ART

La rumba gitano catalana

Un dels trets particulars que singularitzen els gitanos catalans és la rumba gitano catalana, entesa com una música mestissa –igual que el flamenc en el seu conjunt-, que ha cristal·litzat, de manera brillant, en les gitaneries dels barris de Gràcia i Hostafrancs i del carrer de la Cera a la ciutat de Barcelona, i altres localitats com Mataró i Lleida. Noms com el Pescailla, el Tio Paló, Chacho o Peret són primordials per entendre el gènere. Dintre del divers i ampli univers flamenc existeix una munió d’estils anomenats d’anada i tornada entre els quals destaquen la colombiana, la guagira i la rumba. Aquestes músiques exemplifiquen perfectament el caràcter impur del flamenc perquè neixen, precisament, del contacte joiós, del gaudi promiscu.

PescaillaUn corpus d’harmonies i compassos peninsulars va viatjar al continent americà en les maletes dels gallecs, que anaven a buscar fortuna al nou continent. A les Antilles, aquestes músiques s’impregnen de l’imponent substrat musical colonial, en el qual l’ingredient africà era fonamental. Passat el temps, i emmarcats en el profitós tràfic comercial entre ambdues ribes de l’Atlàntic, alguns d’aquells andins tornen a casa, i amb ells les seves músiques, que una vegada a la península s’aflamenquen definitivament.

A l’Espanya flamenca la rumba adquireix perfils diferenciats. Des de la més arcaica, que va conservar el cantaor gadità Pepe de la Matrona, passant per la sui generis del gran Bambino i Amina o la rumba protesta de los Chichos, que va néixer del son Caño Roto de Madrid. Avui en dia la rumba adquireix colors i sabors molt diversos, sobretot ara que la frontera entre rumba i tango s’ha difuminat.

Però a Catalunya la rumba té un regust diferent. Els gitanos catalans duen el compàs binari del desenvolupament rumber amb especial accent sandunguero, canten les seves lletres essencialment en català i acompanyen la veu amb un particular toc de guitarra, un invent que algú va batejar amb el nom de ventilador, que uneix harmonia i percussió. Els vells canten una rumba més sòbria, però les joves generacions es deleixen per la salsa, pels teclats i les percussions més estrambòtiques i duen l’americanisme fins a l’extrem.

Escrit per Sebastían Porras.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies