ART

Poesia gitana

La gran producció de poesia que acompanya el naixement de la literatura romaní a la segona meitat del segle XX i sobretot en els últims trenta anys demostra clarament que per als Rromà, Sinti i Kalé la poesia és un dels instruments preferits per interrogar-se, per reflexionar, per descobrir-se, per comunicar. Malgrat l’immens progrés de la ciència i de la tecnologia, aquesta ètnia transnacional no té objeccions en preferir el més antic i potser també el més pobre dels mitjans expressius, però certament un dels que més espai deixen al testimoni, a la creativitat , a la imaginació. L’ús escrit i la llengua romaní, transmesa durant deu segles i fins fa molt poc només oralment, és l’expressió més sorprenent d’aquesta voluntat d’identitat. La investigació subjacent a la poesia gitana té com a centre nodal la identitat que interroga, que escruta el propi lloc i el propi destí com si només el reconeixement del propi jo autentifiqués l’existència romaní, dotant-la d’un pretext per al coneixement. La forta i segura presa de consciència porta els poetes gitanos a cercar el lloc que els correspon en la societat actual i al planeta, rebutjant l’històric i reductiu paper de “lliures marginats” que es reflecteix en les polítiques d’aniquilació de la cultura romaní. Són ells els pioners heroics de la “tercera via”, o de l’altra possibilitat d’existir sense haver de ser assimilats ni marginats, sinó subjectes actius i lliures d’expressar les especificitats culturals en el si de la societat.

Trobar un espai propi és per als gitanos un repte difícil en què es juguen la pròpia pell, un repte que, però, pot comportar grans avantatges en tenir la gran oportunitat d’oferir el propi patrimoni cultural i humà en un context multicultural. El poeta gitano treu el cap a la pàgina per mirar-se en un mirall, i el contrast entre les imatges negatives estereotipades externes i la pròpia interioritat provoquen incertesa i atordiment, però al mateix temps determinen una major presa de consciència de la pròpia identitat. I l’obstinada recerca d’identitat és al mateix temps la recerca d’una mitologia gitana.

La presència d’artistes de pobles, tradicions i comunitats gitanes diferents són expressions d’una multiplicitat i d’una fragmentació que provoquen un intercanvi natural i aspiren, tot amb fatigues i incerteses, a reconstituir en una nova unitat i integritat. Tal operació és l’altra expressió de la mateixa recerca que caracteritza el treball dels poetes gitanos com penetració d’una cultura sencera. En el mirall de la pàgina, els mateixos poetes pretenen a més un fidel reflex, sobre ella es treuen desitjos inexpressats, precs, encanteris, voluntat de participació, que troben la seva realització en la paraula.

Els poetes d’aquesta selecció han estat elegits entre els millors artistes Rrom, Sinti, Kalé, Manouche i Romanichels que han pres part en la cinquena edició del Concurs Artístic Internacional “Amico Rom”. Una selecció molt personal d’algunes de les nombroses poesies dels poetes gitanos contemporanis més representatius. S’ha intentat oferir un ventall poètic romaní el més complet possible, abastant diverses veus i registres (masculines i femenines), tenint també en compte les dels joves i les dels joveníssims. El que diferencia les poesies d’aquests autors és la vitalitat de les seves passions, la detallada descripció de la vida natural, l’originalitat de les expressions, l’ús dinàmic i enèrgic de la llengua romaní derivada, sigui de la qualitat de la dicció, sigui de la “ràbia” per la incomprensió, sigui de la determinada voluntat de fer-se sentir. Cada poesia és un diari, una transcripció de la vida, un compendi d’experiències viscudes. Exploradors i colons de la “tercera via” són veritables poetes als quals cal llegir en la seva llengua original. Tot i les diferències d’estil i de contingut en aquestes poesies, es poden destacar característiques comunes com la immediatesa, deguda a la necessitat d’establir un punt de contacte amb els altres per comunicar-se; l’essencialitat del llenguatge, per estar segurs de no ser malentesos i per eliminar la frustració de no ser compresos; l’espontaneïtat, per subratllar les mateixes bones intencions i per confirmar la seva serietat; la senzillesa, en la qual es reflecteix la desolació de la realitat i el propi serè distanciament; l’ús de ritmes i musicalitat, deguts a l’exigència d’expressar una emoció directament.

Llegides successivament i d’una vegada, aquestes poesies poden donar lloc a una llarga conversa per trencar el mortal silenci, per espantar la soledat causada per la falta de comunicació.

A cèlé o kwitipé
ni kwitipé ka a lètte
ka civèle a tras…

Hi ha silenci.
Un silenci que t’envolta,
que inspira terror…

(Giulia di Rocco)

Però si la incomunicació no se supera, hi ha el perill d’anihilament:

Ta na cèle nist ta kirèppe
anglàle ko kwitipé
to merribbé

Però no hi ha res a fer
davant el silenci
de la mort

(Giulia di Rocco)

De tant en tant, l’ús d’al·lusions revela pensaments ocults o inconscients, però més generalment l’univers interior riquíssim i ampli dels poetes es revela a través dels seus instints, dels seus sentiments i de la seva imaginació:

O śil akharel mi godaqe
te del andre k-o mo vogi.
Okote maladoevav so kamav

El vent fred em convida a reflexionar
a mirar la meva ànima
aquí trobo tot el que busco

(Nicolás Jiménez González)

L’entorn sovint sufocant i incomprensiu (invisible per tant per als gitanos) sembla ser una amenaça constant a l’univers interior, d’aquí certes tensions:

Tor vast phandime, ke dikhav len sas
umblavde anda kala sastripen,
ćirikle dukhaqe, phaka ćinde

Veia les teves mans atrapades
caigudes entre aquests ferros,
ocells de dolor, ales tallades.

(Serena Weltz Zigler)

La poesia gitana és “dramàtica” en el sentit que hauria de ser escoltada més que llegida, encara que la lectura proporciona els millors instruments per descodificar els diversos nivells d’interpretació. És realista en el sentit que revela el veritable món dels artistes i del poble que representen, establint un contacte immediat amb el cor:

Kana aven le tare ta atardeon
pasa o gori le paiesko
ando zaleno cimpo thaj ceri
oce astardeolpe o traio.

Quan arriba una caravana gitana
allà, a la vora del riu,
en un camp verd i al cel
la naturalesa mateixa es fa viva.

(Luminita Mihai Cioba)

Aquest art en mans dels poetes gitanos apareix com un agent vital i alliberador i, reflectint un coneixement espontani, és la recerca de la veritat de la pròpia existència:

Kana le tare anzardeon
thaj le grast han e cear
le seiora pínrandea
prastean anda le vasean
tiden kast ande-l ghilea

Quan les tendes s’han aixecat
i els cavalls pasturen lliurement,
amb els peus nus
corren entre els arbres,
junts els Rromà canten al cor
del bosc.

(Luminita Mihai Cioba)

És poesia viva, genuïna, espontània, amb una profunda consideració dels valors humans: l’amor per la vida és gran tot i els patiments i de les incomprensions. És singular el mode de “sentir” el món, la natura i la humanitat. El món és una amenaça i provoca tensions, la natura significa essencialment per als poetes gitanos seguretat, mentre que la humanitat és part essencial de la vida a qui donar la pròpia cultura. La transnacionalitat d’aquesta selecció ho demostra. No és per casualitat, doncs, que el poble gitano sigui transnacional i que sigui l’únic al món que no ha declarat mai la guerra a cap altre poble, que no s’hagi servit mai de les armes per reivindicar un territori.

Així, els autors d’aquesta selecció reuneixen l’essència de la vida a través de la pròpia intuïció i la pròpia psicologia interior. Els temes són els que tenen a veure amb l’home universalment, com si volguessin assenyalar que hi ha un sol ésser, l’humà, si bé amb tantes diferents cultures. Són temes que van del dolor de viure, a l’amor, a la família; de la relació entre gitanos i gadjè, a la condició femenina; de la marginació a la festa religiosa, passant per una rica simbologia, com l’arbre, el bosc, l’ocell, la pluja, les estrelles. L’arbre és el símbol de la vida, de la fertilitat. El “ciriklò” (l’ocell) és l’ànima del poeta, la joventut, el viatge, la llibertat. El bosc representa la seguretat, la família, la creativitat. La pluja és símbol de pensaments i emocions ocultes. Les estrelles representen el subconscient i també un indici de llum en un món obtús i fosc. El llarg camí gitano, recorregut durant més de deu segles porta cap a les arrels de la pròpia existència i cap al futur incert.

Aquest article va ser publicat a la revista I Tchatchipen al número 25.
Escrit per Santino Spinelli.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies