ART

El Flamenc, patrimoni dels gitanos

La consciència col·lectiva dels gitanos, el sentit de pertinença, es fonamenta, més que en cap altra cosa, en un sentiment, en una emotivitat i en un compromís ètic que ens vincula amb el nostre passat i ens obliga a transmetre’l a les noves generacions. Ser gitano no es vestir de una forma o altra, tenir un ofici o un altre, viure en un lloc o altre, o, fins i tot, expressar-se d’una determinada manera, ja que tot això depèn de l’època i de les condicions ambientals ieducatives de cada família i de cada individu. A més, aquesta visió de la identitat gitana parteix d’un prejudici racista que se’ns imposa des de fora. Ésser gitano, per tant, és més una actitud de vida, una “manera d’estar” més que una “forma de ser”. La dificultat que tenim moltes vegades per establir un estàndard cultural gitano a través de qual puguem exterioritzar i fer visible la nostra identitat col·lectiva, en uns termes propis que no puguin ser manipulats i tergiversats des de l’exterior pels prejudicis racistes, és, precisament, entre altres raons, conseqüència directa d’aquesta intangibilitat, d’aquesta abstracció de l’essencialitat gitana, que cada gitano expressa des de la seva pròpia realitat de vida i des de la seva sensibilitat, però que té aquest nexe comú que Antonio Mairena va anomenar la “raó incorpòria”, i que ell defineix de la següent forma:

“La Raó Incorpòria, és una cosa impalpable i indefinible que s’ha de sentir i respectar per ésser un bon gitano. La Raó Incorpòria és el nostre honor, la base de la cultura gitana, el conjunt de les nostres tradicions i dels nostres ritus antics: una cosa que només entén un gitano com Déu mana i que només els gitanos viuen. La Raó Incorpòria és intransmissible i inintel•ligible fora de nosaltres, perquè no es pot conèixer de veritat el que no es pot sentir. Només se’ns permet expressar-la mitjançant metàfores. La Raó Incorpòria és la font d’inspiració inesgotable del cant gitano i del cantador, i ell l’expressa de forma intuïtiva a través del ‘duende’…”.

Per això, el cant gitano, o flamenc, no només és el patrimoni cultural dels gitanos andalusos i espanyols, és, sobretot, el vehicle a través del qual s’expressa una gitanitat vertadera i neta, desproveïda de tot allò insubstancial i espuri que els prejudicis i les discriminacions li han anat tirant al damunt a través dels segles.

El flamenc és el llibre sonor en què està escrita la història d’un poble. Un llibre escrit a les pàgines de l’aire per milers de veus gitanes al llarg del temps. En aquest llibre incorpori estan les lletres dels nostres cants que parlen de la pena i de la pobresa, de l’amor i de l’alegria, de la lluita dels homes per vèncer la fatalitat d’un destí que li ve imposat només pel fet d’haver nascut d’una mare gitana. Per aquest motiu els cants gitanos purs no parlen mai del conjunt dels homes o d’un home abstracte, sinó que ho fa d’un home concret, un home gitano que parla de si mateix.

Aquest i no cap altre és el secret de la grandesa d’una música, que, ara per ara, es considera al món sencer el més singular, genuí i admirable senyal d’identitat cultural del nostre país. Aquesta capacitat de fascinació que el flamenc exerceix sobre els públics de qualsevol cultura i de qualsevol llengua, sorgeix de la seva autenticitat i de la seva credibilitat. El flamenc arriba al cor de les persones perquè és la veritat d’un poble.

Granada, Nº24, Danza de Gitanos. - The old curiosity shop, Enrique Linares, Granada.

Granada, Nº24, Danza de Gitanos. – The old curiosity shop, Enrique Linares, Granada.

L’esquinç dels cants gitanos no és un dolor fingit o inventat. La seva queixa no és una queixa apresa com una granadura per adornar una nota musical. El cant gitano expressa la queixa i el dolor perquè aquesta és la seva raó de ser, perquè el dolor i la pena van ser el brollador pur del qual els seus creadors van beure per poder exterioritzar un sentiment que s’ofegava al silenci i la impotència. Flamenc i gitano han estat sinònims al llarg de la història. Els diferents estils o matisos que constitueixen els cants fonamentals del flamenc, responen a les famílies gitanes que els van crear i difondre. Si diem: Bulerias de Jerez, tangos extremenys, o solea d’Alcalà, per diferenciar-los d’altres estils, en realitat estem parlant de la forma en la qual los gitanos d’aquestes poblacions fan aquests cants.

Des dels primers cantadors dels quals es té testimoniatge escrit, com el Tío Luis de la Juliana, El Planeta o el Fillo, de mitjans del segle XIX, passant pel Nitri, Enrique el Mellizo, Manuel Torre, Tomás Pavón, la seva germana, la Niña de Los Peines, Antonio Mairena, Manolo Caracol, Antonio Núñez el Chocolate, Manuel Agujeta, Terremoto de Jerez, Fernanda de Utrera, o Porrina de Badajoz, fins arribar a Camarón de la Isla, tota la història del flamenc és un continu de famílies i estirps gitanes amb nom i cognoms. Cada seguiriya, cada soleá, cada pol i cada canya que tenen un matís propi que les singularitza de la resta, duu el cognom d’una família o d’un cantador o cantadora gitanos que la va matisar d’aquesta manera. En realitat, el flamenc és la banda sonora de la història dels gitanos espanyols. Ha nascut al calor de les famílies gitanes de Jerez, de Sevilla o de la Plaza Alta de Badajoz, i amb elles ha viatjat pels camins muntat en egües, ha forjat reixes i claus de ganxo a les fargues, o ha veremat als masos andalusos.

A una entrevista que li van fer al “Mercantil Valenciano” l’any 1933, Federico García Lorca, va deixar per a la història unes precioses paraules que defineixen mil vegades millor que el que puguem dir nosaltres aquí, la inqüestionable patrimonialitat gitana del flamenc: “Des de Cadis fins a Sevilla, 10 famílies de la més impenetrable casta pura, guarden amb avarícia la gloriosa tradició d’allò flamenc”. Juntament amb el testimoniatge de Lorca, estan els d’alguns dels millors músics de la història d’Espanya, com Falla, Albeniz o Turina, i actualment, els valuosíssims d’escriptors i poetes de la talla de Félix Grande, Juan Manuel Caballero Bonald, Ricardo Molina, o Francisco Vallecillo, entre molts altres, que han defensat d’una manera clara la pertinença gitana de la essència i de la integritat del flamenc.

És certa la presència de cantadors no gitanos de gran vàlua artística, com Silverio Franconetti, Antonio Chacón, Manuel Vallejo, Pepe Pinto, i altres més recents com José Menese, o Miguel Poveda als quals és precís reconèixer i respectar, però gairebé tots, per descomptat, els més importants, van aprendre el cant per la seva estreta relació amb els gitanos, alguns fins i tot, a través de vincles matrimonials. No obstant això, els que queden a la memòria són una xifra insignificant comparat con la plèiade de genials artistes gitanos de tots els temps que es poden comptar per milers.

Si una música popular és la que crea i interpreta el poble de manera majoritària i habitual, sense necessitat d’anar a cap escola ni que ningú se l’ensenyi, no és cert que el flamenc sigui la música popular d’Andalusia i molt menys la d’Espanya. La immensa majoria dels andalusos, que són molts més que els habitants de Sevilla, Cadis o Jerez, no solament ni canten ni ballen flamenc, sinó que ni tan sols l’escolten habitualment. Ni les sevillanes, ni els fandangos de Huelva ni els cants del Rocío, es poden considerar, en puritat, flamenc, si no folklore andalús, molt bell i digne, però que és una altra cosa, malgrat la qual cosa, també aquesta música és minoritària i la seva pràctica està circumscrita a esdeveniments festius molt concrets, com tothom sap.

Però el flamenc sí que és la música del poble gitano. No solament dels andalusos i dels extremenys, sinó de tota Espanya. Els nens gitanos, quan encara no saben gairebé ni parlar, ja saben entonar el cant, i abans de caminar amb soltesa, ja saben com es dóna una patá per buleries. Encara no han tingut temps d’aprendre-ho, però ho saben perquè són portadors d’un sentit natural del compàs que li ve de la nit dels temps. L’han adquirit dels seus pares abans i després d’haver nascut, que també el van heretar dels seus, i de la mateixa manera durant generacions i generacions. Els gitanos vivim el flamenc com es viu l’aire o la llum del sol. Per a nosaltres el cant i el ball és el mateix que ser el que som. No fem flamenc, nosaltres som el flamenc. Està al nostre ADN. És la nostra herència i el nostre llegat. El flamenc és la bandera de la cultura de los gitanos espanyols. Allò més autèntic, allò més propi i el que més ens identifica. La cultura gitana és incomprensible sense el flamenc i el flamenc és impensable sense els gitanos. Debatre això no té cap sentit, que, per tant, només motivacions espúries i alienes a la cultura poden induir aquells que s’obstinen a negar aquesta realitat.

Camaron_vive_frontalEn els últims anys, gràcies a l’aparició de figures tan emblemàtiques com Camarón de la Isla, Diego El Cigala, José Mercé i altres artistes, gitanos, en la seva immensa majoria, de la mateixa manera que gràcies a la revolució dels mitjans de comunicació de masses, i al gran recolzament institucional i econòmic, el flamenc ha entrat en una nova etapa en què cada dia creix el nombre d’afeccionats i adeptes tant en el nostre país com fora i està molt present als grans escenaris d’Espanya i del món.

No obstant això, el control absolut de la producció i distribució o del que podríem anomenar “la indústria del flamenc”, per part de persones no gitanes, la majoria d’elles amb una clara animadversió envers els artistes gitanos, que tenen el suport d’institucions polítiques guiades moltes vegades per interessos aliens a la música i amb freqüència també impregnades per prejudicis, està provocant una desgitanització del flamenc professional, una autèntica “neteja ètnica artística”, basada en la marginació i l’ostracisme dels professionals gitanos i la potenciació d’una nova generació d’intèrprets no gitanos, sorgits molts d’ells, de concursos televisius, d’algunes penyes, i de les acadèmies de flamenc, que, sense voler negar-li el mèrit que puguin tenir, estan recreant un nou flamenc desproveït de la força intuïtiva i veritable que fa que aquesta música sigui el que és.

El flamenc constitueix una aportació gitana a la cultura comuna del nostre país, tan determinant en la seva conformació ètica i estètica, com ha pogut ser la influència àrab o la jueva. I és, precisament, el reconeixement actual de la importància del flamenc a la cultura espanyola, el que motiva aquesta voluntat de “purificar-lo”, d’exonerar-lo d’aquest “pecat original” que és la seva gitanitat. Per això, al fons de tot això subjeu una actitud vergonyant, per part de certs sectors polítics, culturals i artístics, que es neguen a reconèixer que un de los estendards més principals i, sens dubte, el més representatiu a l’exterior, de la cultura espanyola, s’hagi d’adjetivitzar gitano, un terme que el racisme ha convertit en sinònim de marginalitat, delinqüència i conflictivitat.

Aquest i no altre és el motiu de l’ocultació i de l’omissió de la gitanitat dels artistes gitanos més representatius tant del passat com de l’actualitat, juntament amb la marginació i el menyspreu dels escenaris i dels grans mitjans de comunicació de la majoria d’ells. Al mateix temps, es pot veure com es promociona i es magnifica, moltes vegades fins a extrems que gairebé esdevenen ridículs, la qualitat artística d’intèrprets no gitanos, als quals se’ls presenta com si fossin els més grans o els nous pares del flamenc.

Quan des dels mitjans de comunicació s’ignora la condició gitana dels artistes importants del flamenc, als quals se’ls presenta simplement com a andalusos, extremenys o espanyols, no es fa amb un afany de normalització o d’integració cultural, cosa que podria arribar a ser respectable, ja que aquests mateixos mitjans, quan informen de casos de delinqüència, de baralles o sobre els habitants de les barriades de barraques, als quals anomenen “supermercat de la droga”, propaguen als quatre vents que els seus protagonistes són gitanos. Dit amb unes altres paraules; només som gitanos per allò dolent, però per allò bo, per allò que dignifica la nostra imatge, i ens omple d’orgull, només ens presenten com a andalusos o espanyols. L’injust i cínic d’aquesta actitud, tan comuna als mitjans de comunicació és tan evident que no fa falta seguir insistint més en això.

Aquest intent de reinventar la música gitana sense gitanos, constitueix un veritable saqueig cultural als gitanos espanyols, als quals se’ls pretén despullar d’allò més preuat que posseeixen.Però a més, significa un gegantesc frau a un públic, que s’apropa a la música flamenca atret per una autenticitat i una sinceritat que sense els gitanos el flamenc no posseeix, ja que ells són l’ànima del flamenc, els que el fan creïble i li atorguen la màgia que l’ha convertit en una música sublim. Desgitanitzar el flamenc és treure-li la seva ànima i la seva raó de ser. Sense aquests dos elements constituents, l’excelsitud de la música flamenca passaria a ser història, i la cultura espanyola i andalusa, perdria una de les seves referències més singulars i veritables.

Tristament, aquest procés ja ha començat fa temps amb l’obstinació dels mitjans de comunicació i dels promotors artístics, a difondre i popularitzar un tipus de flamenc, amanerat i fingit, carregat, d’una banda, d’un barroquisme costumista que l’estranya i transfigura, i, d’altra, d’unes pretensions estilístiques i uns excessos escènics que li són aliens, però amb els quals es pretén suplir la buidesa d’aquest flamenc zonzo que s’està imposant cada dia més.

Tot aquest procés es recolza en una espècie de revisionisme cultural freturós de fonaments, però amb un gran poder de divulgació, segons el qual, ara, després de tant de temps d’oblit, el flamenc resulta ser “la música popular d’Andalusia que es va anar creant a través dels segles pel conjunt del poble andalús, amb certa “aportació” “d’alguns grups socials marginats”, tal com diu la declaració del Parlament d’Andalusia a l’exposició de motius mitjançant la qual se sol·licita a la UNESCO que el flamenc sigui declarat Patrimoni Artístic de la Humanitat. Unadeclaració sobre la gènesi i natura del flamenc, en la qual no hi ha ni una sola referència als gitanos andalusos ni espanyols, als quals segurament es refereixen quan diuen parla de “grups socials marginats”.

Aquesta declaració del Parlament Andalús, és el més clar exemple de tot allò anteriorment exposat, i constitueix la culminació d’una estratègia encaminada a negar la patrimonialitat gitana del flamenc, que s’ha creat des de fa molts anys per part de determinats cercles de “flamencòlegs”, més mogut per motivacions racistes que artístiques, però que ara ha estat assumida per les institucions polítiques d’una forma tan populista i frívola, que semblen no ser conscients de les conseqüències que per a la cultura espanyola pot tenir aquesta banalització de la música flamenca.

Impedir que aquesta estratègia acabi triomfant, requereix de tots els artistes gitanos una postura de resistència a la marginació i de reivindicació de la seva presència als escenaris i en els mitjans de comunicació, però també el poble gitano en el seu conjunt ha d’assumir un compromís major per preservar i enriquir un patrimoni cultural valuosíssim i únic, del qual és depositari. Per a la qual cosa no hi ha prou amb l’autocomplacència i egocentrisme ètnic, que ens duu a conformar-nos amb “sonar gitano”, sinó que fa falta que les facultats artístiques innates es posin al servei de l’estudi i del coneixement.

Les actuals i futures generacions d’artistes gitanos no han d’oblidar mai les grans figures històriques de les primeres dècades del segle XX, veritables revolucionaris del cant flamenc, l’obra dels quals és molt difícil de superar. Ells, amb la seva veu nua, sense cap altre acompanyament que unes palmes i una guitarra i des de la humilitat i la senzillesa dels grans genis, van aixecar la immensa catedral musical anomenada cant gitano o flamenc tal i com ha arribat a nosaltres i de la qual som dipositaris.

Per això, és necessari que els cantadors actuals, sàpiguen combinar de forma harmoniosa la fidelitat a les arrels i el domini dels cants purs i veritables, amb les innovacions pròpies dels nous temps, a l’igual que amb l’evolució inherent a qualsevol cultura viva, però sense que els modismes conjunturals i espuris, acabin convertint la música gitana en una caricatura de si mateixa, ja que si ho fem d’aquesta manera serem els veritables responsables del procés d’espoli cultural que aquí denunciem.

Per tot això, seria de justícia que abans de reconèixer el flamenc com a patrimoni de la humanitat, fos reconegut com a patrimoni del poble gitano.

Aquest article va ser publicat a la revista I Tchatchipen al número 74.
Escrit per Agustín Vega.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies