CULTURA

Filosofia i Gitanos

Filosofia i gitanos? Gitanos i filosofia? Filosofia gitana? En les següents línies més que tractar de respondre a aquestes preguntes, tractaré de precisar-les, no per arribar a conclusions definitives sinó per generar noves preguntes. Les idees aquí exposades són provisionals i incompletes, més que assenyalar una fita volen un indicar un camí. No tractaré de trobar una possible resposta a cada qüestió plantejada perquè no pretenc tenir raó o estar en possessió de cap veritat. És més aviat una invitació a la reflexió, i com tota invitació, no pot ser forçada. Fetes aquestes precisions preliminars, començaré amb la primera qüestió.

Filosofia i gitanos?

S’ha pensat des d’un punt de vista filosòfic la multiplicitat gitana? La resposta és no. La reflexió al voltant de la multiplicitat gitana es fa des d’una mirada mèdica. És un posicionament descriptiu- diagnòstic. Busca trobar el diagnòstic precís perquè pressuposa hi ha alguna cosa que és disfuncional en el cos social gitano. Per aquest tipus de reflexió entenc aquella que vol ser objectiva, científica. I a partir d’aquesta descripció trobar el diagnòstic sobre la situació dels gitanos. S’observa el cos social gitano per trobar el diagnòstic adequat. Es tracta d’aquella reflexió que descriu “la realitat tal com és” o “compte allò que veu” per a partir d’aquí, trobar explicacions. En aquest tipus de pensament l’investigador, suposadament, se situa davant del seu objecte tractant de descriure els fets tal i com es donen. En aquest tipus de pensament es situa la immensa majoria de la bibliografia referida a la multiplicitat gitana. Tracten de donar compte del que veuen o del que ha succeït. I des d’aquesta descripció s’explica la realitat. No hi ha suposadament intenció ni de “salvar” ni de “condemnar” la multiplicitat gitana sinó de fer una descripció del seu present o d’una narració del seu esdevenir històric que serveixi de principi explicatiu de la seva situació actual. Verbigràcia;

Qui són els gitanos? Quin és el seu origen? Quina és la seva situació actual a la península i la seva evolució històrica? Com explicar la seva marginació? …Era absolutament necessari conèixer la seva trajectòria històrica, segons queda ara establerta pel que fa al segle XVIII en el present treball.

Mª Helena Sánchez

He pretès aquí oferir una descripció el més objectiva i ordenada possible de dues comunitats gitanes, de les que he obtingut informació fidedigna i detallada … Voldria de veritat que el meu treball, aquest i el que segueixi fent, pugui contribuir en alguna cosa a la compressió, tan urgent de la seva forma de vida i valors.

Teresa San Román

Semblaria que davant aquest posicionament un no tindria més que admetre-ho sense objeccions. No obstant això es poden i sobretot s’han de fer un parell d’objeccions de principi en la reflexió al voltant de la multiplicitat gitana. La primera és que els suposats fets que es volen descriure no són tals. No són fets sinó interpretacions de fets. I la interpretació està fortament condicionada pel context des del qual es pensa. Es tracta de la distinció entre context de descobriment i context de justificació. En la filosofia de la ciència, es diu context de justificació a les diferents proves dades o demostracions que el científic aporta per a la justificació i defensa de la veritat de les seves hipòtesis. Per context de descobriment cal entendre els factors que influeixen en la creació i acceptació d’una teoria. En aquest context cal incloure elements no estrictament científics (com els psicològics, morals, culturals, polítics, etc.) que influeixen en l’admissió o no d’una idea o teoria davant la comunitat científica. Fins a la dècada dels seixanta, es considerava que el context de justificació era el fonamental per explicar l’acceptabilitat d’una teoria enfront d’una altra. Quan dues teories eren contradictòries entre si s’imposava la més racional, la més veritable. Però això no succeeix així. Perquè som éssers culturalment situats. És a dir no ens enfrontem a la realitat desproveïts d’idees preconcebudes i paradigmes preestablerts, d’esquemes mentals i emocionals, de categories conceptuals i morals, d’una nooesfera. La nostra relació amb el món es troba arbitrada per tota aquesta arquitectura interior. I tota aquesta arquitectura interior és modelada pel context cultural en què l’individu està inserit. La història mostra com les creences determinen el que es considera com a veritable i el que no. No va ser precisament perquè era més racional pensar que la terra fos el centre de l’univers la raó perquè es van negar les idees de Galileu. Cal distingir entre la manera en què s’arriba a un resultat i la manera en què es justifica. Així el primer que caldria fer per pensar la multiplicitat gitana, és qüestionar els paràmetres des dels quals es pensa. Ja no es tracta de descriure el que es veu, sinó d’analitzar la intenció de la mirada que observa. Quina pot ser la intenció de Mª Helena Sánchez qui posa en la dedicatòria de l’esmentada obra (dedicada al pensar “objectivament” l’esdevenir històric dels gitanos) la següent dedicatòria: “al meu pare amant del flamenc encara que no dels gitanos”. En fi.

Una altra objecció que es pot fer a aquest tipus de plantejament és que no es té en compte que les idees no només descriuen la realitat, també la creen. Es tracta de la distinció que fa Marx Weber entorn dels conceptes. D’una banda són índexs i per un altre factor. Com índex descriu la realitat, però la manera de descriure-la funciona com a factor, com a creació de la realitat. Per analogia. En una obra fílmica, el muntatge pot fer aparèixer una obra com dramàtica o com a comèdia. En relació a un tema recent. L’última definició de gitano/a de la RAE. La major objecció intel·lectual que em ve al cap en aquest sentit és que precisament, la inclusió de trapacero en l’accepció de gitano/a, no funciona com a índex sinó com a factor. És a dir, no és una descripció de la realitat sinó que la crea. O més aviat, la descripció de la realitat crea la pròpia realitat que es descriu. Per tant els acadèmics que van acordar incloure la susdita definició, no poden justificar-se darrere un escut de suposada descripció de la realitat objectiva. No són asèptics, estan contribuint a mantenir una realitat on els gitanos/es som identificant amb persones que es serveixen d’enganys i artificis per defraudar una persona en algun assumpte. I dic “mantenir” perquè aquesta és exactament una de les notes característiques de la semantització de la multiplicitat gitana durant el procés legislatiu contra ella, que de forma oficial es perllonga des de 1499 a 1978 i les conseqüències encara estan vigents. Exemple palmari d’aquesta vigència és la inclusió de trapacero/a en la definició de gitano/a, el rastre es pot seguir fins a la primera pragmàtica de 1499:

Sepades que a nos es hecha relación que vosotros andays de lugar en lugar muchos tiempos e años ha sin tener officio ni otra manera de vivir alguna de que vos mantengays salvo pidiendo limonas e hurtando e trasagando, engañando e haciendo vos hechizeros, e adevinos e haciendo otras cosas no devidas, ni honestas.

Diu textualment la pragmàtica. I des d’aquesta semantització, des d’aquesta veritat es deriven i justifiquen les mesures d’extermini, expulsió i empresonament contra la multiplicitat gitana preses pels poders de l’Estat. Es tracta per tant de tenir en compte el que digués Nietzsche i desenvolupés Foucault sobre les relacions entre veritat i poder. De com el poder imposa la veritat. De com ens cal la creació de discursos de veritat per exercir el poder. De com estem sotmesos a la producció de la veritat del poder i no podem exercir el poder sinó a través de la producció de la veritat. Per què no cal oblidar que el procés legislatiu contra els gitanos a Espanya es troba imbricat a un tipus de discurs de veritat sobre ells. No hi ha exercici de poder sense una economia de la veritat. Els discursos de veritat són un exercici de poder. Cadascú assumeixi les seves responsabilitats.

Gitanos i filosofia?

Amb aquesta segona pregunta em qüestiono si hi ha hagut o hi ha una reflexió feta pels propis gitanos/es sobre la multiplicitat gitana. A risc d’oblidar-me o no conèixer alguna contribució en aquest sentit, m’atreveixo a dir que no. Malauradament. Aviat hi haurà. Semblaria intentar fer obvi que és evident insistir en la necessitat que els/les gitanos/es contribueixin a la reflexió al voltant de la multiplicitat gitana. Entre els molts elements que aquesta contribució aportarà a la temàtica gitana, indico un element que considero clau per donar llum sobre aquesta qüestió. Tractaré d’explicar-me. Tot i que les aproximacions teòriques al tema gitano és de molt diversa qualitat acadèmica, cap d’ells s’ha qüestionat els principis, mètodes i conseqüències dels posicionaments teòrics des dels quals es fa la lectura de la realitat gitana. Això es queda en un punt cec de la investigació. I cal il·luminar aquesta regió perquè és fonamental en la resolució de l’equació gitana. En antropologia es distingeix entre els aspectesEmic – com una descripció que l’investigador duu a terme en termes significatius (conscients o inconscients) per a l’agent que les realitza; i l’aspecte Etic -com una descripció de fets observables per qualsevol observador desproveït de qualsevol intent de descobrir el significat que els agents involucrats li donen. Faltaria introduir un aspecte que m’agrada anomenar,Replic, com un qüestionament dels mètodes, processos i punts de partida que sustenta les premisses de les que parteix l’investigador. Em sembla que la contribució de la reflexió dels gitanos/es sobre la multiplicitat gitana contribuirà a il·luminar un punt cec en totes les investigacions, anàlisis, tesis, informes i altres documents. Aquest punt cec és el punt de partida de l’investigador. Es tracta d’analitzar els punts de partida que han servit de base a la interpretació que els diferents investigadors tenien o tenen a l’apropar-se al fet gitano. Es tracta d’adreçar a la persona que pregunta per què pregunta el que pregunta i per què ho pregunta d’aquesta manera.

Filosofia gitana?

Tercera qüestió. El fet d’haver signat que no hi ha hagut reflexió per part dels gitanos sobre el fet gitano, no vol dir que no hi hagi una filosofia gitana, un art de l’existència gitano. Sense voler ara precisar en tota la seva profunditat i dimensió les implicacions d’aquesta afirmació, em remeto a lo comú. SASTIPEN TALÍ. Salut i llibertat. No és poc el que expressa. Em prendré la llicència de suposar, que la fórmula tradicional (o almenys una de les tradicionals) de la salutació gitana, igual que passa amb altres pobles i cultures, el significat va molt més enllà del significat estricte de les paraules que la componen . És a dir, connoten més que denoten. Potser hi hagi persones per les que això els pugui semblar que em prenc massa llicències. Potser. Però cal recordar que sobre el significat de la salutació índia (Namaste) o l’hebreva (Shalom), per exemple, s’ha reflexionat i s’ha escrit bastant. S’han parlat de les implicacions místiques i ètiques que aquestes fórmules tanquen. Sastipén Tali. En principi els termes que el componen es refereixen a dimensions humanes diferents. D’una banda “Salut” fa referència a una qüestió física i de l’altra “llibertat” a una actitud ètica. Seguint amb aquesta línia de pensament, podria dir que aquesta salutació tanca una actitud filosòficament, vitalista i llibertària. Vitalista perquè afirma com un bé la salut i llibertària perquè enuncia una predilecció volitiva cap a la llibertat. Tractaré de precisar-ho. Per a això començo amb el primer terme; Salut. Si atenem a la definició de l’OMS, salut és l’estat complet de benestar físic i social que té una persona. Tot i que es podria a entrar a considerar si hi ha una consideració pròpia intragitana de benestar físic, el que em sembla clar és que es dóna una consideració diferent del que s’entén per salut social. La dimensió social de la salut en l’àmbit intragitano passa pel nivell i qualitat de les relacions que es mantenen amb altres gitanos/es. D’aquí, la importància del grup, dels teus, de la família. És una qüestió de salut social. És un signe de salut social gitana, que un malalt tingui l’habitació de l’hospital plena de gent. És saludable socialment que els gitanos vagin en grup. Una altra cosa és analitzar les causes històriques i socials que han conduït a això. Però això s’escapa ara de les meves actuals intencions.

mano_floresAbans de passar al segon terme m’aturo a comentar que les dues dimensions esmentades, salut i llibertat, estan connectades mitjançant la partícula conjuntiva “i”. No es contraposen, ni s’anteposen sinó que es coimpliquen. Aquesta conjunció copulativa ve a expressar que sense una cosa no és possible allò altre i viceversa. Componen un binomi inseparable i els termes dels quals remeten interdependentment. Cap a què apunta aquest binomi? Què pot voler dir aquest mutu remetre? Senyalo una doble interpretació: “Sense salut no és possible la llibertat”, o “només el ser sa és lliure” apunta cap a una predilecció vers l’autonomia en el sentit que la conjunció esmentada ve a posar de relleu una aptitud vital del qui vol valer-se per si mateix. No tenir necessitat de dependre de ningú. De tenir el vigor físic suficient per dur a terme l’activitat escollida. D’altra banda; “Sense llibertat no hi ha salut” o “només el ser lliure és sa”. Aquesta segona lectura del binomi no és tan evident com la primera. A la primera senyala una concepció on un estat físic condiciona un valor ètic. En aquest sentit és clar per a la nostra mentalitat actual pensar això. És a dir, és evident que una malaltia condiciona i fins i tot pot arribar a anul·lar la nostra capacitat per triar. Però la segona lectura del binomi apunta cap a una concepció on un valor ètic condiciona un estat físic. Si això semblaria no tan evident, pensem en l’aspecte psicosomàtic de les malalties.

Ara bé quin tipus de llibertat és la que es relaciona d’aquesta manera amb la salut? Com a principi ha de ser un tipus de llibertat d’acord amb les idees exposades; 1) un concepte de salut social que passa per la relacions que manté amb el que considera com a iguals; i 2) recerca de l’autonomia personal. Bé, es podria dir que no és contradictori enunciar d’una banda les relacions com a símptoma de salut social i de l’altra la recerca de l’autonomia personal? Depèn de com s’articulin. A això vaig.

La llibertat. Sobre aquesta idea s’han escrit centenars de llibres. Pensadors dels últims tres mil anys s’han detingut a considerar aquesta qüestió. Pel que és impossible ara establir un recorregut detallat. D’altra banda és quelcom comú invocar la llibertat com a senyal de l’actitud existencial dels gitanos/es. Unes vegades s’invoca com a retret i altres com a elogi. I ho fan tant gitanos com no-gitanos. Per què? i sobretot en quin sentit es pot dir que la llibertat és un valor amb el qual els gitanos/es es senten identificats? Per tractar de contestar a aquesta pregunta començaria per distingir tres concepcions de la idea de llibertat. D’una banda llibertat de … altre llibertat per … i finalment llibertat contra … El primer sentit seria aquella situació en què un individu es troba sense prohibicions o obligacions que coartin la seva capacitat de decidir. Podríem classificar aquesta llibertat com negativa en el sentit que no hi ha res que m’impedeixi exercir la meva voluntat. En segon lloc (llibertat per a …) en el sentit de ser lliure per proposar-se i realitzar allò que considerem més convenient d’acord als nostres fins. Podríem classificar aquesta llibertat com propositiva. En tercer lloc la llibertat contra, en el sentit d’oposar-se a un poder que em limita i m’impedeix ser. De fer ús de la llibertat per enfrontar-se a un poder tirànic. Podríem classificar aquesta llibertat com a revolucionària.

La llibertat romaní s’enquadra dins d’algun d’aquests tipus de llibertat? Sota el meu punt de vista no. Per a mi, la salutació gitana tanca una enunciació d’un altre tipus de llibertat. Considero que es tracta d’una lliberta llibertària. Llibertària no en el sentit de no obeir cap norma perquè no es reconeix l’autoritat de qui les imposa, o de posicionar-se’n enfront del poder establert i fer-li front. Històricament no és sostenible aquest argument en relació a la multiplicitat gitana. Sota el meu punt de vista el concepte que enuncia el segon terme de la salutació gitana, es tracta d’un tipus de llibertat que està més a prop de les plantes que de les barricades. Es tracta de ser lliures amb …. Apunta cap a una concepció de l’ésser humà en constant relació amb altres éssers humans per als que no es desitja el que per un no es vol.

Principi categòric gitano

Per ser lliure necessito que els altres també ho siguin. No puc ser lliure en soledat, ni puc ser lliure tot sol.

Podríem classificar aquesta llibertat com relacional. La forma de complir el principi categòric gitano és desarticulant l’entramat que teixeix el binomi ordre/obediència. I ho és perquè l’ordre, la jerarquització va contra el principi categòric gitano, en tant que si ordeno hi ha algú que obeeix, i per això mateix deixa de ser lliure. No es tracta d’enfrontar-se o no obeir pas les ordres de ningú, sinó de no donar-les mai a ningú. D’organitzar la societat sense aquest entramat per la relació ordre/obediència. Uns ordenen i altres obeeixen. És una gran repte, organitzar la societat sense que estigui vertebrada per les jerarquies d’ordre i obediència. Aquest és el repte al que portem mil anys responent els gitanos; organitzar la societat de manera horitzontal més que vertical. Renunciant a la creació de centres de poder. Prioritzant l’harmonització de les relacions sobre la seva jerarquització. Entre els gitanos alemanys, els gitanos encarregats de posar pau davant d’una situació de conflicte es diuen “els que posen en harmonia”. Per aixòcaldria parlar d’una política musical gitana enfront d’una política geomètrica de la societat majoritària. Es valora més “l’acompassament” de la relacions que la seva estabilitat. En un altre moment m’aturaré a considerar aquesta qüestió més en profunditat. La deixo aquí assenyalada.

Llibertat llibertària, deia, no com no obeir cap ordre sinó com no tenir la necessitat de donar-la. Aquesta em sembla una postura no submisa, però que no coincideix amb la llibertat revolucionària. Com deia l’escriptor gitano Mateu Maximoff: “no volem rebel·lar-nos però tampoc sotmetre’ns”. Aquesta és per a mi una afirmació de la llibertat llibertària gitana. Això mateix ho expressà d’una forma més clara encara Camarón de la Isla en la lletra d’un fandango que diu:

Ni que me manden a mí
no quiero mandar en naide
ni que me manden a mí.
Me gusta vivir errante
hoy aquí y mañana allí
y mi vía sigue adelante.

Escrit per Isaac Motos.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies