CULTURA

Gitanos, una cultura ignorada

És ben poc el que es coneix dels gitanos, de la seva història i la seva cultura. I el que sabem no ens arriba a través d’ells, sinó de mirades alienes i freqüentment marcades pel desconeixement, el prejudici i els estereotips negatius. I no només això, les fonts històriques que ens parlen dels gitanos no  sempre són fiables i a més a més, són escasses.
La història dels gitanos no apareix en les històries generals d’Espanya. La societat majoritària i els seus poders han escrit una història que els tolera, els persegueix, els persuadeix, els intenta assimilar o integrar, segons cada moment i cada conjuntura, però a l’hora els amaga, els sotmet a processos d’exclusió i marginació en els límits del sistema social dominant.

No ens detindrem especialment en el seu origen que, consensuadament en l’actualitat, es localitza a l’Índia. Se sap que viatjaven en petits grups independents, que parlaven una llengua pròpia i que amb freqüència deien ser peregrins, és així com està documentada la seva primera penetració coneguda a la Península Ibèrica, a través dels Pirineus. Ens centrarem en la història recent, en la trajectòria de relacions compartides en els últims cinquanta anys [1].

Finalitzada la Guerra Civil, els gitanos comencen a arribar a les grans ciutats. És el moment de la construcció de xaboles o de l’ocupació de velles cases i magatzems en les àrees perifèriques. Aquests gitanos que arriben, com en els seus orígens, ho fan en petits grups per evitar la competència i l’enfrontament entre famílies. Si els recursos són abundants, avisen a d’altres membres de la família. En aquests moments combinen els seus treballs en les fàbriques i obres, de xatarreros i de recollida de cartró amb d’altres tasques temporals, com la recol·lecció en el camp.

Entrats els anys cinquanta, la situació comença a canviar. Ciutats com Madrid i Barcelona tenen ja un número d’immigrants interestatals amb el consegüent creixement. Els terrenys edificables comencen a esgotar-se i es produeix la requalificació de terrenys rústics i forestals. Els gitanos i paios que ocupaven barraques comencen a ser desallotjats. Cada cop hi ha menys terrenys i la concentració és major; és així com s’han creat els anomenats barris gueto, que encara avui existeixen. Es comença, en aquests moments, a propiciar les vivendes socials i molts paios poc a poc són traslladats, mentre que la major part dels gitanos pateixen un trasllat darrere l’altre, formant concentracions xabolistes cada vegada més grans.

Aquest procés implica per als gitanos un enorme esforç d’adaptació per a establir vincles amb el seu medi urbà i per a crear un mínim de convivència entre ells (aliances entre famílies, expulsió d’alguns grups, casaments, etcètera). I quan això és possible, es torna a produir una nova expulsió i un nou reallotjament. Les responsabilitats institucionals passen d’un lloc a un altre amb poc interès o poc coneixement per a resoldre els problemes d’aquest sistema de reallotjament.

Durant els anys seixanta, la situació millora substancialment. Arriba l’oferta de treball. Es creen noves esperances, les relacions interètniques milloren, els xocs entre paios i gitanos són aïllats, els gitanos comencen a interessar-se per l’escola i conseqüentment comencen l’interès per la convivència i l’acostament gitanos/paios.

Però la situació canviarà novament amb els primers anys de la crisi: els gitanos tornen a ser desplaçats. Els anys setanta i vuitanta són per als gitanos una època trista. Es queden sense treball i amb grans frustracions en les esperances que havien generat, i de nou han de recórrer a les seves estratègies productives, en especial desenvolupant la venda ambulant.

Aquest ràpid recorregut per la història recent dels gitanos ens permet entendre la història d’inclusions i exclusions d’aquests per part de la societat majoritària, que sembla tenir un comportament estrictament utilitari en l’oferta d’oportunitats per a ells tant com en la seva exclusió, un utilitarisme que només s’entén com subsidiari a les grans corrents econòmiques i laborals de cada conjuntura. A aquests factors estructurals s’uneixen d’altres més clarament culturals, que poden inclinar la balança d’un o d’altre costat de la integració o l’exclusió social quan les condicions no afavoreixen d’una forma més clara a les opcions disponibles per a ells en una o en l’altra alternativa. Així, per exemple, sovint se’ls hi demana als gitanos que s’integrin dins de la societat paia, però entenent aquesta integració com assimilació. Han de deixar de ser gitanos per a que se’ls conegui el dret d’entrar, integrar-se cívicament en el sistema majoritari. Integrar-se no ha d’implicar assimilar-se, “deixar de ser per a passar a ser un altre que no se és”, sinó tenir els mateixos drets en referència a un treball, un habitatge, l’accés a la sanitat o a l’escola, compartir amb el comú de la població un estatut de ciutadania que recull aquests drets fonamentals i d’altres, i que imposa responsabilitats que no tenen sentit sense el gaudiment simultani dels drets, perquè uns són la conseqüència i la contrapartida dels altres.

[1] En aquesta exposició de la història recent dels gitanos en el nostre país segueixo i em remeto per a una exposició més detallada a T. San Román (1997), La diferencia inquietante. Viejas y nuevas estrategias culturales de los gitanos, Madrid: Siglo XXI.
Escrit per Carme Méndez.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies