadisme, com jornalers, arriers, esquiladors, pastors, etc.

Un xicotet grup de famílies gitanes, agrupades al voltant d’uns pocs llinatges i sedentaritzades feia ja molts anys eren amos de cases i terres, eren fins i tot  riques. Enviaven els seus fills a les escoles i es dedicaven al comerç de ramat i a treball de llauradors. Igualment existia un altre xicotet grup de famílies nòmades, que vivien prop de la delinqüència, alguns d’ells condemnats a presó o galeres; en 1785, només 18 dels 918 gitanos censats estaven complint algun tipus de condemna, per tant es  tractava d’una minoria.

Barcelona, una volta es va permetre que hi residissin, fou una de les poblacions amb major nombre de censats, uns autors indiquen 121 i d’altres 231 [6].   “Salvo una familia apellidada Malla, las demás avecindadas en Barcelona en 1785 lo estaban en el Cuartel 5º, y todas ellas podían clasificarse en tres grupos diferentes. El primero, más reducido, estaba integrado por descendientes –sus apellidos eran Berenguer y Nogueras- de soldados avecindados con plaza de inválidos, y una Real Cédula de 20 de diciembre de 1780 había refrendado sudescalificación gitana; dedicados al comercio de ganado con mucho caudal, pagaban religiosamente los impuestos de cabestraje. Otro segundo grupo era el de los descendientes del capitán don Francisco Jiménez, quien se señaló en servicio al Rey al principio de este siglo en las revoluciones de esta ciudad; una Real Cédula de 17 de marzo de 1736 garantizaba su derecho a ser excluido de las limitaciones inherentes a la gitanería. Por último, un tercer grupo, mayor que los anteriores, estaba formado en todo caso por personas con domicilio fijo dentro de las murallas, que siempre hablaron lengua catalana y vistieron al uso de Cataluña, gentes sin nota de infamia y que se habían casado con frecuencia con gentes del país y militares” [7].

Singular fou la posada en pràctica de l’article 18 de la Pragmàtica de 1783 en la qual s’establien comissions encarregades de l’educació i formació dels xiquets i joves gitanos. Fou un alcalde de circumscripció de la Sala del Crim de Barcelona, Francisco de Zamora y Aguilar, qui va realitzar una experiència educativa i assistencial a Barcelona i pobles del seu rastro, entre 1785 i 1786. Començà un registre censal dels gitanos de Barcelona; després amb un examen dels xiquets/es i joves per a conèixer les seus aptituds abans de decidir aplicacions i destins. D’aquest examen dirà: “todos eran vivos y de un talento despejado” aunque “sólo sabían bailar y cantar canciones indecentes, sin saber persignarse, y algunos ni aun hacer la señal de la Cruz”.

I finalment es dedicà a una urgent catequització que aconseguí en un breu temps que aprengueren “lo que está obligado todo católico” y a las niñas el catálogo de “las obligaciones de una buena hija y de una madre de familia con respecto a sus casas y al estudio”.

Treballà amb 74 xiquetes, xiquets i joves gitanos, en una primera fase, escolaritzant-los i després ensenyant-los un ofici.

Autèntica gesta trobar mestres honrados que volguessin admetre nens gitanos: “recelo ante los robos”, “son sucios, se dejan crecer el pelo y caer sobre su rostro, no se cortan las uñas, van descalzos de pie y pierna y presentan un aspecto horrible”.

També es dedicà a visitar els poblats propers a la capital: Sabadell, Sant Andreu de Palomar, Terrassa, l’Hospitalet, Sarrià, Mataró, on intentà millorar les condicions de vida i buscar feina als gitanos, gastant-se a millorar els allotjaments, comprar mobles, robes, telers i altres instruments de treball 6.182 reals de velló, que pogué pagar gràcies a almoines de diverses personescondecorades i institucions de la ciutat comtal: el governador de Catalunya, la comtessa de l’Asalto, el bisbe de Barcelona, l’inquisidor, dos capitans de la guàrdia valona i els cinc gremis majors de Madrid.

El rei, a través de Floridablanca, va veure amb molt de plaer els treballs que havien fet lesgitanetes i els envià felicitacions i estímuls, però quan va sol·licitar Floridablanca estendre els seu treball a la resta del Principat de Catalunya sembla que no hi hagué resposta positiva.També trenca l’estereotip de la mala vida que assignava als gitanos l’informe de la fiscalia del Principat que reconeixia l’any 1783 que “no consta que los llamados gitanos se hayan dado al contrabando, al salteamiento de caminos, al asesinato ni a los robos magnos, puesto que de diez años a esta parte sólo se ha formado en esta Sala del Crimen un proceso de muerte que se atribuyó a dos de ellos, pero donde los ha habido no han dejado de cometer algunos hurtos, bien que de poca consideración y casi todos de comestibles a que tal vez les habrá obligado, muchas veces, su necesidad voluntaria” [8].

Una crònica ens parla de gitanos rics, com el que vivia a la casa número 8 del carrer de la Riera del Pi, al qual la tradició li atribueix la construcció del campanar de l’església del Pi [9].

El segle XIX i el seu lent procés d’industrialització fou devaluant a poc a poc els oficis tradicionals exercits pels gitanos. D’una banda no havien estat admesos  en els oficis gremials i havien de dedicar-se a ser jornalers, tasques al camp, o oficis de cistellers, sabaters, venedors, etc. Així que l’adaptació que realitzaren durant el segle XVIII fou impossible en el XIX i XX i s’arribà a situacions molt marginals, tant en el treball com en l’habitatge. Exemple d’aquesta situació poden ser les deu famílies censades a Sant Martí de Provençals, de 1862 a 1866, l’ofici de les quals era el d’esquiladors.

Al primer terç del segle XX hi ha una gran concentració de gitanos a la ciutat de Barcelona d’una forma molts heterogènia. Hi havia gitanos barraquistes, itinerants; gitanos residents en barraques americanes de lloguer i en dolentes condicions però integrats amb la resta de veïns dels barris i en les seues reivindicacions, i gitanos residents i integrats plenament en la vida social de la ciutat sense perdre la seua identitat cultural i grupal pròpia, famílies assentades a Barcelona des de feia dos-cents anys, considerats com a gitanos catalans. [10]

En l’actualitat vivim a Catalunya unes 75.000 gitanes i gitanos. Les famílies gitanes vivim entre el manteniment cultural i el canvi. Hi ha una gran necessitat de romandre determinats valors i costums que creiem que no s’han de perdre, però paral•lelament admitim la necessitat de participar en les institucions majoritàries, en el sistema educatiu que permeti els nens i nenes i joves gitanos preparar-se i estar en igualtat d’oportunitats amb la resta de conciutadans i veïns, per a poder accedir al treball, un treball que ja no pot ser majoritàriament la venda als mercadets ni en altres oficis tradicionals. Pels nous reptes d’aquest segle XXI calen noves eines, nous oficis, per a progressar sense perdre la nostra cultura.

Un dels trets particulars que singularitzen els gitanos catalans és la rumba gitanocatalana, entesa com una música mestissa –igual que el flamenc en conjunt–, que ha cristal•litzat, de manera brillant, en les gitaneries dels barris de Gràcia i Hostafrancs i del carrer de la Cera a la ciutat de Barcelona i d’altres localitats com Mataró i Lleida. Noms com El Pescaílla, el Tío Paló, Chacho o Peret són primordials per tal d’entendre el gènere. Els gitanos catalans duen el compàs binari del desenvolupament rumber en especial una marca sandunguera, canten les lletres essencialment en català i acompanyen la veu amb un particular toc de guitarra, que uneix harmonia i percussió, un invent que algú va batejar amb el nom d’el ventilador. Els vells canten una rumba més sòbria, però les joves generacions es tornen bojos per la salsa, pels teclats i les percussions més estrambòtiques i duen l’americanisme fins a l’extrem.

La societat gitana catalana segueix essent heterogènia com ho era fa segles. Segueix havent-hi famílies ben situades i famílies a les portes de la misèria. Segueix havent-hi un alt percentatge d’analfabetisme (11-12%) i, alhora, una escolarització gairebé total en educació infantil i primària; una encoratjadora arribada a l’educació secundària, però sense acabar bé aquesta etapa, i una presència mínima (1%) a la universitat, que reflecteix les importants dificultats que encara tenen els gitanos per arribar a aquesta etapa. Hi ha encara excessius barris on es concentren els gitanos i això va en detriment de la convivència interètnica.

Hi ha un creixent associacionisme gitano i una incipient participació en associacions no gitanes.

També hi ha una nova participació al moviment evangèlic gitano. Entre el 55 i el 70% dels gitanos es declaren pertanyents a l’Església evangèlica pentecostal. I el 25-30% es declaren catòlics.[11]

En l’actualitat i amb la democràcia hi ha uns canvis fonamentals en la legislació catalana. Una legislació positiva que es pot constatar en dos exemples concrets:

  • La creació al si de l’Ajuntament de Barcelona, el 17 de juliol de 1998, del Consell Municipal del Poble Gitano de Barcelona, el qual alhora forma part del Consell Municipal de Benestar Social, on estan representades nou associacions i entitats gitanes, totes les que hi ha a la ciutat. Aquest Consell té les competències de promoure accions i iniciatives per a combatre el racisme, la discriminació, i en defensa de la cultura gitana; estimular la participació entre los gitanos; vetllar pel protagonisme dels joves i la dona gitana, etc.
  • El Parlament de Catalunya, el 21 de novembre de 2001:
  1. “Reconeix la identitat del poble gitano i el valor de la seua cultura com a salvaguarda de la realitat històrica d’aquest poble.”
  2. “Insta el Govern a realitzar les gestions pertinents per a contribuir a difondre el reconeixement de la cultura gitana i del valor d’aquesta per a la societat catalana”. [12]

Amb tot el que hem viscut els gitanos catalans ens mantenim en la convicció que, tot i els canvis necessaris en les nostres pautes i estratègies culturals, la cultura gitana perdurarà i continuarà estant viva en el futur.

[1] López de Meneses, Amada (1968). Los gitanos llegan a Barcelona a mediados del siglo XV. Revista Pomezia, núm. 29.
Salvoconducto de María de Castilla: Arxiu de la Corona d’ Aragó. Cancelleria reial. Registre 3.197, foli 101 recto i verso.
[2] Segura, Joan (1907-1908). Historia de Igualada. Barcelona: volum II, pàgs. 228-229.
[3] Arxiu de la Corona d’ Aragó. Cancelleria reial. Registre 3.391, foli 7 recto i verso.
[4] Vargas, Alejandro (2002). Los gitanos en la Cataluña del S. XVIII. Revista I Tchatchipen, núm. 39.  Barcelona: Institut Romanó de Serv. Socials i Culturals.
[5] Archivo Histórico Nacional, secció Inquisició, llibres 732,735.
[6] 121 indicarà Gómez Alfaro i 231, Sánchez Ortega.
[7] Gómez Alfaro, Antonio (1980). Los gitanos en Cataluña en el siglo XVIII. Revista Historia y Vida, núm. 150
[8] Sánchez Ortega, María Helena (1977). Documentación selecta sobre la situación de los Gitanos españoles en el siglo XVIII. Madrid: Editora Nacional, pàg. 215.
[9] Amades, J. Històries i llegendes de Barcelona.
[10] Garriga, Carme (direcció) (2000). Els  gitanos de Barcelona. Diputació de Barcelona, pàg. 69.
[11] Garriga, Carme (direcció) (2000) Els  gitanos de Barcelona.  Diputació de Barcelona.
(2003) Els gitanos de Badalona. Diputació de Barcelona.
[12] Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya núm. 240. Palau del Parlament, 21 de novembre de 2001.
Article extret del projecte educatiu MAJ KHETANE.
Escrit per Jesús Salinas.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies