CULTURA

La cultura d'un gran viatge

Encara que els gitanos portem més de sis segles a Europa, seguim sent els grans desconeguts. Moltes coses s’han dit i es continuen dient sobre els nostres orígens, des de ser descendents de Caín o Judes, a ser els supervivents del Atlàntida, i en l’actualitat molta gent pensa que procedim de Romania. No obstant això, ja al segle XVIII es va començar a relacionar els gitanos amb l’Índia. No hi ha cap text antic que parli de la sortida d’un grup que s’identifiqués com a “gitano” i que es comencés a desplaçar d’Àsia a Europa. Només hi ha una evidència sobre el nostre origen, la llengua romaní.
Després de ser estudiat i analitzat, s’ha establert que els Romaní és una llengua que pertany a la família del sànscrit, i està estretament relacionat amb idiomes com l’hindi, l’urdú o el farsi. Tot i que la base de la nostra llengua és d’origen sànscrit, tenim una gran quantitat de paraules prestades d’altres llengües com el persa, l’armeni, llengües eslaves, turc, grec o romanès (Jiménez, N. 2008). Gràcies a tots aquests préstecs lingüístics s’ha deduït la ruta presa pels romanís una vegada que van sortir de l’Índia.

La cultura gitana

El poble gitano, com a poble que ha viatjat ha tingut un paper molt significatiu en l’intercanvi, tant d’aspectes culturals com de béns materials. Igual que succeeix amb l’idioma gitano, la cultura gitana es va creant al llarg del camí i dels segles a través del contacte i convivència amb altres pobles. Encara que vàrem sortir fa ja més de mil anys de l’Índia, seguim conservant un marcat existencialisme oriental, al qual se li han anat afegint clares influències arabo-musulmanes i cristianes. Tot això fa del poble gitano un poble únic i immens en el seu patrimoni cultural.

La celebració de la vida i la mort segueixen sent els principals rituals que diferencien al poble gitano de qualsevol altre, ja que en cada un d’ells podem observar com es barregen en una perfecta estequiometria tradicions pertanyents a diferents pobles i, de vegades, oposades entre sí, però sumades amb harmonia i sentit en l’amalgama cultural gitana.

La música gitana

bailaor_llargviatgeDe la mateixa manera que els gitanos van aprendre i van adoptar com a pròpies paraules, valors i tradicions dels diversos indrets per on passaren, l’art no només no va poder escapar a aquest corrent, sinó que va ser on es va produir l’intercanvi de major riquesa. Una de les primeres llegendes que va intentar explicar la sortida dels gitanos de l’Índia conta que al voltant de l’any 400dC, Bahram Gur, Rei de Pèrsia, va demanar a un Rei del Nord de l’Índia que li enviés deu mil músics i les seves dones per a unes festes. Encantat i impressionat pel talent dels músics, Bahram Gur els va demanar que es quedessin per sempre en el seu regne i els va regalar diverses hectàrees de terra, provisions de gra i bestiar. Els músics, que no tenien experiència com a grangers, es van quedar molt aviat sense gra i sense bestiar i amb les terres sense rendiment. El rei no va suportar tal dissort i, enfurismat, va expulsar del seu país als deu mil músics gitanos (Fraser, A. 2005).

Encara que no puguem demostrar la veracitat d’aquesta llegenda i encara menys conèixer les capacitats artístiques del grup que va donar origen a la comunitat gitana, el que sí podem afirmar és que gitanos i música són pràcticament sinònims en l’imaginari social de qualsevol país europeu. Molt s’ha discutit sobre els motius que han dut als gitanos ha desenvolupar tant la seva capacitat per a la música i no per a altres arts com la pintura o l’escriptura. Normalment s’argumenta que la música, en ser immaterial, era un art que es podia transportar amb facilitar. No obstant això, he de remarcar que la música té un caràcter viu per si mateix superior a altres arts. La música et permet construir un diàleg amb “l’altre” de manera instantània, i és en aquest àmbit on els gitanos han obtingut el major èxit relacional amb els no gitanos, intercanviant, compartint i creant nous diàlegs a través de la música en qualsevol racó d’Europa .

L’enginy creatiu dels gitanos a la música ha donat lloc a diversos gèneres musicals únics i reconeguts mundialment com el Flamenc o el Jazz Manouche. Encara que els gitanos tinguessin un paper decisiu en la seva generació, tots ells són estils universals, que s’han enriquit per aquest constant intercanvi entre gitanos i no gitanos.

La música gitana porta segles inspirant als millors compositors de la història. Franz Listz, que va incorporar melodies romanís als seus Rapsòdies hongareses, sempre va mostrar la seva fascinació pels violinistes gitanos János Bihary i Antal Csermák. Ell no va ser l’únic, Fran Joseph Haydn , Ludwig Van Beethoven , Franz Schubert o Johannes Brahms van quedar fascinats per una manera d’entendre la música totalment diferent i marcada per la creativitat en la composició i el virtuosisme en la interpretació.

“La inspiración del momento es el motor imparable de los músicos gitanos, algo que choca en ocasiones con las estrictas reglas clásicas, donde hasta las cadencias de un concierto deben estar escritas en papel pautado porque los intérpretes clásicos renunciaron al valor y al compromiso diario de la improvisación. Ese espacio para la pasión creativa del intérprete, reivindicado en las tres últimas décadas por los especialistas en la música clásica, permanece vivo en la música gitana desde sus raíces.

El desaparecido violinista y director de orquesta Yehudi Menuhin defendió con pasión la influencia romaní en la música clásica, la lección como intérprete que él recibía al entrar en contacto con otra forma más libre y comunicativa de hacer música. Menuhin aprendía por igual de violinistas, clarinetistas o cantantes: sentía el lirismo, la fuerza rítmica, la naturalidad y la frescura de la huella romaní, palpable en canciones y danzas de Johannes Brahms, Antonin Dvórak y Leos Jánacek; en las piezas violinísticas y orquestales de autores tan diversos como Pablo Sarasate, Fritz Kreisler, Bela Bartók o Georges Enesco; …”

Pérez Senz, Javier (2007). “La fascinación por la música en libertad”. Cuadernos Gitanos (número 1)

El concepte efímer i improvisat que els gitanos tradicionalment han atorgat a la seva música, al costat del fet que pocs músics gitanos han seguit una educació acadèmica musical, ha ocasionat que no es valori als músics gitanos com a compositors tant com a intèrprets; sobretot en el terreny de la música clàssica on únicament es reconeix els drets d’autor a aquells que escriuen les seves notes en el pentagrama.

La literatura gitana

Durant diversos segles els gitanos han aparegut en un gran nombre d’obres literàries, sempre en un pla secundari, i sempre d’un mode estereotipat. En el millor dels casos els gitanos apareixem amb una imatge romàntica i rebel, i en el pitjor dels casos apareixem com lladres i mentiders. Pocs han estat els escriptors que han tractat els gitanos allunyant-se dels prejudicis dominants, en aquest sentit hem de ressaltar les obres de Lorca, García Márquez o Tabucchi (Oleaque, J. 2012).

Tot i que la literatura no ha estat l’art més prodigat entre els gitanos, podem destacar escriptors genials com José Heredia, Joaquín Albaicín, Rajko Djurik, Santino Spinelli, Bela Osztojkan o Mateu Maximoff. Tots ells de països diferents , però tots ells amb una temàtica comuna: la llibertat i la persecució, el camí, el carro, el vent o la pluja (Oleaque, J. 2012).

La cultura gitana és de base àgrafa, l’idioma gitano no ha estat oficialment escrit fins fa pocs anys; i si a això li sumem la històrica situació d’exclusió i marginació social soferta pel poble gitano, podrem entendre perquè els gitanos no tenim una gran tradició literària. No obstant això, no podem oblidar tots els contes creats per gitanos i que han explicat durant segles a gitanos i no gitanos, i que han passat de generació en generació sense ser escrits. En els últims anys s’han desenvolupat diversos projectes per recopilar aquests contes de la viva veu dels gitanos.

La història dels gitanos sempre ha estat escrita i estudiada pels gaché, i això dificulta conèixer la veritable història viscuda pels gitanos: Què és el que pensaven? Què és el que sentien? Mai vam poder escriure aquestes respostes, encara que si ens acostem a l’art, a la música o als contes podrem captar l’emocionalitat i la veritable història dels gitanos, i podrem descobrirem un poble amb voluntat de relacionar-se, d’aprendre i obrir-se “als altres” des una posició d’igualtat.

Jiménez, N. (2008). “Sar San? ¿Cómo estás?”. Instituto de Cultura Gitana. Madrid.
Fraser, A. (2005). “Los Gitanos”. Ed. Ariel. Barcelona.
Pérez Senz, J. (2007). “La fascinación por la música en libertad”. Cuadernos Gitanos (número 1). Instituto de Cultura Gitana. Madrid
Oleaque, J. y Serrano, A. (2012) “… y las otras artes”. Exposición Itinerante Vidas Gitanas, Lungo Drom.
Escrit per Pedro Casermeiro.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies