De la llum sobre la oscuritat. La Gran Batuda Espanyola

De la llum sobre la oscuritat. La Gran Batuda Espanyola

Isaac Motos és llicenciat en Filosofia, investigador i actualment es troba realitzant el Doctorat en la Universitat de Múrcia. És coordinador del projecte educatiu “Edukaló” a la província d’Alacant, amb l’objectiu de la promoció, respecte i acompanyament de la infància i joventut gitana en edat escolar en el seu dret a l’educació. A més d’això, Isaac és un gran poeta, els seus versos poden gaudir-se en la publicació “Palabras de agua”.

 

→ L’obscur extermini de la ciutadania gitana que va complir les lleis

 

Què va ser la Gran Batuda?

La Gran Batuda és per descomptat un dels episodis més foscos de la Comunitat Gitana a Espanya i de la Història d’Espanya en general. No obstant això, no va ser més que una línia de continuïtat del procés de gestió de l’ètnia gitana en el territori nacional. No va ocórrer de manera inesperada, sinó que estava justificada i emparada en un procediment legal. De fet, la decisió va ser presa per la més alta instància d’aquest país en aquell moment, que era el Consell d’Estat. Amb la qual cosa, era una mesura que demostrava quin havia estat el procés històric dels gitanos i gitanes a Espanya, i va ser la fi d’una manera de gestionar la diferència gitana a Espanya.

 

Què va passar concretament durant aquest episodi històric que qualifiques de fosc?

La nit del 30 de juliol de 1749 es va capturar entre 9000 i 14000 gitanos i gitanes, i es separà els homes de les dones. Als homes majors de 12 anys se’ls envià a fer treballs forçats en llocs com les Mines d’Almadén, el Port de Ferrol, la Carraca, o l’Arsenal de Cartagena, on havien d’exercir treballs de presos, de forçats, sota condicions que eren absolutament lamentables. Deien els responsables d’aquests llocs, que mantenir-los així era impossible perquè els estaven portant a una situació on era preferible lluitar, perquè la mort era millor que aquesta situació. Amuntegament, falta de menjar, manca d’higiene, falta de tot, i destinats a uns treballs segurament brutals.

Els nens segurament van ser lliurats a famílies benestants i les dones van ser enviades al que es coneixia com Cases de Misericòrdia, on intentaven la seva reforma espiritual per a un servei útil a la societat. La Casa de Misericòrdia de Saragossa va ser una destinació on van estar moltes dones i les cròniques expliquen lo indomables que eren, davant d’una situació absolutament injusta, com no es doblegaven en absolut.

 

Qui van ser les persones a les que es va capturar?

Doncs es va capturar a gitanos i gitanes que precisament havien complert les lleis de viure a les ciutats on estava permès i que es van inscriure al registre corresponent. És a dir, era la ciutadania gitana que millor convivència presentaven amb la resta de la societat, tot i que quedava, pel que expliquen les cròniques, una població gitana encara flotant que mantenien la seva forma de vida més nòmada. Aquesta part de la societat gitana que decideix, bé decideix .., diguem que presenta una major convivència amb la resta de la societat segons l’estipulat per la llei, és precisament sobre la qual recau el major cop. Tot això és contrastable en una obra, que malauradament és inèdita (que esperem que aviat deixi de ser-ho) de Bernard Leblon, anomenada “El Gran Fichero de España”, on es mostren patrons d’aquestes ciutats on vivien els gitanos i gitanes i quins oficis tenien.

 

Quins aliats i aliades van poder trobar les comunitats gitanes per afrontar aquesta situació que descrius?

Davant tota aquesta bogeria, bé bogeria, per aquella època no era una bogeria. Davant d’aquesta situació sobtada, moltes de les autoritats locals on residien aquests gitanos i gitanes, veïns i veïnes dels llocs i gitanos i gitanes que encara quedaven fora, van començar a protestar perquè les persones capturades no eren delinqüents, sinó que eren útils per al poble perquè exercien funcions molt vitals per a l’època a través d’oficis com la ferreria o la veterinària. Després d’aquests requeriments, es va alliberar a algunes persones. El que passà és que es va alliberar a les més pobres, perquè quan s’alliberava a una persona gitana presa havien de restituir els seus béns, i aquests van ser confiscats.

 

Què va fer possible que ocorregués la Gran Batuda?

A partir de 1633 es nega oficialment l’existència de les persones gitanes com a tal, i això és constatable en la legislació. En 1695 s’inicià un procés d’empadronament, on havien de allistar-se com nous castellans i no com gitanos. Tenien l’obligació de deixar constància dels pobles on residien i si no ho feien tenien una pena de galeres. Per tant, si no volien ser sancionats sota penes privatives de llibertat, s’havien de sotmetre a un control local. Després, en 1717 va aparèixer una Pragmàtica on s’ordenen 41 ciutats on havien de viure les persones gitanes. Només en elles podien viure i s’havien de registrar, és clar. En 1746 apareix una altra Pragmàtica que recordava l’obligació de les persones gitanes a allistar-se en els censos locals i s’afegeixen 34 ciutats més, a més d’imposar l’obligació de vigilància estricta a les persones gitanes empadronades en aquestes ciutats.

Amb la qual cosa, la mesura de la Gran Batuda de 1749 no podia haver estat possible sense aquesta acumulació de dades i sense aquesta nova estratègia de control de les persones pertanyents a la cultura gitana. Hauria estat absolutament impossible. Això va possibilitar que en 1749 hi hagués un llistat d’entre 14.000 i 20.000 persones gitanes distribuïdes en 54 ciutats espanyoles controlant exactament on eren i qui eren. Per això va ser possible la Gran Batuda.

 

Quan es va decidir posar fi a la Gran Batuda?

Aquesta situació que he descrit, legalment es va perllongar fins a 1783. Carles III, va ordenar la sortida de tots els gitanos i gitanes. Va entendre que era una mesura que no tenia cap sentit i que era absolutament brutal, tot i que no és menys brutal la Pragmàtica que ell va promulgar després.

Aquesta és més o menys la lectura que podem fer de les dades històriques que tenim, però sempre hem de tenir en compte que aquestes dades són les dades històriques que no són d’autoria gitana i que haurien de ser complementades amb l’aportació de les persones perseguides per a un acostament més just al fet històric que aquí procuro analitzar.

 

Quines van ser les raons que van portar a Carles III a finalitzar l’extermini de la Comunitat Gitana a Espanya?

Bé, jo crec que són diverses. D’una banda, hi ha qui apunta que aquesta situació era insostenible econòmicament, perquè tenir a presos en aquells llocs no era rendible.

D’altra banda, crec que amb Carles III sí que es fan més presents les idees il·lustrades a Espanya. Sí que hi ha una certa modificació dels raonaments sobre com s’han de tractar determinades qüestions, com per exemple el tema gitano, com tractar als pobres, als captaires, bé, ja no eren necessitats, eren pobres i captaires, els necessitats ja havien deixat de ser-ho.

 

Podríem dir llavors que la Pragmàtica de Carles III és un punt d’inflexió en el tractament de la Comunitat Gitana a Espanya?

La Pragmàtica de Carles III de 1783 és considerada pels historiadors en general, com un canvi de paradigma en el tractament de les polítiques gitanes i altres. No obstant això, a mi em sembla que sí, que hi ha una línia de continuïtat amb les altres. Apareix sota el meu punt de vista, i és una de les coses que vull tractar de demostrar, un canvi d’enunciació de les persones gitanes, o una esllavissada de com es considera els gitanos i les gitanes en aquest moment.

 

En què consisteix exactament aquest lliscament?

Abans de la pragmàtica de Carles III, és a dir des de 1499 hasta1783, les persones gitanes eren clarament una figura delictiva i hi havia un corpus legislatiu específic per a això. A la” Novísima Recopilación de las Leyes de España”, hi ha un capítol dedicat específicament als gitanos, com una de les figures delictives que s’enquadra entre els homicides, els sodomites i els heretges.

A partir, de la Pragmàtica de Carles III el que passa és que les persones gitanes deixen de `Ser’. No és que deixin de ser delinqüents, és que tot el concepte de delinqüència llisca cap a mesures disciplinàries. Amb la qual cosa, deixen de ser delinqüents, per convertir-se en perillosos. Per tant, el que procedeix en aquest moment, ja no són mesures de càstig, sinó mesures de control i vigilància. Apareix així, l’inici de tota una legislació de vagabunds i malfactors que s’aplica específicament amb aquesta intenció, dirigida a aquelles persones que són perilloses socialment, que no necessàriament han de cometre un delicte, però pel fet de ser perilloses cal mantenir-les sota control .

 

Sota el teu punt de vista, quins aspectes de la Pragmàtica de Carles III suposen un avanç en les llibertats de les comunitats gitanes espanyoles?

Si aprofundim en el seu contingut, és veritat que dóna llibertat d’ofici als gitanos i gitanes (la postura mantinguda des del segle XVI que prohibia qualsevol ofici, excepte l’agricultura) i dóna llibertat de domicili. No obstant això, igual que la resta de legislació antigitana, manté el mateix concepte de les persones gitanes. El que diu literalment, és que els gitanos són una raça infecta que cal exterminar, perquè no serveix per a res, perquè el gitanos no existeixen en realitat, els gitanos no són més que una disfressa per portar una vida miserable i nociva per a la societat . Això ho manté Carles III.

 

 

→ La gestió política de la diferència gitana a Espanya

 

Anteriorment afirmaves que la Gran Batuda va ser la fi d’una gestió concreta de la diferència gitana a Espanya. Podries explicar-nos breument com ha estat aquesta gestió?

La forma de gestionar la diferència gitana a Espanya bàsicament bascula entre tres posicions: l’expulsió, la reclusió o l’extermini. Al llarg de la història, han anat variant aquestes posicions, però sempre s’han mantingut constants i de vegades fins i tot s’han donat de forma simultània.

Durant el segle XV i XVI hi va haver un debat a Espanya sobre com tractar la diferència gitana. Semblava que havia triomfat finalment la postura que recolzava la idea del segrest, és a dir, vigilar i tenir-los sota control en forma d’inclusió forçosa. Això es pot llegir a la pragmàtica de 1633 on oficialment deixen d’existir els gitanos de manera legal, l’encapçalament ho deixa ben clar: “no ho són d’origen ni de nació, sinó que són doncs uns ganduls que han pres aquesta forma de vida per poder dur a terme les seves malifetes “. No obstant això, tot d’una apareix de forma brusca altra tendència que buscava expulsar-los, tancar-los i exterminar-los. Així trobem una situació on es barrejava d’una banda gent que advocava per un extermini total, és a dir, directe, la mort física, i qui optaven per una utilització d’aquesta força de treball en benefici propi com a mà d’obra esclava, i aquestes dues tendències es trobaven barrejades. En el cas de la Gran Batuda, literalment es prenia com la decisió final per solucionar definitivament el problema gitano.

 

Parles primer de negació i després d’extermini. Com pot buscar-se la mort física d’alguna cosa que no existeix?

És una paranoia molt estranya el tractament de les persones gitanes en la Història. Com abans hem dit, en 1633 es nega que hi hagi i en 1749 es ordena una Batuda General. És a dir, s’ordena una Batuda contra una cosa que no existeix, és una cosa molt rara i davant d’una situació tan rara, les solucions que es donen són molt rares també. Apareix aquesta barreja d’utilització de la força de treball esclava, barrejada amb l’extermini físic, i s’afegeix la reforma espiritual de les persones través de l’educació, el treball i la moral.

De manera conjunta i malgrat l’intent de reforma espiritual, apareix també l’altra tendència d’extermini, com a mesura davant la impossibilitat de fer res amb les persones gitanes, és a dir, com a expressió de la impossibilitat de reforma.

 

Creus que la Gran Batuda va tenir un impacte diferencial sobre les dones gitanes?

La cosa no està del tot estudiada, però pel que de moment coneixem, on podien ser útils els homes per a aquella època, era en els treballs forçats a les mines d’argent viu d’Almadén, el Port de Ferrol … en fi aquest tipus de treball que estava dedicat als delinqüents masculins. No obstant això a les dones se’ls enviava a Cases de Hospici on se les ensenyava a brodar, a cosir, a servir, perquè fossin útils.

Cal tenir en compte que en el context d’aquestes mesures, comença a aparèixer el concepte de “enemic intern” com aquelles persones que són una espècie de càncer en la societat i que cal extirpar a través de l’educació, el treball i l’esforç. Aquestes vies de reforma de “l’enemic interno” encara no era vigent, però era present a la Gran Batuda. No oblidem que es va separar als homes de les dones i a les dones se les va enviar precisament a aquest tipus de treball on s’intentava reformar per convertir-les en ciutadanes útils, decents i tot aquest tipus de coses.

 

Va ser llavors la Gran Batuda el primer pas per convertir a les persones gitanes en mà d’obra esclava per a l’Estat?

No, és una cosa que ja es remunta al segle XVI, a la Pragmàtica de Carles I, a 1560. En ella es legalitza la substitució de la pena d’alguns reus pels treballs en les galeres i es permet així que moltíssims gitanos serveixin en galeres per ser gitanos òbviament.

Tampoc va ser aquesta la primera Batuda General contra persones gitanes, hi va haver una altra anteriorment. En 1639 Felip IV, va ordenar una Batuda General i indiscriminada per a totes les persones gitanes. La diferència és que en aquest cas era clar, i es diu expressament: solucionar la manca de galiots a les galeres castellanes. El problema és que està molt menys estudiada i s’han trobat molts menys documents. Amb això vull dir que la Gran Batuda de 1749 va ser la continuació d’un procés històric que crec que buscava la utilització de la mà d’obra gitana, com esclava i que va afectar tant a dones com a homes.

Tenint en compte que els primers contactes entre els grups gitanos i els diferents regnes europeus, incloent els que componien la Península Ibèrica, es van establir per motius de pelegrinatge, i que fins i tot es van presentar cartes de protecció papal. Quina posició va prendre l’Església Catòlica davant la situació de persecució i extermini?

Sobretot la “Santa Hermandad” i alguns cossos especialitzats en la persecució de les persones gitanes, van presentar queixes sobre el Dret d’Asil a què s’acollien els gitanos. Quan qualsevol tipus de persona que hagués comès un delicte sense importar l’índole, s’acollia al dret d’asil de l’Església, un lloc Sant. Amb això no es permetia que actués una altra autoritat i s’iniciava un procés més complicat que impedia la captura immediata.

Sabem i està constatat que entre les persones que s’acollien a aquest dret, hi havia les persones gitanes. Per això en 1748, de manera prèvia a la Gran Batuda hi va haver una reunió amb el Papa a la qual es va negociar i va concedir l’anul·lació del dret d’asil per a les persones gitanes.

 

Segons les teves investigacions, tant el poder legislatiu, com el poder religiós van contribuir a l’execució de la Gran Batuda. Podries explicar-nos breument en què consistia la relació entre ells?

No oblidem que el Consell d’Estat era la segona màxima institució d’Espanya després del rei, i el president del Consell era un Bisbe, per tant, era una persona lletrada i del seu temps. No era una bogeria el que estava cometent, no era una barbaritat, era un procés lògic per a aquell moment, i fins i tot bo.

 

Seguint el que descrius, si el poder polític, el poder legislatiu i fins i tot el poder religiós van obstaculitzar que qui pertanyés a la cultura gitana obtingués la consideració de persona. Quin espai legal per “existir” els va quedar a els i les gitanes  en aquella circumstància?

Una de les conseqüències de la seriació històrica del procés de les persones gitanes a Espanya, és que aprofundeix de manera gradual i creixent en un espai d’anul·lació dels seus drets com a persones gitanes. “El gitano” era una figura delictiva a partir de 1499 i l’únic reducte de dret que quedava per reconèixer-se com gitanos, era el Dret d’Asil, que és precisament el que s’anul·la. Això va col·locar a l’Estat en una situació jurídica d’impunitat absoluta que va fer possible la Gran Batuda. És a dir, d’una banda tenim un element de coneixement burocràtic, de saber exactament qui eren i on estaven, i d’altra banda un procediment jurídic i polític que permetia la impunitat absoluta envers les persones gitanes. Jo crec que van ser aquestes dues combinacions les que van fer possible la Gran Batuda en aquest moment.

 

 

→ Els impactes de l’extermini gitano

 

Va tenir algun impacte la Gran Batuda sobre la Cultura Gitana a Espanya?

No tenim dades històriques d’autoria gitana, no sabem com van viure aquella situació. El que sí tenim són algunes pistes.

Hi va haver una sèrie d’autors romàntics que van arribar a Espanya i es van interessar per l’idioma dels gitanos i gitanes perquè ja el coneixien en els seus països d’origen, com Alemanya o Anglaterra. Van recollir llistats de paraules, de vocabularis que constaten que hi havia un romanó correcte i d’acord amb la resta del romanó a Europa. A partir de 1749 es va tornar a intentar fer aquest tipus de vocabularis gitanos i es demostra una corrupció absoluta de l’idioma. No sabem si els gitanos i gitanes ja no s’atrevien a explicar les seves coses, o realment es va deixar de parlar per por, por molt lògica per expressar un senyal d’identitat que ja havia estat condemnada i a que tornessin els presidis.

 

Podries indicar-me alguna conseqüència de la Gran Batuda sobre la relació de la Comunitat Gitana amb la Societat Majoritària?

Es detecta un deteriorament de la relació, això està claríssim. És a dir, el que hi ha és una pèrdua absoluta de confiança de les persones gitanes almenys en la relació amb l’autoritat, i aquest supòsit encara està. Hi ha una desconfiança lògica, perquè hem patit molt maltractament i seguim sofrint-ho, llavors, lo lògic és la desconfiança. El que no seria lògic seria confiar en algú que t’està tractant malament.

 

Quines conseqüències psicològiques per a les persones pot haver tingut la Gran Batuda?

D’una banda, hi ha una qüestió que considero psicològica interna al propi grup, que es queda en la desconfiança, la desconfiança a l’autoritat. Hem de tenir present que el cop va recaure sobre els qui millor convivència presentaven, la gent que portava molt temps vivint en aquestes ciutats, tenien els seus treballs i les seves vides i van anar directament a per ells i elles. És clar, d’alguna manera això forçava les raons de les altres comunitats gitanes que no havien adoptat aquesta forma de vida. Però ja dic, malauradament no tenim aquesta lectura de les persones gitanes que van viure a la seva pell aquest moment històric.

D’altra banda genera el canvi, el lliscament de “el gitano” com una figura criminal pura i dura, cap a una figura perillosa. De ser un enemic extern, a ser un enemic intern, de ser un perill social latent en tota aquesta lògica dels estats pervertits i altres.

Bàsicament crec que això segueix estant present. El tractament de les persones que formen part de les Comunitats Gitanes segueixen sent així, és que no ha canviat, es segueix remenant en aquests termes l’equació gitana a Espanya i a Europa.

 

Hi ha alguna mesura realment que sigui afirmativa dels gitanos i gitanes per part d’Espanya o de la Comissió Europea?

En absolut, totes les mesures són preventives, sobre el que ha de fer la Seguretat Social i la Seguretat Ciutadana amb situacions de marginalitat, que són la línia de continuïtat del concepte de perill social.

 

A la segona part de l’entrevista, explicaves que existia una esllavissada en el tractament legislatiu dels gitanos que partia de la delinqüència per arribar a la perillositat. Creus que podríem trobar en l’actualitat alguna escletxa d’aquest lliscament?

És en aquest lliscament del concepte de delinqüència on també es llisca el concepte de delinqüent gitano. “El gitano” a més de ser un lladre, un gandul, un delinqüent, ara també és perillós. Amb la qual cosa cal tenir-los sota control i vigilància.

Aquesta situació se segueix mantenint fins avui dia perquè el procés històric, tot i que és molt llarg, estableix una relació que transita des del perillós social al marginal. Hi ha una línia de continuïtat. El que es considerava al segle XIX i mitjans del XX com perillós social, actualment es considera com marginal.

 

Quin significat té aquest lliscament que descrius en l’actualitat espanyola?

Aquest lliscament en la línia de continuïtat on es situa ara la posició de la comunitat gitana, el que amaga en realitat, és que hi ha un problema polític i no només social. No cal negar la problemàtica social entre les persones gitanes, que és fonamental. Cal resoldre els índexs d’analfabetisme, la dramàtica situació educativa, la situació laboral, la situació de l’habitatge, la situació de la dona gitana, els seus processos d’alliberament, totes aquestes qüestions són fonamentals tenir-les en compte i formen part dels processos socials de qualsevol societat. Però mai es té en compte l’altre element, i és l’element polític de la qüestió. Aquí hi ha una qüestió política d’un tractament detestable, que ha tractat una qüestió d’una manera molt concreta, i ha de respondre ja, a aquesta situació.

 

 

→ Llum sobre la justícia, reparació, veritat i no repetició. Juguem les mateixes regles del joc

 

La veritat és que la situació que has descrit i analitzat en les parts precedents d’aquesta entrevista, és absolutament fosca i dolorosa de reconèixer per les dues parts. Penses que és possible donar llum sobre ella i transformar-la en rescabalament?

Sí, és clar. Precisament, sota el meu punt de vista (que algunes persones comparteixen) s’han fet formulacions com la de l’autonomia cultural. No es tracta de negar la situació social de les persones gitanes. Aquesta situació social és la que és, perquè és conseqüència d’una qüestió que no vam atacar: la situació política. No hi ha espais per a la participació política, és mentida que hi hagi espais per a la participació política dels gitanos i gitanes a Espanya. Pots participar com a ciutadà, o com a castellà nou com deia la legislació, però no pots participar com a gitano, no hi ha espai polític a Espanya per exercir aquest dret.

 

Què cal que succeeixi el rescabalament del qual parles?

El dret que es va sostreure, que es va segrestar dels gitanos i gitanes en 1499, ha de ser retornat. Ha de obrir-se un procés que torni l’estatut jurídic legal a les gitanes i gitanos a Espanya. Això no pot ser més que un procés polític, i aquesta clau no la tenim les persones gitanes. Podem dir, pressionar, parlar, però no tenim aquesta clau. Podem trucar a la porta, però no podem obrir-la. Ha d’obrir-la qui té la clau d’aquesta porta: els partits polítics, l’Estat.

 

A què et refereixes quan parles de l’autonomia cultural de la Comunitat Gitana espanyola?

Sota el meu punt de vista, cal començar a introduir la qüestió gitana a l’agenda política d’Espanya, com una qüestió d’Estat, i tractar-la en termes de restitució política, jurídica i social, que es tradueix en la utilització de drets que inclouen els drets col·lectius.

No és veritat que no hi hagi drets col·lectius a Espanya. No és veritat la teoria liberal que només hi ha drets individuals. Hi ha drets col·lectius a Espanya. Què són les autonomies si no són drets col·lectius? Per què un murcià té més drets com a murcià que jo com a gitano? O un castellà, o andalús o un madrileny? Per què? Per què hi ha 17 comunitats autònomes a Espanya i no 18? Per què? La Política és el camp del possible, del que pot ser d’una altra manera, i pot haver l’autonomia cultural a Espanya reconeixent els drets de les persones gitanes sense adscripció a un territori. Caldrà entrar en aquestes qüestions, crec que és la forma de restituir realment el procés històric que hi ha amb els gitanos i gitanes a Espanya.

 

Quan parles de la restitució de drets col·lectius, ¿A quins drets col·lectius et refereixes concretament?

Em refereixo concretament a la capacitat de prendre decisions per part de gitanos i gitanes representants de gitanos i gitanes. Legítimament elegits i elegides pels processos i les vies que es determinin, que defensin la causa gitana a aquells fòrums on es debaten aquestes qüestions. Es tracta de jugar les mateixes regles del joc. Si anem a jugar, si realment es vol que les persones gitanes s’integrin, si realment es vol que s’incloguin caldrà donar-los les mateixes regles. El que no pot ser és pretendre que s’integrin, o el que ells entenguin que vulgui dir aquesta paraula, però no es juguin les mateixes regles.

Altrament, integrar ¿per què? ¿per ser un marginal? ¿per no tenir drets com gitana o a defensar el que crec que és just?. Això no es fa així a Espanya, ¿per què amb les persones gitanes si? Per què amb els gitanos i les gitanes es tracten de forma diferent les qüestions de representativitat?

 

Quin rol ha tingut i té el moviment associatiu gitano i progitano en la situació política que descrius?

Doncs hi ha hagut de tot, hi ha hagut representants gitanos a l’associacionisme que ho han fet millor i els que ho han fet pitjor, els que s’han aprofitat més i els que han intentat fer alguna cosa. El que sempre hi ha hagut per part de l’autoritat que rep a aquestes ONG i associacions, és la disposició a prendre’ls com a representants dels gitanos i les gitanes, ¿per què els prenen com a representants de les persones gitanes si això és una cosa que a un altre col·lectiu no se li atorga? Una associació de Burgos, no és representant de Burgos, ningú la prendria com a representant de Burgos, llavors ¿per què a les associacions gitanes i progitanas les prenen com a representants de les persones gitanes? Quin benefici es treu d’això per part de l’Estat? Per què es pren com a representant a qui saben que no ho són, ni compleixen els processos constituents i legítimament establerts perquè siguin considerats com a tals?

Doncs això, no pot seguir sent així. No hi ha representants de les persones gitanes. No, no n’hi ha.

 

Si fossis triat per la teva comunitat com un d’aquests representants per lluitar pels drets col·lectius de les persones gitanes a Espanya ¿quina seria la primera mesura a negociar?

Doncs sens dubte, l’Educació. La situació no pot seguir així, no poden seguir pagant els alumnes i les alumnes, sobretot gitanos i gitanes, el mal funcionament del sistema escolar. No poden seguir pagant.

Estan pagant la manca de recursos, de mesures pedagògiques, moltes vegades faltes d’interès. És terrorífic perquè impossibilita realment que hi hagi processos d’autodeterminació, de presa de consciència i altres. El redueix a unes situacions de marginalitat absoluta.

 

Per què consideres que l’Educació és tan important per a millorar la situació de les persones gitanes?

Si no tens feina, no tens educació, no en tens, no coneixes, no saps, llavors és més fàcil manejar-te i que amb la maledicció et quedis tranquil i ja està. Hi ha molt més que malediccions, es poden fer moltes més coses i això passa inevitablement per una presa de posició en el cas educatiu. Hi ha d’haver un procés de tenir en compte aquesta situació, no pot mantenir-se així. Cal prendre ja mesures urgents per canviar la situació. És primordial per a la capacitat personal de cada un, de creixement, d’expansió, d’elecció. Si no està això, la resta no té sentit crec, perquè no podrem sortir del cercle viciós. És fonamental, les mesures no es prenen i la situació és dramàtica.

 

A què et refereixes concretament quan dius que la situació de la infància i la joventut gitana és dramàtica?

Parlem de dramàtica, quan parlem del 90% o més del 90% que no acaba la Secundària. Parlem de dramàtica quan hi ha menys d’1% d’estudiants universitaris. Parlem de dramàtica quan aquesta situació s’arrossega des de fa 30 anys. Fa 30 anys que s’intenta fer alguna cosa. Si tu intentes fer alguna cosa i sempre obtens els mateixos resultats, doncs caldrà canviar el que fas per obtenir altres resultats, és que és tan lògic com això.

La situació educativa és tan històrica i dramàtica que un ja comença a pensar que no sap molt bé si és que és per falta d’interès o és que hi ha interessos ocults en què la situació es mantingui així. Està claríssim que la situació no millora, però el cas és que no es fa res, literalment no es fa res. Res.

 

No hi ha alguna llei en un estat democràtic com Espanya que asseguri el dret a l’educació d’un sector de la ciutadania en desavantatge, encara que aquest sector sigui gitano?

De l’Estratègia Nacional 2012-2020 provinent de la directiva europea per a la inclusió de la població gitana a Espanya encara estem esperant alguna cosa. Alguna cosa! . No s’ha fet res absolutament, i estem en el 2015 on era el primer tall per supervisar els objectius traçats. Per Secundària, el tall estava en què el 80% acabés Secundària el 2015, ja que encara no sabem exactament quina és la situació real de l’alumnat gitano. Caldria començar per una anàlisi de la situació real, les causes, les conseqüències i la resolució de la qüestió, perquè és prioritari desgraciadament.

 

Comentaves la necessitat de prendre mesures urgents. ¿Quines mesures serien les que prendries?

Primerament, em sembla fonamental acabar amb una bogeria administrativa que afecta un gran percentatge de la infància i joventut gitanes en edat escolar i és la següent: gran part d’aquests nens i d’aquestes nenes estan en col·legis amb adaptació curricular, i quan passen als instituts que estan adscrits a aquests col·legis, no tenen adaptació curricular, amb la qual cosa, els estem condemnant a fracassar. Van a uns llocs que no estan adaptats per a ells i elles. No perquè siguin especials, sinó perquè l’educació que els han donat a les escoles on han anat, Ha estat adaptada! .

Ells i elles no han triat tenir una educació adaptada, ha estat l’Estat qui ha dit que en determinats llocs hi ha d’haver una adaptació del currículum, i després en Secundària això no es contempla i qui paga les conseqüències són els nens i les nenes gitanes . És sagnant i està passant en molts llocs. Aquesta situació és tan senzilla de resoldre com dir: això és una bogeria, no podem mantenir-lo.

Després, és fonamental aplicar algun tipus de representació política amb pes específic i decisió dins del Ministeri d’Educació, destinat específicament a aquesta qüestió.

Aquestes són les dues mesures urgents que jo prendria.

Sobre el autor

Respondre

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies